RELAT DE L'ESTIU
Deu anys d'impotència (2): Mes tres
Cinc dones van decidir tirar endavant un tractament de xoc contra la reinfecció masclista que s'estenia pel món. El virus que causa la impotència ja ha arribat a tots els homes, a tots els racons.
zentauroepp49128356 relato190719121700 /
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
«Germans, elevem les nostres veus al Senyor i entonem l’oració del matí. Beneït Pare omnipotent, tu que vas modelar l’home a la teva imatge i semblança, tan forts, tan virils, allunya del nostre cos aquest mal del diable...».
La Rosa diu per dins les últimes paraules, com quan li van permetre incorporar-se al cor amb la condició de moure els llavis sense emetre cap so. Desafinava. Ara també se sent així, desafinada. Fora de lloc. El seu braç dret ja no pot enganxar-se més al cos. Tot i així, sent la pell d’ell, sempre buscant el contacte. És el seu oncle, també l’home que la viola des dels set anys. Ara ja no, des del virus ja no pot.
«... nosaltres, que som membres del cos de Crist...».
Des que el virus va arribar al poble, es va imposar l’oració dels matins. Tots van a l’església
La Rosa mou els llavis distreta i la seva mirada vola com la seva ment, fins que topa amb els ulls de la María, la seva germana petita. Totes dues se sorprenen boquejant com un peix. Les dues desafinades. Les dues sense ganes de pregàries. Les dues mirant d’oblidar l’olor d’aquest home que es va colar a casa seva, en les seves vides i en els seus cossos. Es miren i se’ls escapa un somriure. De reüll, la María veu la seva amiga Claudia, també com un peix, també amb la burla amagada entre les parpelles.
«... mira els nostres cossos, els nostres desitjos i les nostres necessitats carnals...».
Una rialleta reconvertida en bufec s’escapa dels llavis de la Claudia. Des que el virus va arribar al poble, es va imposar l’oració dels matins. Tots els habitants acudeixen a l’església. El pastor se'l veu feliç de tanta companyia. L’únic home feliç. Ells resen fervorosos. Elles cada vegada més en silenci, recordant els seus motius. Per a una va ser el jornaler dels camps de blat de moro, per a una altra el padrastre, el cosí...
Per a l’Alejandra, el motiu del seu silenci és aquest marit seu que serveix per a tan poc. Beure i fer-li mal, és l’únic que sap fer. I fer-li nens. Tres femelles i quatre homes. A ells els diu que han de tractar bé les dones, però ¿com sabran comportar-se si veuen el que veuen? El mateix que el seu marit va veure en el seu pare i aquest en el seu. I així, fins a perdre’s en la memòria. Des que tot va començar, ell camina amb la mirada clavada a terra, com si li hagués caigut una cosa que no troba. Abans buscava amb afany, ara sembla mantenir el gest per pura nostàlgia. Els primers dies bevia menys. Els homes s’ajuntaven a la nit per parlar i discutir i seguir consells de vell. Que si les llavors de carbassa, que si all picat. Però res serveix.
De la ciutat arriben notícies que aviat es reposaran, però la senyora Choma ha llegit entre les pedres de quars i no hi veu la cura. Ara tornen a beure, però es lamenten en silenci.
«... igual que la terra necessita que la pluja l’amari, les dones...».
L’Ana Paula resa tan fluixet que no se l’entén. Millor. Que no es curin, que no es curin, repeteix. I mira el seu ventre ple i somia amb la seva nena. Perquè està convençuda que serà una nena. Una petita preciosa que no tindrà por de la foscor ni dels camins ni de la vida. A ella no li passarà allò de l’àvia.
Les paraules brollen de la boca de la Juana. Un murmuri sec i aspre, cansat de tant silenci
Quan el virus es va instal·lar a la comunitat, la vella Juana va ser la primera a pregar com un peix. La seva vida es va trencar quan els soldats de Ríos Montt la van convertir en esclava sexual. Trenta-set anys després, de forma inesperada, ha començat a reconèixer els colors. No deixa de pensar que ara ja no seria possible, aquell dolor capaç de travessar pell i dècades no podria repetir-se. No va ser només la invasió d’aquests cossos, va ser també la seva jactància, les seves rialles, la seva superioritat. Els militars s’aixecaven en la seva homenia per sentir-se els amos del món. Van matar el seu home bo i la seva nena, i a ella li van partir la vida. I ara, ¿què passarà amb tots els que són com ells? ¿En què es convertiran aquests que es creuen els amos d’elles?
«...sense la llavor d’ells, el cos d’elles s’assecarà, ¿per a què servirà el seu ventre?».
Notícies relacionades«Per al que em surti del...». Les paraules brollen de la boca de la Juana. Un murmuri sec i aspre, mastegat, cansat de tant silenci. Els homes, imbuïts per la seva oració, ni tan sols la senten, tot i que això tampoc és nou. No obstant, el murmuri arriba alt i clar a la Claudia, la María, la Rosa i tantes d’altres, com si el so hagués triat una altra ona per unir-les.
Les mirades es tornen més descarades, els gestos es deixen anar i els somriures comencen a fer-se més i més amples. I ja s’obliden de les seves pregàries de peix i es descusen les sutures del riure i unes rialles, lliures i noves, recorren les valls i les muntanyes, fins a arribar al mar.
