Les cartes de la memòria (i 7): Una cadira de boga | Text i podcast

Les cartes de comiat no reben resposta. Al món de la matèria i el temps no hi ha altaveus ni portes de colors. Els que quedem –aquí, avui– escrivim buscant un diàleg impossible. Un viatge fet de silencis. De paraules absents. No ens arriben cartes impregnades de carinyo i records, petons i abraçades. Ni tan sols un foli amarat en llàgrimes. Només una cadira ranca en un carrer empedrat. Ai dels buits entre llambordes. Que difícil, l’equilibri. Es podria escriure un infinit de relats en aquest buit. No l’omplirien, mai són suficients. Però, almenys, creen un espai, un lloc de trobada. Per a això serveix la ficció quan la realitat ensopega.

Ell va somiar que la data del diari retrocedia. Que la portada era una altra i també els titulars. Que seguíem amb aquella rutina que es vestia d’important. Ell va somiar que no hi havia espai entre llambordes, que encara trepitjaven junts la terra, la sorra i l’herba, que la superfície era llisa, perquè els passos anaven compassats. Que l’endemà compartirien qualsevol lloc, perquè encara hi havia un lloc comú per a ells. I que aquest silenci enganxós encara no s’havia apropiat dels carrers ni havia envaït la seva estada particular. Atropellat, atropellant, així va entrar el silenci. Ell va somiar que tenien temps. Sí, temps. Temps per dir-s’ho tot, per guardar totes les paraules, per envasar-les en ampolletes que poguessin prendre a xarrups, que sempre poguessin dur-se a la butxaca.

Ella va somiar que no hi havia esquerdes. Que el terra, els somnis i els cossos mai serien engolits per legions de formigues. Que hi hauria maneres de despistar-les a temps, que podrien fer-se cercles de protecció. Fins i tot pactant amb el malson, ella va somiar en un immens hangar amb milions de prestatgeries i un infinit de flasconets. Cada un, amb un nom escrit a la seva etiqueta. Va somiar que s’internava pel laberint de passadissos i, amb pas ferm, es dirigia al lloc on apareixia el nom de la seva absència. N’hi hauria prou amb un xarrup. Només un, perquè no li pertanyia. Una absència sol ser l’absència de molts. En el seu somni, amb aquell glop n’hi havia prou per sentir la presència, i fer-li un espai al seu interior. I així, amb la ment, la pell i el ventre poblats de moments compartits, podia anar a buscar la seva cadira de boga.

Van venir les formigues, rabioses. Es van colar per les escletxes, van poblar les portades dels diaris i es van apoderar de les lletres impreses. Van omplir les pàgines de dolor, por i tristesa. I tenien ànima d’invasores. Fins i tot amb els contes volien acabar. Però amb les paraules, no. Amb les paraules no van poder. No els pertanyien. I van sobreviure. Són poca cosa, les paraules. O molt. A la fi, tot. Perquè ens guien pels camins de la pèrdua. Fins a conduir-nos a la cadira de boga.

Només que no és una, no és una única cadira en un carrer solitari en un poble deshabitat. Hi ha més cadires, hi ha més veus. Hi ha més converses interrompudes, més mirades encegades, més pèrdues sense comiats. S’acumulen els records particulars, però també l’angoixa i la pena de molts. Compartir-les no esborra el passat, però ajuda a pactar amb el present. Una marabunta de formigues ha deixat carrers i carrers poblats de cadires de boga. Sabem el que s’ha de fer, sempre ho vam saber. Estendre la memòria al sol i trenar els records.

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

Notícies relacionades

Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast

Un conte de vampirs (6): La casa del vampir | Text i podcast

relats d’estiu

A tots els lectors d’EL PERIÓDICO que, a través d’En memòria de tots ells.