La conversió (5): Vine, que t'he de dir

Vaig dir a la meva mare que havia de parlar amb ella perquè parlés amb Ell, l'omnipotent pare de família. Ella feia preguntes per a les quals no esperava resposta. Aquella mateixa tarda teníem hora amb la infermera. Fins aquell moment havia anat baixant de

olerin36711232 barcelona 27 12 2016 otros suple m s salud reportaje sobre o180816202938

olerin36711232 barcelona 27 12 2016 otros suple m s salud reportaje sobre o180816202938 / RICARD CUGAT

4
Es llegeix en minuts
Najat El Hachmi
Najat El Hachmi

Escritora

ver +

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

relats d’estiu

“¿Què ha passat?” La mare va fer un riure nerviós quan la infermera li va fer la pregunta aquella tarda en què vam caminar en silenci cap a la seva consulta. “Cada setmana baixaves un quilo i mig i aquesta gairebé res, molt poquet”. I llavors em va tornar a demanar que l’hi traduís: “Digue-li que una amiga va tornar de ‘casa’ i va portar un paquet de la teva àvia amb ordi torrat i coses que només es fan allà i, és clar, no me’n vaig poder estar”. Vaig resumir-ho com vaig poder obviant tota la llista de productes que la meva mare havia rebut i que no tenien traducció. “Menjar d’allà”, li vaig dir i la infermera va moure el cap. Després es va dirigir a mi: “Tu no has baixat però és que no hauries de baixar més”. Va ser la mare la que li va contestar però mirant-me a mi: “¿On vols arribar? Ja estàs prou prima. Estàs massa prima i se t’acabarà enganxant el ventre amb l’esquena”. I mirant la infermera i aixecant l’índex li va dir: “Ella, aixís”.

Aquell vespre va parlar amb el pare. Els nois eren al menjador davant del televisor; jo, a la meva habitació, llegint, i llavors vam començar a sentir la seva veu que s’alçava cada cop més. Jo aguantava la respiració, m’estava molt quieta estirada al llit com esperant que tot allò passés, desitjant com mai que el meu cos fos tan mínim que pogués esmunyir-se entre les partícules d’aire que m’envoltaven, ara asfixiant. “Juro per Déu” era el que més m’arribava, amb el so gutural del verb ‘uqsimu’ deturat de manera sostinguda uns instants que es feien eterns i marcaven el punt més tens de l’expressió. És cert que els homes com el meu pare juraven molt, però en aquell cas podia estar segura de la gravetat de la situació.

Els nois eren al menjador davant del televisor; jo, a la meva habitació, llegint, i llavors vam començar a sentir la seva veu

La bronca durava i durava i jo m’entaforava cada cop més en el matalàs. Vaig recordar el dia que em va trobar pel carrer caminant amb aquell mestre. Ens vam creuar però no em va dir res, com si fóssim desconeguts. El mestre ni se’n va adonar, que les cames em tremolaven i que amb prou feines aconseguia seguir la conversa. Vaig envejar la seva despreocupació i em vaig sentir petita, una petitesa que em venia d’un origen que no entenia. Un cop a casa, Ell no va trigar a cridar-me al menjador. Per a allò sí que hi havia una frase en la llengua de la meva mare: “Vine, que t’he de dir” amb un dring completament diferent de la que havia dit jo: “Hem de parlar”. “Vine, que t’he de dir” anunciava gravetat, una esbroncada seriosa. Quan va passar allò del mestre jo tenia dotze anys i encara no m’havia adonat que era una “dona”. Era el primer cop que el meu pare m’anunciava una nova norma: que si em tornava a veure parlant amb un noi al mig del carrer (va dir: a la vista de tothom), faria això i allò i ho “arruïnaria” tot. I feia servir aquella paraula sense saber, com jo sabia, que era un préstec. Sí, ho arruïnaria tot i ho cremaria tot si em tornava a veure amb un home.

Notícies relacionades

I ara la mare li havia d’explicar que m’havia vist amb un noi de manera continuada durant un temps, prou per acabar-lo convencent que es fes d’una religió que fins llavors li era del tot desconeguda. No vaig poder-me enfonsar en el matalàs perquè va entrar i va començar a jurar i perjurar que, si m’havia desgraciat, que es preparés, que em portaria a fer-me una revisió. La mare callava, mossegant-se el llavi. Jo no sabia com defensar-me de les acusacions. No era verge, és clar, però no era un tema del qual es pogués parlar amb un pare. “Digues: ¿estàs espatllada o no?” Vaig cridar un ‘no’ rotund perquè callés. Va estar estona amb retrets de tota mena. Que si havia confiat en mi, que si tothom deia que era tan bona noia i mira, per darrere me l’anaves fotent, per darrere m’anaves traint.

No vaig poder-me enfonsar en el matalàs perquè va entrar i va començar a jurar i perjurar que, si m’havia desgraciat, que es preparés

I em vaig sentir com si li hagués posat les banyes. El retrets també eren per a la meva mare: “No tens altra feia a fer que educar els fills mentre jo em passo el dia treballant i ¡mira! ¡La vergonya, serem, la vergonya!” Quan li vaig assegurar que no m’havien “espatllat”, em va dir: “¡Si et porto al metge em dirà que estàs tal com la teva mare et va portar al món?” Jo sabia que aquí cap metge no hauria accedit a fer un certificat de virginitat però després d’estar tancada hores a l’habitació amb ell cridant i caminant d’un cantó a l’altre sense parar em vaig arribar a creure que allò ho podria fer. “A partir d’ara no sortiràs més” I després va donar un cop de porta.