Relats d'estiu

Històries d'amants (2): El de les ungles llargues

En Raúl tenia punts de contacte amb Monsieur Perès, el professor de francès. En concret, una certa llargària de les ungles, tot i que es tractava, evidentment, de casos diferents

Cadenats de colors decoren el pont d’un parc a Hanover, Alemanya. S’ha convertit en tradició que parelles d’enamorats col·loquin un cadenat com a símbol del seu amor.

Cadenats de colors decoren el pont d’un parc a Hanover, Alemanya. S’ha convertit en tradició que parelles d’enamorats col·loquin un cadenat com a símbol del seu amor. / JULIAN STRATENSCHULTE (AP)

4
Es llegeix en minuts
Josep Maria Fonalleras
Josep Maria Fonalleras

Escriptor

ver +

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

relats d’estiu

Hi ha gent que està preparada per això i hi ha gent que no ho està tant. Són coses que passen. Vull dir que quan vaig conèixer en Raül ja havia tingut tracte amb gent com ell, i amb això no em refereixo a la seva manera de fer o a la seva delicadesa extrema o al desig de complaure’m a totes hores, que això sí que ho tenia, en Raül, sinó més aviat al seu problema amb les ungles. No va ser fins al final de la nostra relació –de fet, a última hora, quan ja ho donàvem tot per acabat– que vaig saber com és que tenia les ungles dels dits petits de la mà notablement més llargues que les de tots els altres dits.

El fàstic que ens proporcionava aquell professor, que es feia dir Monsieur Perès, era inenarrable

Al col·legi de monges, tenia un professor de francès que duia llargues totes les ungles de la mà dreta, excepte la del polze. En vam saber la causa més tard, un dia que ens va cantar una cançó amb la guitarra. Aleshores vam descobrir que aquella llargària excessiva estava calculada per poder tocar la guitarra sense fer servir pues. El fàstic que ens proporcionava aquell professor, que es feia dir Monsieur Perès, però que es deia Pérez Poal, sense més ni més, era inenarrable. Vulguis o no, encara que t’hi facis, unes ungles llargues emmagatzemen una quantitat de merda superior a la de les ungles tallades arran. Aquell polsim negrós de les ungles de Monsieur Perès va crear en totes les nenes del col·legi una gran quantitat de malsons, tots relacionats amb la brutícia, però també amb pel·lícules de terror en les quals vèiem com Pérez Poal s’aixecava de la tomba i venia cap a nosaltres amb les ungles més enormes i demoníaques que mai.

Per això em vaig sorprendre a mi mateixa quan vaig començar a sortir amb en Raül. També s’ha de dir que va ser una relació esporàdica i que no es pot dir que signifiqués gaire res a la meva vida, i totes aquestes coses que es diuen per demostrar l’estimació envers un ex, perquè al final, si n’acabes parlant, resulta que els trobes tots a faltar. En Raül, ja ho he dit, era carinyós i afable, no tenia mai un no i era en extrem delicat i polit. No pas com Monsieur Perès, que no en tenia prou amb les ungles, sinó que, a més a més, s’introduïa la mà per dins els pantalons, al mig de la classe, i després s’acostava els dits al nas i olorava amb una certa fruïció tot allò que abans havia tocat. Un desastre colossal, no pas com en Raül.

TNo era tant de temps, rd'acord, però quan arriba el final sempre sembla que tot plegat s'ha fet molt llarg

Però en Raül tenia això de les ungles dels dits petits. El dret i l’esquerre. La veritat és que no em vaig atrevir a preguntar-li mai el perquè. Fins a l’últim dia. En reunions amb amics meus, fins i tot era exòtica, aquella mania. Ningú no gosava interferir en aquella decisió tan personal i tot plegat quedava com una excentricitat. Un dia, una amiga del col·legi em va dir que no entenia com, després del trauma amb el professor de francès, podia tenir el coratge d’estar amb un personatge com en Raül. Li vaig haver de dir que no era com Monsieur Perès, i que no produïa aquell fàstic paorós, sinó que en Raül era un sant, santificat també per la netedat. “Veiessis com té les del peu”, li vaig dir. “No es pot ser més polit”.

Notícies relacionades

El dia que vam trencar, però, vaig fer un pas endavant. Li vaig dir que no tenia cap motiu de queixa (excepte, és clar, que havia deixat d’interessar-me de la manera que t’han d’interessar aquestes coses), però que encara no entenia com havia pogut estar tant temps amb una persona amb unes ungles com aquelles. No era tant temps, d’acord, però quan arriba el final sempre sembla que tot plegat s’ha fet molt llarg.

En Raül va confessar. Treballava en una fàbrica de sants, Devoció catòlica. No pas de sants com ell, sinó de sants d’aquells que hi ha a les esglésies, que es veu que encara se’n fabriquen. Em va explicar tot el procés de producció (els motllos, els encastos, la pasta de guix) i em va dir que ell s’encarregava dels acabats, “perquè tots els sants són pràcticament iguals, excepte amb els ornaments del final, que després es personalitzen, cadascú amb la seva pròpia santedat”. En Raül feia els plecs de les túniques, revestides de pa d’or, i feia servir les ungles dels dits petits com si fossin espàtules, per aconseguir la màxima veracitat. Un treball d’artesania manual, com una miniatura. “Tot s’amaga en els detalls”, em va dir. Em va entendrir i fins i tot vaig estar a punt de recuperar una relació que ja no tenia futur. Aleshores vaig pensar en Monsieur Perès, en Pérez Poal, i vaig sortir corrents del bar.  Hi ha coses que no entens i coses que són intolerables. I a vegades, coincideixen.