Històries de P. (6): Les pomes
Després d'una conversa sobre peixos i de les reflexions sobre les peixeres, dies després de no veure's, l'Enric Picart torna a la funerària i proposa al seu amic d'anar a la platja a veure com els nens construeixen castells de sorra.
zentauroepp44532382 relato de verano180803191720
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
“¿Tu saps quina és la característica més notable dels castells que es fan a la platja?”, va preguntar l’Enric Picart quan ja érem a la sorra. “No”, li vaig dir. “Que els nens que els han fet, els acaben destruint”. Això és el que va passar aquell dia. Hi vam arribar en autobús i no vam anar a la platja del Passeig sinó que ens vam instal·lar en un racó entre les barques, a prop del moll. L’Enric Picart no es va treure l’americana de fil i allò sí que va ser un pèl estrafolari, però ningú no en va fer gaire cas. De tant en tant, en una zona acotada, arribava una barca i els amos la feien pujar amb un politja per deixar-la a la sorra. És el lloc on vam veure un nen que feia castells amb el seu pare. “¿I saps quin altre detall cal tenir en compte quan fas castells, oi que ho saps, ho saps?”, va dir l’Enric Picart. No ho sabia. Em va dir que, quan comences a fer-los, mai no en saps el final, que no hi ha plànols ni un manual d’instruccions, “excepte si ets un d’aquells que fan castells com si fossin escultures, esclar”.
El pare va començar construint una muralla, tot apilant sorra humida i mirant d’aixecar parets ben altes per evitar que una onada massa impetuosa es carregués el castell abans i tot d’haver plantat la primera torre. Abans, amb el nen, jugaven a fer ponts, a gratar la sorra amb les mans per fer un forat que anés a trobar la deu de l’aigua de mar. Un cop la van trobar, un per cada banda, el pare va fer passar la mà per sota del pont que s’havia creat sense voler i va enxampar els dits del nen i el nen va riure i va demanar ajuda a la mare perquè es pensava que es tractava d’un monstre que el volia xuclar. Tots van riure i després van fer el castell.
Abans, amb el nen, jugaven a fer ponts, a gratar la sorra amb les mans per fer un forat que anés a trobar la deu de l’aigua de mar
Dins la muralla hi havia cinc torres, de la mida i la consistència de la galleda que havien dut a la platja. I la muralla es va estendre, sense cap plànol, com havia predit l’Enric Picart, i després hi van col·locar, damunt de cada torre, un còdol que el nen havia recollit a la sorra. Cinc còdols, arrodonits, suaus de tacte, amorosits per l’aigua. “No hi ha gaire onades, aquí”, va fer l’Enric Picart. “Ja veuràs com el nen s’acaba carregant el castell”. I així va ser. Abans, però, la mare es va aixecar i els va fotografiar. Tots dos van fer el senyal de la victòria i van riure, però el pare ja sabia que el nen acabaria destrossant el castell. Ho va fer amb una punta de malícia, no pas com els exèrcits nocturns, ignorants, sinó amb la consciència que aquest era el final que tocava. I amb una punta d’alegria ingènua.
La mare duia un biquini: la peça de dalt era verda; la de baix, blanca. Tenia els cabells arrissats, però, xops, semblaven més llisos. Reia, també, i se li feia un clotet a la galta, i tenia una piga al coll, potser dues, i se li marcaven unes venes al front que potser van ser les que em van fer pensar en la definició que Max Brod havia fet de Milena. No sé gaire coses més sobre aquest paio, però feia poc que ho havia llegit en un diari i resulta que hi vaig pensar i també vaig pensar que hi ha persones absolutament desconegudes que tot d’una t’atrauen i que saps que no veuràs mai més i que és per això que et deixen una recança difícil d’explicar amb paraules. Això és el que vaig viure aquell dia a la platja.
I també vaig pensar que mai no viuria amb ella cap dia a la platja, i que mai no seríem tan lleials com aquells del poema
No ho vaig explicar a l’Enric Picart, perquè ell encara estava obsedit en la manera com el nen destrossava les torres, amb els còdols i tot, i la muralla. I vaig pensar que aquella dona era “un foc viu, com mai no n’havia vist abans, i alhora extraordinàriament delicada, coratjosa i intel·ligent”, que és el que havia dit Max Brod de Milena. I també vaig pensar que mai no viuria amb ella cap dia a la platja, i que mai no seríem tan lleials com aquells del poema, contra un món sense certitud ni pau. I que mai no m’explicaria el dia que ella recordava com el moment de felicitat més nítid que havia viscut mai, el dia, quan era petita, en què, tornant de l’escola, va trobar tot de gent al carrer, davant de casa seva, asseguts en cadires de balca o drets, tot xerrant a la fresca. La seva besàvia menjava pomes i taronges i n’hi va oferir, i les seves mans feien olor de poma i de taronja, una olor que sempre recorda i que associa amb aquell instant de placidesa, amb el pare que l’aixecava enlaire i la feia volar. Eren uns dies de color blau, amb el sol de la infantesa i les pomes i les taronges que no oloraré mai. L’Enric Picart em va dir: “Aquell discurs que vas fer de la mar encalmada, ara segur que et sortiria millor i tot”. I vam tornar, amb el mateix autobús de l’anada.
