Tot el que ens hauríem de saltar en l’apressant ‘revival’ dels 2000

Els últims a sumar-se a la febre han sigut joves membres de la Generació Z, noies i nois que encara gatejaven quan Cady va veure per primera vegada Las Plásticas. Una mica de ‘scroll’ per TikTok o Instagram i no tarden a aparèixer visions que crèiem oblidades: combinacions de crop top, texans de cintura baixa i cèrcols; vestits amb pantalons a sota; faldilles cinturó, etcètera, etcètera, etcètera.

La misogínia interioritzada

La misogínia interioritzadaTot això resulta més simpàtic que ofensiu, però hi ha modes dels 2000 realment difícils de defensar. Parlem d’una dècada nociva per a la dona, en què moltes i, sobretot, molts evitàvem fer front a la nostra misogínia interioritzada. En part perquè els mitjans no hi animaven: eren els dies del floriment de la ‘lad culture’ (o ‘cultura de tios) de revistes com ‘FHM’, ‘Maxim’ i un llarg etcètera, o de blogs insans de l’estil de PerezHilton.com, que van confondre la dessacralització de la celebritat amb el ‘body shaming’.

El documental Framing Britney Spears posava fa poc sobre la taula el paper dels mitjans en la desintegració psicològica de Britney Spears. El seu exnòvio Justin Timberlake s’ha vist obligat a demanar disculpes per «beneficiar-se d’un sistema que consentia la misogínia»; com ens recorda Samantha Stark al seu documental, després de la seva ruptura amb l’artista, Timberlake va utilitzar vídeos i entrevistes per pintar Britney com una dolenta adúltera i quedar com a heroi de la pel·lícula.

No als refilets en ‘prime time’

No als refilets en ‘prime time’Dit això, el temps no ha passat per l’himne de ruptura ‘Cry me a river’, com tampoc pels hits de Spears d’aquella època. El productor d’aquests últims, Max Martin, continua sent figura important del pop ‘mainstream’: el seu nom apareix en els crèdits del ‘Blinding lights’ de The Weeknd, El Hit del 2020. De la inspiració d’aquells primers dosmils han nascut projectes disfrutables com Pale Waves (amb Avril Lavigne com a musa) o Soccer Mommy (l’últim disc del qual deu molt a la Sheryl Crow de C’mon, c’mon).

Però hi ha tendències musicals que, amb sort, tardaran a tornar a regnar. Per exemple, aquests grups de hard rocks tirant a ranci (és un objectiu fàcil, però se m’ocorren Nickelback) posant cançons als crèdits finals de pel·lis basades en còmics. I sobretot, aquesta dictadura del refilet imposada per concursos com ‘American idol’ i ‘Operación triunfo’. Ara es porta més el carisma vocal, com demostra l’èxit de Billie Eilish, C. Tangana o Bad Bunny.

Grassor de làtex i tops violentats

Grassor de làtex i tops violentatsEl moviment per la positivitat corporal havia caigut en retrocés aquells anys. La grassor s’utilitzava per fer bromes o, en el cine i les sèries, gags de gust bastant discutible, sovint a través d’afegir capes i capes de làtex a actors en realitat estilitzats. Recordem la Monica grassa de ‘Friends’, la Gwyneth Paltrow d’’Amor ciego’, el Ryan Reynolds de ‘Solo amigos’ o l’Alyson Hannigan de ‘Date movie’.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Aquest últim nyap va ser només una de les moltes paròdies amb ‘movie’ en el títol que van sorgir aquells anys, en els pitjors casos perpetrades per Jason Friedberger i Aaron Seltzer. Només el 2008, aquest duo es va marcar ‘Casi 300’ i ‘Disaster movie’, citades sovint entre el pitjor dels dosmils.

D’aquells fiascos ja no en queda rastre, però encara avui patim els efectes de la higienització de les pel·lícules de terror, convertides en ‘thrillers’ per a adolescents només de vegades dignes, però gairebé sempre amb alguna noia en tank top blanc, tot i que no vingués a tomb. La classe de decisió sexista que llavors donàvem per feta i ens semblava el lògic i l’atractiu. Revisquem, però revisant, reflexionant.