Històries de P. (2): Els pops
L'Enric Picart es presenta a la funerària i demana informació sobre l'origen dels psicotròpics. És el començament d'una amistat peculiar amb en Fabià Cugat, l'home que l'atén i que mira de respondre als seus dubtes, després de la sorpresa inicial.
zentauroepp44532382 relato de verano180803191720
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
“És un costum” –va dir l’Enric Picart, l’endemà– “tampoc no tinc res més a fer”. No podia sospitar, aleshores, que el personatge tenia aquella dimensió estrafolària que molts dels que l’haurien pogut observar, si és que algú s’entretenia mai a fer-ho, haurien deduït. ¿Estrafolari? Per descomptat, però no pas per la vestimenta o per algun gest o alguna actitud que despertés l’estupefacció. Més aviat era discret, educat i passava desapercebut. Sempre anava amb una americana de fil, descosida en una de les aixelles, una mica ratada de la part de baix i del coll, i amb les butxaques donades, perquè és on enquibia el tabac i les claus, tot i que també duia una bossa de mà on desava papers i els pocs diners que duia a sobre. Va canviar de camisa un parell de dies: una de clara i dues de quadres; els pantalons, marrons foscos, amb un aire vagament militar, massa amples per al seu cos esquifit. Tot i això, desprenia un cert aire de netedat, no pas pels vestits, que es veien envellits i dels quals és segur que no tenia gaire cura, sinó perquè duia la barba, blanca, polida i els cabells ben clenxinats. I perquè, tot i tenir les ungles llargues en excés, no s’hi veia ni un bri de brutícia. Potser el delatava el color ataronjat dels capcirons dels dits amb què agafava els cigarrets o, per ser exactes, amb què no abandonava mai el cigarret que s’enduia cap a uns llavis finíssims, amagats sota un bigoti que, això sí (groc sobre blanc), també el delatava com a fumador.
Més aviat era discret, educat i passava desapercebut. Sempre anava amb una americana de fil, descosida en una de les aixelles
No vaig pensar que l’endemà tornaria, però tot i això vaig revisar l’arxiu i vaig trobar la fitxa del seu pare. Efectivament, com m’havia dit l’Elisa, la cerimònia va ser estranya. Ella va intervenir com si res però l’únic assistent era l’Enric Picart, el fill del difunt. És el que fem habitualment quan la família no té un especial interès per un acte religiós o quan no s’atreveix o no té ganes d’improvisar un funeral laic. Ho fem nosaltres.
“És un costum”, va repetir l’Enric Picart. Ho era i no me n’havia adonat. Des de l’enterrament del seu pare, no pas cada dia però sí un o dos cops per setmana, arribava al tanatori a l’hora de les cerimònies, entrava a la sala i seguia el ritual amb total respecte i concentració. Li agradaven més les nostres intervencions que no pas les dels capellans o les dels amics del difunt. “Trobo”, em va dir, “que la vostra feina és altament elogiable, perquè sou capaços d’adoptar una actitud de total respecte i concentració, sigui qui sigui el mort i sigui com sigui la família. Sou uns professionals”.
La dimensió estrafolària de l’Enric Picart. No m’hi havia fixat mai i tampoc l’Elisa, tret del dia, és clar, que ella va pronunciar unes paraules en l’enterrament del seu pare. Però ell hi era sempre. Sempre, no, però molt sovint, en moltes cerimònies, i em va parlar del dia que vam enterrar un senyor que tenia una dèria pel mar i que hi va haver música de barques i onades, i la maqueta d’una barca en una mena d’altar, il·luminada, com una evocació. Aquella li havia agradat molt, i recordava que jo –perquè era jo qui oficiava– havia recitat un poema que deia “tenim mar calma aquesta nit”, i que després parlava “que ens hem de ser lleials” perquè el món que hi ha a fora no té ni amor, ni llum, ni pau, ni certitud, i tot es redueix a la lluita d’uns “exèrcits ignorants que topen de nits”. L’Enric Picart era així. No es pot dir que jo sigui el rei de la comèdia, però també he de dir que si m’estava a la funerària no era pas per ganes o pel delit d’anar a veure cerimònies i opinar després sobre la representació, com si fos un teatre. De fet, sóc un actor. Això sí.
Des de l’enterrament del seu pare, no pas cada dia però sí un o dos cops per setmana, arribava al tanatori a l’hora de les cerimònies.
“No hi estic gens d’acord” –va fer l’Enric Picart mentre érem a la cafeteria (un racó amb cadires i amb màquines de cafè i de refrescos)– “però, en tot cas, això dels psicotròpics ja ho discutirem un altre dia. Ara m’atabala més l’enigma dels pops”. No cal dir que el següent error va ser preguntar-li sobre quin era l’enigma dels pops. “¿Saps quants cervells tenen?”. Vaig contestar: “En tenen nou”. Es va emocionar. Va comprovar que havia localitzat la seva ànima bessona i que tant era que els exèrcits fossin ignorants i topessin de nit, que el que comptava era la lleialtat. Així m’ho va dir: “Quan tot s’enfonsa, la lleialtat”. És llarg d’explicar com és que jo sé que en tenen nou, de cervells. I que els tentacles no s’entrelliguen entre ells i coses així. Són coses que sé i que no serveixen per a res. Van servir, en tot cas, perquè l’Enric Picart entrés definitivament a la meva vida.
