La conversió (4): Hi ha un noi
Jo no corria, m'anava a veure J. Vaig haver de muntar tot un sistema de correspondències horàries entre el que se suposava que anava a fer fora de casa i el que realment feia. Abans de J. vaig estar a punt de començar una relació amb un altre noi
olerin36711232 barcelona 27 12 2016 otros suple m s salud reportaje sobre o180816202938 /
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
“He de parlar amb tu”, li vaig dir a la mare i la frase sonava estranya en la seva llengua. En realitat, era un calc de la llengua que jo parlava fora de casa. En la de la mare ningú deia “hem de parlar” ni hi havia cap expressió que carregués tantes ressonància audiovisuals com aquell clixé gastat. Però de totes maneres li vaig dir que havia de parlar amb ella. Parlar amb ella perquè parlés amb Ell, l’omnipotent pare de família. Aquell era el canal de comunicació que teníem establert de feia temps sense que cap de nosaltres pogués entendre com era que no podíem parlar directament amb el pare sense transmetre-li a la mare el que li volíem dir i com era que ell no parlés mai amb nosaltres sense passar per ella. La mare s’eixugava el clatell amb un tros de paper de cuina i a mi em suaven les mans. Del que li havia de parlar no li havia parlat mai ningú, ni cap fill ni cap filla. Ella mateixa, casada amb un desconegut quan tenia setze anys, no s’havia trobat mai en la situació en la que jo em trobava. No hi havia precedents ni en la nostra família ni en totes les que coneixíem. ¿I com es fa el que no ha fet mai ningú? ¿Com es troben les paraules que no existeixen en una llengua? Havia calcat l’expressió “he de parlar amb tu” però ¿com li explicaria l’amor, el desig, el goig d’emmirallar-te en els ulls de qui està boig per tu? ¿Com li podia parlar de Salvat-Papasseit o Lorca, Neruda o Estellés, March o Petrarca? Me la vaig mirar amb la suor que li regalimava fins a la barbeta i em va venir al cap “me gustas cuando callas porque estás como ausente” però la mare no hi va estar gaire estona allí palplantada, sense dir res. “Au va, digues, que tinc una rentadora per estendre”.
Llavors vaig començar a tartamudejar que si hi havia un noi, que si volia venir a casa, que si podia parlar amb el pare... Es va asseure sense mirar-me, amb la sang que li havia marxat del rostre. “¿I d’on és, aquest noi?” Li vaig contestar que d’aquí però no ho va entendre. “¿Què vols dir d’aquí?” I es va fer un altre silenci. Per alleujar-la vaig recordar-me de la informació més important que li havia de donar “es convertirà, m’ha dit que es convertiria, mare, no hi fa res que sigui d’aquí”.
Vaig començar que si hi havia un noi, que si volia venir a casa, que si podia parlar amb el pare...
Va començar una lletania en la que invocava un santó que només s’invoca quan la situació és realment greu. “Digue’m que no has fet cap bestiesa, per Déu assegura’m-ho o em veuràs sortir per aquella porta amb els peus per davant”. Era el dramatisme exagerat de les dones com la meva mare però jo era conscient que aquest cop sí que l’havia feta grossa. Quan deia que li assegurés que no havia fet cap bestiesa volia dir que no hagués perdut la virginitat. Perquè ¿quin “cristià” decideix a ulls clucs convertir-se a una religió que no coneix si abans no t’ha conegut a fons? Jo intentava calmar-la: “Es convertirà, es convertirà”. I em va mirar sense mirar-me: “primer t’hauries de convertir tu, ¿no?” I és clar, jo no era una creient exemplar, la fe no m’interessava gens, no havia aconseguit mai adquirir l’hàbit de les oracions, no deia mai ni en nom de Déu i ni gràcies a Déu. Era una agnòstica, gairebé atea. I J. també. Per això ell s’havia ofert a participar en la farsa de la seva conversió. I a casar-se, és clar. Però la meva mare seguia passant-se el tros de paper rebregat per les temples, pel front i fent preguntes per a les quals no esperava cap resposta: “¿i com es convertirà? ¿qui el convertirà? ¿I com vindrà a casa si aquí la gent no demana la mà? ¿Ho farà amb els seus pares? ¿Què els hem de fer per dinar? ¿I com vols que li expliqui tot això a Ell? Ens matarà. Primer a tu i després a mi.
Fins aleshores la mare havia anat baixant de pes a un ritme constant, seguint al peu de la lletra la dieta de no mullar pa.
Va agafar el cistell de la roba i va sortir a la terrassa. Aquella mateixa tarda teníem hora amb la infermera. Fins aleshores la mare havia anat baixant de pes a un ritme constant, seguint al peu de la lletra la dieta de no mullar pa. La infermera la felicitava molt efusivament i ja gairebé no em necessitaven a mi per fer d’intèrpret. Aquella tarda el camí el vam fer en silenci, sentint-nos la respiració amb el soroll de cotxe de fons. Els pensaments em rodaven tant a dins del cap que me’ls sentia com boles que rebotaven. També sentia els de la mare. La decepció, la confiança traïda. I quina gran vergonya quan tot se sabés. Si fos un noi, encara, un noi que converteix una dona és un orgull per a qualsevol família però al revés no s’havia vist mai. Les que s’embolicaven amb cristians fugien amb ells i no tornaven mai més a casa. No els convertien.
