Històries de P. (Últim capítol): La pèrdua
L'Enric Picart i en Fabià Cugat han estat un dia a la platja, veient com un pare i un fill construeixen castells de sorra que el nen acabarà destruint, amb una punta de malícia i amb alegre ingenuïtat.
zentauroepp44532382 relato de verano180803191720
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
“Et felicito efusivament, Fabià, d’una manera francament efusiva” –va dir l’Enric Picart. Després d’aquell dia a la platja, no ens havíem vist més fins la tarda que va tornar al tanatori per assistir com a públic a un dels funerals que jo oficiava, si és que es pot dir així. Aquell va ser l’últim dia que el vaig veure. Va esperar que s’acabés el funeral. La família es va acomiadar dels amics i jo em vaig treure la corbata i l’americana blau fosc, que era l’uniforme dels treballadors del tanatori quan havíem de dirigir una cerimònia. Hi va tornar: “Has de saber que et felicito de veres. El text que has llegit m’ha semblat extraordinàriament ben trobat. ¿Era excursionista, el difunt?”. Sí, ho era, era un home gran a qui li agradava molt caminar i la família va voler que llegís un fragment d’un tal David Le Breton, ‘Elogi del caminar’. Li vaig dir que el text no era de collita pròpia i que ni tan sols sabia qui era aquell paio, el tal Le Breton, ni res de res, que havia estat una idea de la família. Però l’Enric Picart va fer: “És igual, l’has llegit molt bé, Fabià. ¿Que hi podries tornar? ¿Que hi podries tornar, sisplau? Va, torna’l a llegir”. Li vaig dir que allà al mig no podia, que seria un despropòsit i una falta de consideració per a la família i que, si volia, podíem fer un volt a la vora del riuet que hi ha al costat del tanatori, amb tot de pollancres a la riba. “D’acord”, va dir l’Enric Picart.
Hi vam anar i vaig llegir aquell fragment. Era un escrit que deia que el fet de caminar a vegades és una cosa infinita, que no té final i que només hi ha un camí per recórrer, que és el del temps. I explicava la història d’un cec que caminava sense descans per un camí circular, sense obstacles, i que escoltava les seves cames quan caminaven, i també les olors i el ventijol. I que no s’allunyava mai del circuit que ja coneixia de memòria, amb tots els hàbits i les manies que havia anat adquirint de tant fer-lo. I vaig acabar amb aquest tros: “Caminar sense parar per no arribar enlloc, per oblidar el pas del temps, simplement, i per alentir els lents avenços cap a la mort, que és el final de totes les caminades”.
Era un escrit que deia que el fet de caminar a vegades és una cosa infinita, que no té final i que només hi ha un camí per recórrer, que és el del temps
L’Enric Picart va dir: “Un dia ho hauríem de fer, tu i jo. Vull dir que hauríem de fer com aquest cec i començar a caminar sense parar”. Aquestes van ser les últimes paraules que li vaig sentir dir. No em va mirar als ulls –sempre solia parlar com si mirés a terra i amb prou feines aixecava la vista–, no em va dir adéu, ni em va dir on vivia, ni on el podia localitzar. Sé poques coses, de l’Enric Picart. Potser un dia tornarà, és probable que sí. Vull pensar que sí. He vist a la televisió un anunci d’un cotxe, em sembla que era un cotxe, en què hi ha un noi i una noia que viuen molt lluny l’un de l’altra. Tots dos, però, troben un fil de color vermell, no res, un fil molt prim i molt fràgil, i decideixen seguir-lo i resulta que aquell fil no s’acaba mai i passa per muntanyes i per ciutats, pel mig de les vies del tren i per les ribes d’un llac, i al final resulta que és el mateix fil i resulta que es troben tots dos, enfrontats, desconeguts, separats per una tanca de filferro. I decideixen saltar-la perquè el fil ha fet que es trobessin. Ja sé que és carrincló i que és fastigosament romàntic i tot això, però és un anunci de cotxes, què voleu que hi faci.
No sé gairebé res de l’Enric Picart. I tampoc no sé gaire res de la dona que s’estava a la platja amb el seu home i el seu fill. No en sé res, sinó el seu magnetisme
No sé gairebé res de l’Enric Picart. I tampoc no sé gaire res de la dona que s’estava a la platja amb el seu home i el seu fill. No en sé res, sinó el seu magnetisme. Però imagino que en un món amb certeses podríem ser lleials l’un amb l’altre i que si en aquest món no hi hagués resistència de l’aire potser es donaria el cas que la seva bala de plom i la meva ploma de ploma descendirien a la mateixa velocitat. Recordo el que no he viscut, com ara una faldilla blanca de fil amb petits forats i amb un llaç al davant, per cordar-la, i un ball amb ella i amb aquesta faldilla, que voleia, un ball sense hora d’acabar el ball. I també recordo casa seva, sobretot uns armaris encastats on desa amb cura la faldilla, i unes plantes que fa anys que hi són –una falguera, un potos que ha crescut amb desfici, un roser que li van regalar– i que per a ella són el castell que no s’ensorra, la salvaguarda, la muralla que la protegeix. I també recordo un sofà de pell negre i uns quadres amb pomes i taronges, i un altre quadre on surt ella i el seu cabell arrissat. I un peix que, amb la seva mirada (és un quadre, també), pensa, amb recança, tot això que no conec i que mai no coneixeré. I que he perdut sense haver-ho posseït mai.
