El Molino: històries (desenfrenades) de la Barcelona canalla

«La història d’El Molino és la del Paral·lel», coincideix Júlia Gutiérrez, historiadora de l’art i membre de l’assemblea del Teatre Arnau. Aquesta història, per descomptat, n’inclou moltes d’altres: parlar d’El Molino és fer-ho d’oci popular, d’una Barcelona farta de censures i amb ganes d’erotisme i sexualitat, de dones amb molt poder, d’una cultura queer quan encara no es coneixia la paraula i d’una Barcelona que anhelava el ‘destape’. 

«Una cosa flipant»

«La primera vegada que hi vaig anar tenia 16 anys, i era una cosa flipant», recorda Joan Estrada, que, entre molts altres títols, va ser director d’El Molino als 80. Per ell, els xous més icònics que van passar per l’escenari van ser els de Mary Mistral, considerada la primera supervedet i reina del Paral·lel dels 60 i 70. «Jo sabia el truc dels seus espectacles i per això escollia sempre la mateixa cadira», confessa. «Ella es recolzava en un costat de l’escenari i es movia de tal manera que els seus sostenidors permetien que sortís el mugró: des del meu seient es veia tot». 

Aquesta imatge, sumada als «forts perfums de vedet» que omplien la sala i que el públic estava molt, molt a prop de l’escenari, convertien els xous en una experiència multisensorial, on l’erotisme es veia, feia olor i fins i tot gairebé es tocava. I en ple franquisme amb la censura envaint el ‘mainstream’, aquest subterfugi era l’únic contacte de moltes persones amb el seu propi desig sexual: «El Molino era misteri, els llums vermells, els cartells, els colors de la façana, sabies que dins s’amagava de tot, i aquest món tan desconegut t’atreia». 

Per Estrada, de fet, aquest és un dels aspectes que expliquen la decadència posterior d’El Molino. Quan Franco va morir i va aparèixer el porno i el ‘destape’, aquest misteri, aquest erotisme prohibit, va perdre el seu sentit. La fama d’El Molino va ser filla del seu propi context, ja que era l’única via d’accés a aquesta anhelada i negada llibertat. Quan va desaparèixer aquesta persecució, també ho va fer la seva màgia.

Una altra anècdota que il·lustra aquesta tensió eròtica que s’amagava en el prohibit d’El Molino és la de «la llum vermella». A través d’un botó a la barra, quan l’encarregat veia els de la censura, «que ja tenia fitxats», activava els llums vermells i, llavors, «mugró cap a dins». Així, el Molino desafiava la norma social establerta, «i això ho feia atractiu», rememora Estrada. 

Independència femenina

També, per a moltes dones, pujar a l’escenari era apoderador. «Jo en les vedets del Paral.lel sempre he vist persones fortes, dones que traspassen els límits del que es considera la feminitat decent, capaces d’expressar la seva picardia i sensualitat, amb estatus i independència econòmica». De fet, fins i tot, Gutiérrez assegura que encara avui és fàcil trobar entre les veïnes del barri moltes dones que van passar pels escenaris del Paral·lel i que van trobar en la professió de ballarina una vida d’independència. «Competien per demostrar el seu poder amb el major nombre de plomes i lluentons», fa broma Estrada.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El Molino també deixa un importantíssim llegat LGTBI. En els espectacles de varietats tenien des de travestis, trans i homosexuals, fins a dones cis, com Christa Leem, que apostaven per una estètica explícitament andrògina que desafiava les convencions de gènere amb una ferocitat molt contemporània i que va enamorar l’elit intel·lectual de l’època, com Joan Brossa o Ventura Pons. 

L’herència del mamarratxeig

Aquestes són, a més, les claus que, segons Gutiérrez i Estrada, hauria de tenir la nova etapa d’El Molino: «Molta memòria, però parlant a les necessitats d’avui dia». Els cabarets o xous drag que s’organitzen a l’Apolo demostren que els joves volen tornar a viure aquest desenfrenament dels 70, així que toca «actualitzar-lo, incloure, per exemple, transfeminismes, però conservant l’essència», afegeixen. En resum, un ‘revival’ d’aquest mamarratxeig l’herència sociocultural del qual ha sigut molt més seriosa del que mai es va arribar a prendre a si mateix.