Històries de P. (5): La platja

Un cop resolt el dubte de la bala de plom i de la ploma, apareix en la conversa d'en Fabià Cugat i l'Enric Picart la qüestió del peix i de la peixera i de quina manera es percep l'ofegament quan el peix és fora de la peixera.

zentauroepp44532382 relato de verano180803191720

zentauroepp44532382 relato de verano180803191720

4
Es llegeix en minuts
Josep Maria Fonalleras
Josep Maria Fonalleras

Escriptor

ver +

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

relats d’estiu

“¿Té cap virtut el pensament d’un peix?” –va dir l’Enric Picart. “¿Oi que no?, ¿oi que no?”. Li vaig contestar que no, per descomptat, però ell es va rebotar: “No és tan clar que no en tingui. Vull dir que el peix, com nosaltres, potser sap que viu en una enorme peixera, és com si el mar fos una enorme peixera de Déu, amb fites de cristall, rodona. I quan prens consciència d’aquesta peixera, no pas el peix, potser, però nosaltres sí, aleshores som nosaltres que ens preguntem si és la nostra mirada que fa que hi hagi una peixera. ¿Tu m’entens, oi que m’entens?”. No vaig gosar dir-li que no, entre altres coses perquè aleshores, mentre ell parlava de peixos, jo em fixava en una de les vitrines frigorífiques del bar, la que tenia una mena de sardines en escabetx, amb tot d’all i julivert per sobre, i, al costat, uns seitons en vinagre i amb més all i més julivert. Pensava que aquells peixos no pensaven ni tenien virtut ni res, o, en tot cas, la virtut de romandre estàtics en aquell bar, esperant que els segles s’escolessin a poc a poc.

I vaig pensar també en el peix que vaig tenir al pis, en aquella peixera que no ho era, sinó que era un pot amb galetes, ho havia estat, un pot tallat per la part de dalt perquè el peix pogués respirar. La història no té gaire interès. Uns veïns se n’anaven de vacances i em van demanar que em fes càrrec d’aquell peix: negre, amb unes aletes molt fines, com el plomall d’una artista de varietats. Me’l van dur en aquell pot, que havia de ser provisional però que s’havia convertit en el seu habitatge permanent. “Sembla que així ja li va bé”, em van dir, i em van recomanar que canviés l’aigua de tant en tant (“aigua tèbia”) i que li donés unes engrunes de menjar, aquella mena de nutrients en forma de boletes: “però no gaire, que després explota”. Així ho vaig fer, amb el neguit constant de l’explosió d’aquella artista de varietats. L’Elisa em va advertir que tenir un peix a casa porta mala sort, però no em vaig veure amb cor de deixar que es morís de gana o de treure’l de la peixera perquè es morís ofegat o simplement d’agafar-lo i llançar-lo a les escombraries, tan minúscul, tan feble. Vaig pensar que la meva desídia o la meva poca traça en relació amb els peixos ja faria el fet, i que s’acabaria morint d’una manera o una altra. I no va ser així.

Uns veïns se n’anaven de vacances i em van demanar que em fes càrrec d’aquell peix: negre, amb unes aletes molt fines

Notícies relacionades

Vaig retallar un altre pot per la part de dalt i el vaig fer servir com a peixera provisional mentre netejava la peixera que havia estat un pot de galetes. Quan l’aigua era tèrbola, plena de restes de menjar o de les restes orgàniques del peix negre o del que fos, l’abocava a la pica amb cura que el peix no s’escapés i després, encara amb una mica d’aigua tèrbola, dipositava el peix amb un gest decidit a l’altre pot, amb aigua neta, i després tornava a fer la mateixa operació a l’inrevés. Només vaig patir el dia que, commogut per aquella vida miserable, vaig decidir comprar una peixera de debò. No va resistir ni un matí. No s’hi veia. Vaig pensar que s’havia mort, perquè, tot i sacsejar la peixera, no es movia ni feia anar aquelles aletes que eren com plomes del vestit de varietats. El vaig tornar al pot i així va resistir fins que la família va tornar de vacances, tot i que més d’un dia vaig pensar que sí que se m’havia mort i em va fer angúnia haver-lo d’agafar i llançar-lo a les escombraries i tot això que deu fer la gent a qui se li mor un peix. Quant a la mala sort, bé, aquesta és una altra història.

"M’agradaria anar a la platja, a veure com els nens fan castells a la sorra. No res, estar-me una estona mirant-los” 

Ja era tard i l’Enric Picart volia tornar a casa. Estava desorientat, com el peix quan l’abocava d’un pot a l’altre, amb aigua tèbia. Li vaig dir que havia d’agafar el carrer de la Rutlla fins a la plaça del Mercat i després seguir el riu, que ja trobaria la Rambla i després ja sabria tornar a casa tot sol. Van passar uns quants dies sense veure’ns. No tenia cap telèfon seu i no sabia on vivia ni res. Vaig pensar que havia desaparegut, però una tarda va tornar a la funerària. Va dir: “Fins ara no he pogut venir. ¿I saps què m’agradaria fer, ei, si no és massa molèstia?”. Li vaig dir que si el podia ajudar que comptés amb mi, que podia confiar en mi pel que fos. “M’agradaria anar a la platja, a veure com els nens fan castells a la sorra. No res, estar-me una estona mirant-los i veure com aixequen les torres i com les onades després les destrueixen o com les destrueixen ells mateixos, perquè no suporten veure senceres aquelles torres que ells mateixos han aixecat”. Li vaig dir que havíem de trobar un dia, que demanaria un dia de festa, que hi comptés.