Relats d'estiu
Històries d'amants (5): El de les sabates
En Ricard s'asseu al llit i mira de cordar-se les sabates, un gest anodí que ell executa amb la consciència de saber que ho està fent. El primer dia que ho percep, s'adona de tot el que vindrà.
Cadenats de colors decoren el pont d’un parc a Hanover, Alemanya. S’ha convertit en tradició que parelles d’enamorats col·loquin un cadenat com a símbol del seu amor. /
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
L’infern es deu assemblar molt a aquella escena: veure’l assegut al llit, mirant de cordar-se les sabates. I dient, després d’haver-ho fet amb una parsimònia no gens habitual: “Ningú no s’adona, en cordar-se les sabates, de la dificultat dels moviments que cal executar. És una pràctica senzilla, mecànica, en la qual no intervé el pensament, només una inconscient voluntat. Però, en canvi, quan arriba el dia que t’atures a reflexionar sobre la gran quantitat de circumstàncies que s’han de posar d’acord per arribar a tenir les sabates cordades, aleshores t’adones de la impossibilitat de fer-ho amb rapidesa i precisió. I t’atures i mires de recuperar la primigènia innocència, però ja no hi ha marxa enrere. Sempre te les tornaràs a cordar amb la pressió de saber com ho has de fer, sabent que es tracta d’una empresa certament complicada. I aleshores també arribarà el dia que ja no en sabràs”.
Aquell dia encara no ha arribat, però tant en Ricard com jo sabem que s'acosta
Aquell dia encara no ha arribat, però tant en Ricard com jo sabem que s’acosta. I això és l’infern. Saber que tot això vindrà sense que hi puguem fer res. Mentrestant, assisteixo, mirant de no convertir-ho en una tragèdia, a la seva lenta davallada. Un dia, En Ricard es deixa les claus al pany i s’hi estan fins a la nit; un altre, em pregunta si ja s’ha posat el desodorant i la colònia, instants després d’haver-ho fet. A vegades es lleva amb els ulls vermellosos, i ell mira de no donar-li cap importància. Diu que se’ls ha gratat massa, que hi té una mena de tel o que hi té brossa, que per això se’ls grata. Però la imatge dels ulls ensangonats (no pas tots dos, sovint només un) per a mi és com un presagi del que vindrà: un mar de sang que s’apodera de la seva mirada. Un naufragi enrogit dels ulls sense mirada.
No és que haguem d’anar a cap metge. Em penso que encara no. Ell fins i tot en fa broma, a vegades. Em diu que recorda un documental d’un matrimoni d’escriptors que, abans que tot s’esvaís, van anar col·locant rètols adhesius a les parets, als armaris, als prestatges, a les portes de tota la casa, per saber què és cada cosa quan comencessin a no saber quina cosa era la que palpaven o obrien. “Haurem de començar a practicar”, diu, però jo miro de no fer-li cas i li recordo que sempre ha estat un pèl obsessiu i que són coses de l’edat (la seva edat), i que no serà tan greu com ens pensem. Que allò de les sabates és només una anècdota, com la del desodorant, la colònia o les claus. Però no deixo de donar-hi voltes. I em veig abocada a una supervivència que no sé si estic en condicions d’admetre, enganxada per obligació moral a en Ricard o al que en quedi, de la nostra memòria compartida.
Potser sóc jo, que en faig un gra massa. Potser és això, i no cal que em preocupi més del compte, perquè en Ricard, malgrat aquests entrebancs, du una vida normal. Vull dir que treballa en les seves coses i que fa el paper que toca i que té obligacions que no desatén, com la dels seus néts. I que encara anem a sopar i al teatre i quedem amb els amics i ningú no s’adona de res. Quan estic més tranquil·la, però, quan penso que tot és una exageració malaltissa, torno a l’escena del llit i de les sabates, i aleshores penso en l’infern que és a prop.
Després, s'aturava en una serralada i la resseguia, com si es fes un massatge a l'esquena
En una habitació del pis, que en Ricard fa servir d’estudi, hi ha un mapa. És d’aquells mapes amb relleu, on les muntanyes i les valls i els rius i el mar tenen, com si diguéssim, vida pròpia. No és pas un mapa pla, d’aquells que t’has d’imaginar la rugositat de les coses certes, sinó un mapa on pots palpar els detalls reals de les coses. Fa poc, el vaig trobar amb el clatell encastat sobre el mapa. Es movia amunt i avall de la geografia, d’aquella representació de la geografia, com si busqués consol a una picor desaforada. Després, s’aturava en una serralada i la resseguia, com si es fes un massatge a l’esquena. El vaig observar una estona. Li vaig preguntar què feia. Em va dir: “No res, intento que la natura entri dins meu, formar part de la natura. Sento una especial predilecció per aquests mapes, i aspiro a distingir, amb el tacte, cada un dels accidents i dels pics, tots els desnivells i els paisatges”.
Després, com si res, vam anar a sopar. L’infern m’ofereix un avenç de la programació. Sé que m’hauré d’estar amb en Ricard fins que ja no en quedi res. Ara, però, són uns moments crítics: aquella sensació d’algú que s’enfonsa en un pantà i que intentes salvar sigui com sigui, sense calcular, en l’esforç insistent del moment, que el pantà l’engolirà sense pietat. I que seràs allà. En l’instant precís en què tot això passi.
