La conversió (3): Sortir a córrer
Tot i que la meva mare no ho sabia, jo vivia atrapada al món de les calories i les restriccions. La infermera no es va adonar que jo estava malalta. La dieta va ser un ritual compartit només per nosaltres dues. Després arribaria l'exercici
olerin36711232 barcelona 27 12 2016 otros suple m s salud reportaje sobre o180816202938 /
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
La infermera li havia dit que havia de fer exercici i això també em va costar traduir-l’hi. ¿Com explicar-li que s’havia de moure sense una altra finalitat que el moviment en si mateix? D’on ella venia els nens corrien perquè eren nens, les dones es doblegaven i alçaven per escombrar o fregar. A l’hort i el camp, homes i dones feien exercici perquè havien de sembrar, llaurar, plantar i un llarg etcètera de feines pesades i esgotadores, però era el que havien de fer, eren les seves obligacions per sobreviure. Si caminaven llargues distàncies era perquè havien d’anar a algun lloc i no tenien ni cotxe ni ase. Tot això em passava pel cap quan la infermera em va dir que la meva mare havia de fer exercici. Com tardava a traduir, la dona va començar a fer gestos amb tot el cos i els braços i a dir “moure’ns més, ens hem de mooooure més”. La meva mare la mirava sense entendre res i jo, sobretot perquè la infermera deixés de parlar tan fort i articulant les paraules molt lentament com si la meva mare li hagués de llegir els llavis, vaig trobar la que necessitava: “Gimnàstica, diu que has de fer gimnàstica”, i la meva mare de seguida va respondre: “Digues-li que jo ja faig molt anant i venint pel pis tot el dia, fregant, netejant, cuinant i recollint. Digues-li que tinc un marit brut i sis fills desordenats i que tu ets l’única noia i que a sobre només m’ajudes durant els estius perquè durant el curs estudies”. L’última frase, és clar, era un retret. Va deixar de parlar-me i adreçant-se a la infermera va afegir: “Jo molta gimnàstica, mira, ‘aixins’ i ‘aixins’ i ‘aixins’”, i ho va dir fent els gestos de les tasques de casa. No li va explicar que gairebé no sortia de casa.
Jo tenia més llibertat de moviments que ella i sortia a córrer tots els matins. Això és el que li deia, que me n’anava a córrer. Però no corria, m’anava a veure J. Jo tenia més marge de moviment que la meva mare, però tampoc podia sortir quan volgués i per trobar-me amb J. Vaig haver de muntar tot un sistema de correspondències horàries entre el que se suposava que anava a fer fora de casa i el que realment feia. Durant el curs va ser més fàcil. Els passadissos, les aules i alguna vegada els banys ens van servir d’espais d’intimitat on podíem besar-nos amb urgència. A la tarda quedàvem a la biblioteca o al bar de davant, que estava una mica amagat i on no hi havia clients que poguessin conèixer el meu pare per després anar a explicar-li que havien vist la seva filla petonejant-se amb un noi. De les amigues de la meva mare no m’havia de preocupar perquè elles, als cafès, els bars o els restaurants no anaven mai, tot i que sortissin més de casa que ella. El que sí que podia passar era que ens els trobéssim pel carrer i, per això, ens citàvem en llocs concrets i només quan érem dins ens parlàvem. Ens acomiadàvem també dins i una vegada fora fèiem com que no ens coneixíem de res. Se’ns escapava el riure caminant cada un per una vorera del carrer i mirant-nos de reüll. Feliços. Quan havíem passat una estona junta érem feliços i haver de separar-nos ens provocava un dolor físic, com una ungla quan se separa del dit. Llavors crèiem que ningú havia sentit abans com nosaltres, tot i que citéssim poemes coneguts, crèiem que érem els primers a descobrir l’amor, més quan era un amor amb aquesta plasticitat tan corpòria, el batec incessant a les carns que ens provocava una espècie de vertigen.
Jo sortia a córrer tots els matins. Això és el que li deia, que me n’anava a córrer. Però no corria, m’anava a veure a J.
Jo vaig estar a punt de començar una relació abans de J. Amb un altre noi feia un parell d’anys, però quan li vaig explicar les meves circumstàncies, em va respondre que no tenia ganes de complicar-se la vida. ¿No veure’ns més que d’amagat i abans que enfosqueixi i mai al mig del carrer? ¿No poder sortir mai de nit ni anar al bar dels billars on es trobava tota la colla? “Els teus germans sí que van al bar, jo els conec i som col·legues”, em va dir. Vaig intentar fer passar com a normal el que no ho era. Li vaig explicar que quan tenia 12 anys el meu pare em va veure al carrer parlant amb un mestre i que es va enfadar molt, amb mi i amb la meva mare. Però no el vaig poder convèncer: “Tu i jo no som Romeo i Julieta, m’agrades molt, però no prou com per arriscar-me que em trenquin la cara”. Va ser així com vaig entendre que, “en les meves circumstàncies”, no era suficient agradar una mica, que havia d’esforçar-me per agradar molt i així vaig començar a restringir encara més els aliments, vaig decidir anar a córrer totes els matins, cremar tot el que m’entrés al cos per dissimular la pressió més gran en la qual vivia.
Però des que “sortia” amb J. corria molt poc. En comptes d’això me n’anava a veure’l al portal de casa seva.
