Fogueres (1): Vestíbul | Text i podcast

I jo corria, corria. Jo, que mai havia suportat la suor, el pes de les cames, les galtes enrojolades. Era una gota en un oceà de mans i cames, ens movíem com si fóssim una única persona que fugia, i en aquella ment i aquell cos compartits només hi havia un pensament propi, has d’arribar, i les cames em van portar avinguda amunt, entre els arbres amb gent com fruita madura i cossos desmaiats a terra i cotxes amb les portes obertes esperant inútilment davant dels semàfors, fins que vaig trobar l’edifici del Samuel i em vaig separar de la multitud i vaig empènyer la porta, estava tancada, i vaig colpejar el vidre i la placa d’intèrfons amb els punys fins que la porta es va obrir i va tornar a tancar-se amb un so com el d’una alarma. Vaig caure a terra amb l’ampolla de llet abraçada, l’única cosa que sentia era la meva respiració entretallada i el murmuri de la gent que corria darrere del vidre, com un banc de peixos, els ulls igual d’oberts.

–¿Qui l’ha obert?

Em vaig aixecar de terra i em vaig girar. La portera de l’edifici, que portava uniforme i una cua de cavall, ens mirava ara a mi, ara la multitud que corria pel carrer.

–Vinc a veure el meu germà.

–No podré deixar-la passar si no em diu com es diu.

L’hi vaig dir. La dona va sospirar, alleujada, i va apuntar el meu nom amb lletra pulcra en una llibreta mentre es disculpava; no m’havia vist mai a l’edifici, i de vegades la gent intentava colar-se per posar publicitat a les bústies o per vendre tonteries, i els veïns es queixaven. Una altra vegada va mirar cap a fora. Se sentien sirenes llunyanes, però el carrer ja estava desert. Començava a fer-se fosc i encara no havien encès els fanals. El cel estava de color rosa i hi havia un núvol esfilagarsat com una camisa trencada.

–De sobte tothom s’ha posat a córrer... –la portera va tancar la llibreta i la va guardar en un calaix. Ha parat tan de cop com ha començat. ¿Què ha passat? ¿Una manifestació?

Una tempesta de gent.

–No ho sé.

Al carrer van sonar uns espetecs dispersos com coets. Les cames em tremolaven. Tenia fred i l’ampolla de llet em pesava. Feia més de set anys des de l’última vegada que havia estat en aquell vestíbul. Va ser uns dies abans de retrobar-me amb el Xavier en aquella festa. El Samuel acabava de mudar-se a l’àtic i jo el vaig ajudar amb les caixes, tot i que no li feia falta, perquè havia contractat una empresa de mudances. Vam mirar com els treballadors ho descarregaven tot i pujaven les caixes més petites per l’ascensor i els mobles més grans per fora amb una màquina enorme, una espècie de grua que pujava els dotze pisos de l’edifici sense esforç. Ens vam prendre unes cerveses al sofà blanc al costat de l’ascensor mentre xerràvem i fèiem broma dient que al seu antic vestíbul només hi havia bústies rovellades i escarbats. Segur que en aquell sofà no s’havia tornat a asseure ningú, encara era igual d’immaculat, com neu que acabava de caure.

Em vaig acostar a l’ascensor.

–Fa estona que no funciona –em va avisar la portera des de l’altra punta del vestíbul. –He trucat als bombers, algú s’ha quedat atrapat. Deuen estar a punt d’arribar. Potser quan se’n vagi ja el podrà utilitzar. Les escales són a la dreta.

–Gràcies.

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

Notícies relacionades

Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast

Un conte de vampirs (6): La casa del vampir | Text i podcast

relats d’estiu

A la dreta hi havia una porta metàl·lica amb dos gerros de roses de tela a cada costat que destacaven contra les rajoles de marbre blanc i daurat del vestíbul i, rere la porta, una brisa freda que feia olor de tancat. Vaig començar a pujar les escales de l’edifici sense fer soroll, com si fos un fantasma.