Fogueres (2): Primer pis | Text i podcast
Ara, a les oficines, no hi havia ningú. Hi hauria passat de llarg si no fos perquè en arribar al primer pis la porta estava oberta
zentauroepp36063117 escalera200720184414 /
Vaig deixar enrere la porta de metall, que es va tancar sense fer soroll. No m’arribava cap soroll de fora ni de la porteria, amb cada esglaó que pujava sentia la llet bellugant-se a l'ampolla i els meus esbufecs. Vaig passar de llarg l’entresol i el principal. El primer pis eren unes oficines. Ho sabia per totes les vegades que havia passat davant de l’edifici. Ho havia fet algunes vegades, encara que no em vingués de passada, i llavors mirava cap amunt i veia la gent treballant. Si m’aturava podia veure com la pantalla de l'ordinador se’ls reflectia a les ulleres, i la llum dels fluorescents, que encara que fos de dia pintava els treballadors de groc com si estiguessin malalts del fetge. Aleshores em preguntava com li aniria, al Samuel, però llavors encara em coïa que aquell dia m'hagués deixat al passadís, i llavors em tornava a posar en marxa i gairebé corria fins a casa. Em preguntava si mai podria perdonar-lo, nosaltres, que sempre ens havíem portat tan bé, que quan tornàvem a casa de l’escola fèiem torns per xutar les pedres que trobàvem pel camí. Una vegada el Samuel va xutar-ne una tan fort que em va fer sang al cap. No vaig plorar i una gota de sang va relliscar-me com una llàgrima pel front i el Samuel em va acompanyar a l’ambulatori, on van posar uns punts de paper i una mica de mercromina, i em va fer prometre que no diria a ningú que havia estat ell.
Ara, a les oficines, no hi havia ningú. Hi hauria passat de llarg si no fos perquè en arribar al primer pis la porta estava oberta. El llum de les escales s’havia apagat, era un interruptor d'aquells amb temporitzador, i em vaig entrebancar amb l’últim esglaó. L’ampolla de llet gairebé em va caure del braç i va fer un soroll com una banyera quan es buida.
Que estrany que era, veure la vorera des d’allà. Gairebé esperava veure’m a mi mateixa mirant cap amunt
Vaig buscar el mòbil per fer llum, però no el tenia. La bossa em devia haver caigut mentre corria. La llum de les oficines s'escolava per la porta mig oberta i feia un camí recte a terra. El vaig seguir, buscant l’interruptor de les escales a les palpentes, i vaig acabar d’obrir la porta. Hi havia alguns llums encesos, tot de papers per terra i una impressora que imprimia un camí de números en un paper interminable. En un racó, hi havia un carret ple de productes de la neteja i uns guants de goma. Vaig demanar si hi havia algú, però no em va contestar ningú, i vaig recórrer el passadís emmoquetat que hi havia entre les taules; la moqueta feia pudor de pols i mobles, de desinfectant. Potser qui havia estat netejant s’havia descuidat de tancar la porta i el carret de la neteja.
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Em vaig acostar a la finestra. Que estrany que era, veure la vorera des d’allà. Gairebé esperava veure’m a mi mateixa, mirant cap amunt i aturant la vista a les oficines, pensant en les pedres que xutàvem de camí a casa i en el trau al cap. Sempre havíem guardat secrets. Amb un acord tàcit, crèiem que el pare i la mare eren un nucli i nosaltres dos, un altre. Com tancats en dues bombolles transparents, vèiem el món dels pares i ells veien el nostre, però no ens enteníem. A mi ja m’estava bé. Era la petita i la gent sovint em deia que semblava la gran, perquè era la més responsable. Encara que estiguéssim els dos, els adults parlaven a mi i es miraven el Samuel de cua d'ull perquè posava petards a les bústies, perquè aixecava la roda de davant quan anava en bici i més tard en moto, perquè anava amb males companyies com el Xavier. Això va ser una mica abans que el Samuel portés el Xavier a casa, i molt abans que el Xavier em prengués els apunts de la classe d’anglès.
La gent s’havia enfilat als arbres, havíem corregut junts com una sola persona
El meu reflex em mirava, groc com els habitants d’abans de les oficines. El reflex de les taules i les cadires i els fluorescents i la moqueta grisa es multiplicava al meu darrere com un laberint. La impressora va deixar d’imprimir la seva llista interminable de números i em vaig adonar que no se sentia res més. Vaig obrir la finestra i van entrar un glop d’aire que feia olor de fum mullat i el xiuxiueig de les fulles dels plataners de davant. El semàfor de la cantonada canviava de vermell a taronja a verd a taronja a vermell. I en aquell carrer tan gran, ni un cotxe, ni ningú passejant el gos, ni el cant circular d’un falciot.
La gent s’havia enfilat als arbres, havíem corregut junts com una sola persona. Però ara que el carrer era tranquil, no sabia què m’havia fet venir fins aquí. Potser havia estat una histèria col·lectiva, una manifestació que va acabar a cops, un atac terrorista. tan. Ara ja era allà i potser, si havia arribat tan lluny, era senyal que havia de continuar pujant.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
