Les cartes de la memòria (5): El batec | Text i podcast

Ni solució ni reparació. La destrossa és descomunal. La plataforma oceànica del correu de les absències treu fum, literalment. La factoria és colossal. Un intricat sistema de cintes transportadores aconsegueix classificar milers de cartes al dia. La dona que el va enginyar porta una humanitat perfeccionant-lo. Però avui contempla horroritzada el desastre. Li ha costat hores comprendre el problema. El no-problema. Part de la maquinària s’ha aturat per fatiga. Sense més ni més. Fumejant. Exhausta. Esgotada. Incapaç de continuar treballant sense parar. Les cintes malaguanyades són les que classificaven les cartes no escrites, les d’aigua i sal. Són tantes, massa. El ritme dels últims mesos ha sigut frenètic. 

Després de recórrer quilòmetres de cintes, la dona sap el que ha de fer. I sospira. Va crear el magnífic artefacte per no tornar a encarregar-se de classificar ella mateixa el correu. No és per vagància, en absolut. La dona del correu és de paper. De paper assecant. Impossible prendre aquestes cartes i disposar-les a les seves cintes corresponents sense que l’aigua i la sal acabin impregnant cada una de les seves fibres. Sap el que passarà. La invasió líquida de la desolació. No és la primera vegada, per descomptat. Per això el seu cos ja no és blanc, sinó un desconcert d’esborralls. De tinta, per descomptat. També de restes de pólvora o de cendres. Sempre d’absència. 

Estimada mare... Tot i que les cartes amb prou feines passen una fracció de segon per les seves rugoses mans, pot sentir cada una de les lletres no escrites. Una rosada que es fa gota i pluja i riuada i diluvi, fins a inundar-ho tot. Estimat pare... Diminuts vidres de sal van calant-se en les fibres de la dona de paper assecant. Sap el que passarà. Després d’unes hores, dies, anys o segles, què hi fa, es conformaran nusos rígids al seu interior. L’artrosi de la pena. Estimats oncles... La vista se li ennuvola. No hi ha problema. Recorda com fa més d’un segle va perdre la visió durant una bona temporada. És la corrosió galvànica. Com que l’aigua de mar ataca els metalls menys nobles, els seus ulls es rovellen. També es recuperaran, tot i que potser passaran del daurat al de coure. Estimada amiga... Com li agradaria aturar-se. La dona tem pel seu cor de paper. Sent el batec desbocat, esforçant-se per mantenir el seu cos actiu.

Ja són molts els dies. Li flaquegen les cames. Descendeix un segon la mirada i el sobresalt gairebé la distreu per un instant. És massa. Sabia que estava sent massa. El seu cos està començant a convertir-se en pasta de paper. Li fa por el que pugui passar-li. ¿Perdrà la forma? ¿Podrà continuar treballant sense cames ni mans? ¿I si acaba desfent-se per complet? ¿Qui s’encarregarà del repartiment de les cartes de l’absència? Els interrogants creixen al seu interior i accelerent més i més el seu batec, però no interrompen la seva tasca. Continua prenent una carta rere una altra. I una altra més. I una altra. Fins que la seva mà ensopega amb una de diferent de la resta.

La dona observa la carta i, ara sí, atura la classificació. Ha de llegir-la. Per primera vegada després de segles i segles de gestió de les pèrdues, el seu nom hi apareix com a destinatària. Esquinça el sobre amb una barreja de temor, inquietud i curiositat. ¿Qui pot haver-li escrit? Ningú la coneix. Ningú l’ha vist mai. La missiva és curta: T’hem vist des de l’aire. No sabíem que existissis. Gràcies, infinites gràcies per fer-nos arribar els missatges, per les paraules, per la calma. Gràcies de tot cor. Una abraçada infinita des de l’avioneta dels 25.

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

Notícies relacionades

Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast

Un conte de vampirs (6): La casa del vampir | Text i podcast

relats d’estiu

Per primera vegada en la seva infinita existència, la dona de paper assecant plora. Llàgrimes i llàgrimes d’aigua i sal que van aprimant el seu cos inflat. Llàgrimes que cauen a terra i que formen quatre bassals dels quals comencen a brollar unes ombres: quatre dones de paper. Seques, sense nusos ni tacotes. Ella, la d’abans, la de sempre, les admira. Tan noves, tan àgils. Una de les dones estén la seva mà fins a tocar aquell pit xop i fred, agitat per un cor esgotat. No hi ha temps per perdre. Les quatre nounades prenen la mestra enlaire i la condueixen fins al porxo. La posen amb delicadesa al terra càlid i miren al sol. Assenteixen a l’uníson. Sí, ell la cuidarà.