ENTREVISTA
Joaquim Bosch: «La inviolabilitat del rei és una invitació a delinquir»
La corrupció figura en el ‘top ten’ de les preocupacions ciutadanes des de fa més de 30 anys, però els escàndols no han parat de succeir-se en aquest temps. El jutge Joaquim Bosch explica en un assaig que aquests delictes, gairebé sempre comesos per polítics, són una prolongació de les pràctiques corruptes habituals en el franquisme. Segons la seva opinió, als partits els ha faltat voluntat per erradicar aquest problema.
Juan Guerra, Filesa, Naseiro, Roldán, 3%, Palma Arena, Brugal, ero, Pretòria, Pujol, Gürtel... La història recent d’Espanya es podria relatar saltant de cas en cas de corrupció política sense solució de continuïtat. Cap d’aquests expedients ha passat pel Jutjat de Primera Instància de Montcada (València), on Joaquim Bosch (Cullera, València, 1965) exerceix de jutge, però el magistrat troba que crida tant l’atenció el pes que la corrupció té en aquest país que ha volgut analitzar-ne els motius. Com el forense que desxifra les causes d’una defunció, a ‘La patria en la cartera’ (Ariel) explica què mou tant càrrec públic a voler ficar la mà a la caixa dels diners.
-¿Els espanyols som especialment corruptes?
-La corrupció sol ser transversal i, on es dona, acostuma a afectar polítics, jutges, militars, policies i funcionaris per igual. La particularitat espanyola és la seva insòlita concentració en l’àmbit polític. Els nostres índexs de càrrecs públics implicats en casos són similars als d’Hondures o Guatemala. Espanya és el país amb més polítics corruptes d’Europa, una dada que ens hauria de fer reflexionar.
Al seu llibre troba raons històriques a aquesta anomalia i apel·la a tics heretats del franquisme.
-Els problemes de corrupció de l’Espanya d’avui són responsabilitat dels nostres governants, no del franquisme, però no és possible explicar per què han prosperat tant aquests delictes en l’etapa democràtica sense observar com aquestes pràctiques es van consolidar durant la dictadura entre alcaldes, governadors, ministres i el mateix dictador. El fil de la corrupció política espanyola condueix al franquisme.
-Franco va morir fa 46 anys. ¿No hem tingut temps de tallar aquest fil com se n’han tallat d’altres?
-El problema és que la Transició va deixar la política en mans de partits molt jerarquitzats, amb nul control per part dels militants i gestió econòmica opaca. Això va impedir trencar amb les pràctiques corruptes heretades del franquisme. Hem permès que els partits colonitzessin les institucions de control, des del CGPJ fins al Tribunal de Comptes. Avui hi ha 100.000 càrrecs de confiança posats a dit, una anomalia que no es dona en altres països. Aquests empleats públics haurien de supervisar el governant, però tenen conflictes d’interessos amb els qui els van nomenar.
-Fa 30 anys que veiem els polítics donar-se cops al pit i jurar que la corrupció s’ha acabat, però els casos se succeeixen. ¿Ha faltat voluntat política?
-Sens dubte. Si els partits haguessin volgut, la corrupció s’hauria erradicat fa dècades, però no els ha interessat perquè això implicava perdre poder. Pensi que vam haver d’esperar al 2015 perquè el finançament il·legal dels partits fos considerat delicte, però el Codi Penal de la democràcia és dels anys 90.
Som el país dels tripijocs i de l’«¿amb IVA o sense IVA?». ¿Aquest factor cultural compta?
-Aquests tripijocs es donen en zones on hi ha concepcions ètiques poc desenvolupades, però no existeix el gen hispànic corrupte. El nostre problema amb la corrupció es deu a una fallada en la configuració de les nostres institucions. La prova ens l’ofereixen els països que fa anys tenien molts casos d’aquest tipus i ara no. ¿Què van fer? Van crear institucions sòlides, van fixar clarament la separació de poders i es van dotar d’una Administració independent. El dia que tinguem uns mecanismes de control similars als d’Alemanya, Dinamarca o Suècia, podrem donar la culpa a la sangria, la migdiada o la paella si continuem tenint nivells alts de corrupció. Mentrestant, jo apostaria per corregir les fallades que presenten les nostres institucions i per posar-ho difícil als corruptes.
-El títol del seu assaig connecta el patriotisme amb la corrupció. ¿Aquests àmbits mantenen vasos comunicants?
-Al nostre país ha sigut una constant que grans pròcers exaltessin la pàtria mentre desviaven diners a la seva cartera. Així va ser des del segle XIX, en el franquisme va arribar a la seva màxima expressió, i en democràcia hem continuat veient polítics apel·lant a les essències d’Espanya, Catalunya o València mentre robaven. Compte amb les sobreactuacions patriòtiques, perquè sovint amaguen conductes corruptes.
-¿Quin missatge trasllada a la població que un dels que pot ser que s’hagin corromput sigui l’anterior cap de l’Estat?
-És demolidor, perquè l’exemplaritat funciona de dalt a baix. Però això ja ho havíem viscut. Alfons XIII va ser acusat de corrupció per intel·lectuals del seu temps i la reina regent, Maria Cristina de Borbó, va ser expulsada d’Espanya al segle XIX per aquest mateix motiu. En aquest país tenim un problema amb la direcció de l’Estat. La inviolabilitat del rei s’ha de revisar perquè és una invitació a delinquir.
-El seu gendre l’hem vist a la presó. ¿Seria edificant per a la salut democràtica del país veure el rei emèrit assegut al banc dels acusats?
-Si hi ha indicis de delicte, sí. El que segur que no és edificant és que existeixin aquests indicis i que la Justícia no actuï amb ell com faria amb qualsevol ciutadà o que rebi cap tracte de favor.
-¿Què li sembla que corruptes confessos com Julián Muñoz disposin d’espais a la tele per mirar d’exculpar-se públicament després d’haver sigut condemnats?
-Els mitjans no haurien de frivolitzar amb aquest problema, que és més seriós del que sembla perquè afecta la credibilitat dels organismes públics i la mateixa democràcia. També la butxaca. Hi ha estudis que calculen que si haguéssim trencat amb la corrupció de la dictadura després de la mort de Franco, avui tindríem una de les rendes per càpita més elevades d’Europa. Convé recordar a la gent que si som un país pobre, en part és per la corrupció que patim.
-Hem vist municipis sencers votar alcaldes amb fama de desviar diners públics. ¿Hi ha massa tolerància amb la corrupció en aquest país?
-A finals dels 80, un estudi europeu va constatar amb sorpresa que Espanya era l’únic país on la població no assignava als polítics l’honradesa com a primera virtut i es veia normal que poguessin robar. Crec que, en gran part, això ja s’ha corregit i avui la corrupció no es tolera tant, però queda camí per recórrer.
Notícies relacionades-Proposi algun pas.
-Està tot inventat, cal imitar els països que més han avançat en aquest tema. La clau és la prevenció. Cal millorar els controls interns de les administracions, promoure infraestructures ètiques que generin rutines contràries a la corrupció i desbloquejar les llistes electorals perquè la ciutadania pugui castigar els corruptes a les urnes. I reforçar la separació de poders i els òrgans de control per evitar que estiguin tan vinculats als partits polítics. Hi ha molt per fer, però el Govern va amb un any de retard a respondre a la directiva europea que li exigeix una llei per protegir els denunciants de casos de corrupció. Falta voluntat política per afrontar aquest problema com el que és: un afer d’Estat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
