La conversió (últim capítol): Demanar la mà
La mare va parlar amb Ell. La bronca durava i durava i jo m'entaforava cada cop més en el matalàs. Jo no sabia com defensar-me de les acusacions. El retrets també eren per a la meva mare: Només volia dormir i no despertar-me mai més.
olerin36711232 barcelona 27 12 2016 otros suple m s salud reportaje sobre o180816202938 /
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Després d’allò vaig deixar d’amoïnar-me pel pes. Tot m’era igual, només volia dormir i no despertar-me mai més. Volia que els ossos se’m fonguessin, desaparèixer. I ja no havia de lluitar contra la gana perquè em va marxar del tot. Fins que un dia J. va trucar a casa. El telèfon el va agafar la meva mare perquè tothom era fora. Des de l’habitació la vaig sentir com li deia que havia portat molts problemes a la família. “Jo no estic contenta.” Ningú sap com s’ho havia fet la mare per aprendre la llengua sense sortir gairebé mai.
El dia que va venir J. estava molt neguitosa. No parava de netejar i renyar els petits. Jo em vaig esperar a la meva habitació fins que va sonar el timbre i el cor em bategava d’una manera que em pensava que el sentien des del menjador. El va rebre un dels meus germans i van passar cap a dins en silenci. El pare va trigar estona a rebre’l. La mare em va dir: “Au va, vine a fer un te”. Llavors, des de la cuina i tot i el soroll de l’olla a pressió i la campana, em van arribar les veus que no sabien molt bé què dir-se. El meu germà i J. es coneixien i es deien ‘tio’ i coses per l’estil que encaixaven poc en una petició de matrimoni. “I què, tio, ¿com vau acabar l’altre dia?” I es referien a un món del tot desconegut per a mi perquè els meus germans ja sortien de nit. Jo no perquè era una noia i ara que hi penso em sembla estrany que a ells els semblés la cosa més normal del món. Això sí, després m’explicaven les seves aventures nocturnes.
Jo vaig fer el te i al servir-lo vaig intentar no mirar J., que els nostres ulls no es trobessin, que la mare no notés res
Jo vaig fer el te i al servir-lo vaig intentar no mirar J., que els nostres ulls no es trobessin, que la mare no notés res del que sentia quan era a prop seu. “¡Quin quadre més estrany!”, vaig pensar. J. duia els texans amples amb les vores esfilagarsades i una samarreta de Nirvana però s’havia tret l’arracada. Les ulleres gruixudes el protegien. De sobte, em va saber greu que hagués de passar per tot allò. La samarreta de Nirvana i els texans esfilagarsats no lligaven gaire amb la tela de vellut que cobria els sofàs i els coixins.
Finalment, el pare va sortir de la seva habitació. De primer ni es va mirar J. Va anar fins al moble com si no hi hagués ningú, va treure uns papers com si fossin molt importants i es va posar les ulleres per a la presbícia. No sé si cap de nosaltres respirava perquè no se sentia ni l’aleteig d’una mosca.
El pare es va asseure al costat del meu germà, davant de J., i se’l va mirar de fit a fit abans de parlar-hi. La mare es mossegava les ungles i jo em sentia un buit al ventre que era un pou fosc. Per primer cop en molts dies, tornava a sentir la fiblada de la gana i em recordava de l’avi, que em va explicar que un dia, sol a la muntanya de les mines on treballava, la gana el feia tornar boig, amb aquell batec just damunt del melic que en la seva llengua té un nom de malaltia que no sabria traduir i per alleujar-la premia el cul d’una ampolla de vidre contra el ventre fins que el batec s’aturava.
El pare es va asseure al costat del meu germà, davant de J., i se’l va mirar de fit a fit abans de parlar-hi. La meva mare es mossegava les ungles.
“¿O sigui que et vols convertir?” Va ser la primera cosa que va dir el meu pare a J. mentre li mirava fixament el lòbul perforat de l’orella, les ulleres gruixudes que li feien els ulls grossos com de dibuixos animats i la cua. Sobretot li mirava el tou de cabells llargs, llisos i rossos que recollia en una cua al clatell. J. va aguantar una mica l’escrutini però va començar a moure una cama, que era el que feia quan es posava nerviós. De sobte, va aixecar un dit i va deixar tot de sons estranys que ningú va entendre. “¿Què?”, va dir el meu pare, i J. va tornar a aixecar el dit i a pronunciar els mateixos sons estranys.
El meu pare, en la nostra llengua, es va dirigir a la mare: “¿Què li passa a aquest noi?” I J. es va traduir a ell mateix: “Juro que no hi ha més Déu que Déu...”. Llavors el pare es va posar a riure, s’hi van afegir la mare i el meu germà. A J. jo feia temps que li havia ensenyat el jurament que has de dir per convertir-te a la religió dels meus pares però li costava distingir tots aquells sons estranys i els va acabar barrejant sense cap mena de sentit. El pare li feia repetir una vegada i una altra i tornava a riure sense parar. J. somreia lleugerament, sense saber, encara, què fer amb les mans. Jo aprofitava per mirar-me’l. Que surti bé, que surti bé, pensava, que tot això surti bé i puguem tornar a ser l’un per a l’altra de nou. També al carrer. També en la nit.
