Neorancis contra postmoderns: la nostàlgia com a camp de batalla cultural (i política)

La idea que els joves d’avui viuran pitjor que la generació anterior va agafar força després de la Gran Recessió i va acabar convertida en un dels dogmes de la dècada. Fins i tot en les acampades del 15-M es podien llegir cartells amb el lema: «Almenys vull viure com els meus pares». ¿Però té sentit l’enveja que Ana Iris Simón diu que sent per la joventut dels seus progenitors? 

«En termes de riquesa, renda o educació, és obvi que no, perquè el país s’ha desenvolupat molt en aquests anys. Però si parlem d’expectatives vitals, la cosa canvia. Els ‘boomers’ es van beneficiar de la mobilitat social que va facilitar la modernització de l’economia, però als joves d’avui els ha tocat créixer enmig de dues crisis», afirma el politòleg Pablo Simón.

A mitjans dels 70, casar-se, criar, tenir una casa amb hipoteca i viatjar a la platja en un utilitari pagat a terminis constituïa el retrat aspiracional de la classe mitjana, però avui no tots els joves firmarien aquest pla de vida, i no sempre per raons econòmiques. «No són prioritats per a molts de nosaltres. Plantejar aquest debat comparant generacions és una trampa que només condueix a la nostàlgia, perquè només repara en les xifres i passa per alt els canvis que ha experimentat la societat en aquests anys», afirma Eudald Espluga, periodista cultural i filòsof, un dels signants de ‘Neorrancios’.

Hi ha un diagnòstic de la realitat en què progres i tradicionalistes, moderns i nostàlgics, estan d’acord: els nivells de precarietat laboral i desigualtat de renda que hi ha avui dia són inadmissibles. El que ja no està tan clar és com es posa el cascavell a aquest gat. «L’important és com es distribueix la riquesa i el temps de treball i en això és igual que siguis home, dona, homosexual, immigrant o nacional», diu el sociòleg i artista plàstic Jon E. Illescas. 

A través del seu canal de YouTube aquest «marxista demòcrata» ensenya comunisme amb to didàctic, una vocació que l’ha fet ser etiquetat de «rojipardo» a les xarxes. «Coincideixo amb aquest ideari en alguns postulats i en d’altres, no. El que tinc clar és que els partits progressistes d’avui han abandonat les classes treballadores», afirma aquest exmilitant d’Izquierda Unida.  

Fa 40 anys estava clar qui conformaven aquestes classes, però actualment els límits d’aquest grup social no són tan nítids. «La nostàlgia de l’obrerisme és molt atraient, però compte, avui un ‘rider’ de Glovo és més vulnerable que un obrer de la SEAT», afirma Pablo Simón. Els discursos polítics han seguit el camí d’aquesta transformació del panorama laboral. «L’esquerra actual sedueix un electorat diferent al de fa quatre dècades. No tindria sentit proposar-li les receptes del passat, per més que alguns enyorin aquells temps de lluita sindical», diu el professor de ciència política de la Universitat Autònoma de Madrid José Rama, que també participa en l’assaig ‘Neorrancios’.  

El principal retret de l’esquerra tradicional contra la postmoderna és que ha confós els seus votants amb una agenda política que no es correspon amb els seus veritables interessos. Illescas ho resumeix en termes d’estratègia: «L’ecologisme, el feminisme i les demandes LGTBI són lluites parcials. Si desgastes els teus militants en aquests fronts, no et queden forces per lluitar per l’important, que és qüestionar el model capitalista de consum en què vivim».

Segons l’opinió del periodista Rubén Serrano, aquesta disjuntiva no només està més que superada en la societat espanyola, sinó que tornar a qüestionar les conquestes socials assolides en els últims anys amb l’objecte de les lluites del passat seria poc menys que disparar-se un tret al peu. «Per a nosaltres, les vicioses, els maricons, les lesbianes, els travestis i qualsevol altra persona que surti de la norma sexual i de gènere, el temps passat no era millor», escriu a ‘Neorrancios’.

El terme ‘rojipardo’ al·ludeix als colors que tradicionalment han identificat el comunisme i el feixisme. La idea que es puguin compartir a l’uníson postulats progressistes i d’extrema dreta resulta a priori contraintuïtiu, però cada vegada hi ha més veus que adverteixen de l’emergència d’un discurs que promet defensar la classe treballadora pronunciant insídies contra els immigrants i que afirma que la millor ajuda que es pot oferir a la indústria local és plantar una bandera nacional als seus productes i dubtar del cosmopolitisme. 

«El neoranci té una facilitat enorme per arribar al ‘mainstream’ perquè està fet de materials coneguts i populars», diu la periodista Begoña Gómez Urzaiz, coordinadora de ‘Neorrancios’. Segons la seva opinió, és simptomàtic que Ana Iris Simón presumeixi de pertànyer a una família de vells comunistes i enalteixi la figura de Ramiro Ledesma, un dels fundadors de la Falange, a les pàgines de ‘Feria’, llibre que Santiago Abascal es va encarregar de passejar visiblement pels passadissos del Congrés dels Diputats.

Segons José Rama, hem d’anar acostumant l’ull a estranys aparellaments ideològics. «A Europa ja hem vist com Syriza formava coalició amb la dreta radical grega, i a Itàlia l’ultra Salvini va arribar al Govern amb els vots del Moviment 5 Estrelles, que havia irromput en política amb un perfil d’esquerres», diu el politòleg. 

El terme ‘neoranci’, que va sorgir en una conversa banal a ‘Tardeo’, el programa de Ràdio Primavera Sound que presenten les periodistes Begoña Gómez i Noelia Ramírez, és l’últim a incorporar-se al divers i enginyós arsenal d’etiquetes amb què els dos corrents de l’esquerra acostumen a injuriar la contrària. 

Per als partidaris de les polítiques més tradicionals, els de davant són «postmoderns, ‘pijoprogres’ o ‘posmoqueer’», i conformen «l’esquerra brilli-brilli, fúcsia, arc de Sant Martí, o l’esquerreta Netflix». I aquests, al seu torn, consideren els altres com a «‘rojipardos’, reaccionaris, neorurals o falanhípsters».  

No és difícil trobar aquests termes en els combats ideològics solen mantenir a Twitter, que és el camp de batalla on té lloc bona part d’aquesta contesa. Segons el politòleg Fernando Vallespín, en aquest cas, l’escenari condiciona el debat. «Les xarxes fomenten el tribalisme. O ets dels nostres o dels contraris, sense mitges tintes, i així és impossible mantenir una discussió política», afirma. 

Al seu recent llibre, ‘La sociedad de la intolerancia’, Vallespín adverteix d’un perill afegit en aquesta manera de plantejar els debats públics: «Els arguments es presenten en termes morals: nosaltres som el bé i vosaltres, el mal. Per aquest camí, la política acaba derivant en guerra religiosa», diu. Si aquest és el destí que espera a aquest debat, ens hem de preguntar si s’acabarà mai i si hi haurà un guanyador. «No crec que n’hi hagi, seguirem insultant-nos a Twitter i als articles fins que la parca ens vingui a buscar», diu Begoña Gómez.