Fogueres (4): Sisè pis | Text i podcast

–¿Hola?

Una veu va contestar-me, sonava com un desguàs embossat, i vaig entrar. Vaig encendre tots els llums. El passadís era llarg, ple de mobles de fusta fosca decorats amb tapets de ganxet, i a les parets hi havia articles de diari emmarcats i un quadre amb uns gossos perseguint un cérvol. Al menjador vaig trobar un avi estirat a terra, agafava un caminador i intentava aixecar-se. Vaig córrer a ajudar-lo, el vaig aixecar per les aixelles i el vaig fer seure tan bé com vaig poder en una butaca.

–Gràcies, maca.

–¿S’ha fet mal? ¿Crido una ambulància?

L’avi va fer que no amb el cap i em va demanar un got d’aigua. Vaig anar a buscar-lo a la cuina. En un racó hi havia un televisor petit engegat, la remor de veus que devia haver sentit abans. Una dona molt seriosa i vestida de militar deia que no hi havia raons per preocupar-se però que, a causa de la situació actual, havíem d’anar a l’edifici públic que ens quedés més a prop o, si no ens podíem moure, quedar-nos a casa. El missatge es repetia a totes les cadenes en tres idiomes diferents.

Vaig tornar al menjador amb el got d’aigua. L’avi, assegut a la butaca, agafava les potes del caminador com si volgués aixecar-se. Després que begués, li vaig preguntar què havia passat. Ha marxat, va dir, agafant el caminador més fort.

–Volia saber què passava i m’ha dit que m’esperi, que em vindrien a buscar. M’ha agafat set i quan he intentat aixecar-me he caigut. No tinc les cames bé. Ja m’han operat dues vegades del genoll...

–¿No sabia què ha passat?

–No. I tu, ¿ho saps?

Vaig fer que no i l’avi va sospirar. Havien estat mirant la tele tota la tarda, ell i la seva filla, fins que de cop havia sortit l’avís de la dona amb l’uniforme a la pantalla. Van mirar per la finestra i van veure una gentada que corria i tot es va quedar tan callat tant temps que feia por. Els telèfons no funcionaven. Poc després la filla va decidir marxar i va deixar la porta oberta per si de cas venien la policia o els bombers o algun veí. ¿No te l’has topat, a l’escala? Em va preguntar amb la veu esperançada. Li vaig dir que no. Potser havia baixat durant l'estona que havia estat a les oficines.

–He vingut a veure el meu germà. Viu a l’àtic.

–Deu haver marxat, com tothom. Fa un moment fins i tot m’ha trucat la portera. Estava molt espantada i m’ha dit que se'n tornava cap a casa.

El Ministre va saltar-li a la falda i va començar a roncar. L’avi li va acaronar el cap.

–Val més que marxis, nena.

Val més que marxis. El Samuel i el Xavier sempre m’ho deien quan estaven a punt de fer-ne alguna. S’ajupien entre els contenidors de la vorera del davant de casa amb una pila de globus d’aigua i els llançaven contra els cotxes que passaven amb tota la força que podien. Una vegada un conductor va aturar-se de cop, va sortir del cotxe i els va clavar una bufetada. I jo m'ho vaig mirar tot des del balcó. Creia que aquella mania seva de destruir-ho tot era la mateixa que a mi em portava a fer-me creus vermelles a les cuixes amb una navalla que m’havia regalat el Samuel pel meu aniversari, per si t’has de defensar, em va dir.

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

relats d’estiu

–No vull deixar-lo aquí tot sol. ¿I si torna a caure?

Notícies relacionades

Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast

Un conte de vampirs (6): La casa del vampir | Text i podcast

–Tornarà aviat, no pateixis.

Li vaig deixar un paquet de galetes que vaig trobar a la cuina i una gerra d’aigua freda en una tauleta que hi havia al costat de la butaca i, per al Ministre, un plat amb la llet que havia sobrat de l’ampolla. El gat s’havia adormit a la falda de l’avi, que em va donar les gràcies en veu baixa, per no despertar-lo, i em va preguntar si em sabia greu que se’l quedés per fer-li companyia. No és meu, vaig contestar-li, i mentre sortia del pis i deixava enrere el passadís llarg i el quadre amb els gossos perseguint un cérvol vaig sentir-me una mica més sola que abans.