1 de maig: Els temps de la precarietat

La ‘moneda’ del temps

La pandèmia ha sacsejat molts mons i un d’aquests és el laboral. En vista de la Covid, el Govern va crear els ertos i les ajudes als autònoms per protegir tots aquells treballadors que van haver de parar per contenir la propagació del virus. Gairebé cinc milions de treballadors han arribat a estar coberts per alguns d’aquests mecanismes durant la crisi actual. I moltes empreses van entrar de cop al segle XXI, descobrint que podien teletreballar i continuar tirant endavant la seva feina. Segons el Banc d’Espanya, gairebé un de cada tres treballadors ha exercit des de casa durant la pandèmia.

Però n’hi va haver (hi ha) molts que no van poder treballar des de casa o que no van tenir dret a acollir-se a aquest escut social, que escama a escama va anar aixecant el Govern per mirar d’evitar un daltabaix més gran. Per congelar el temps, una vegada el món va parar de cop.  

Les societats canvien a mesura que distribueixen i redistribueixen el temps de la seva gent. Sorgeixen nous oficis, com els ‘techies’ que programen les aplicacions de la nova economia i que tan cotitzats estan avui dia en les empreses. Aquestes, pel seu temps, decideixen pagar-los més que a d’altres. Això els permet comprar el temps d’uns tercers perquè cuinin, els netegin la casa o els passegin el gos, i així ells tenir temps per a altres coses. Ja que el seu temps és or.

Temps d’or i de coure 

Mentre professionals com aquests poden arribar a guanyar 40.000 euros a l’any al cap de poc temps d’entrar en una empresa, tal com explicava fa poc el conseller delegat de l’acadèmia Ironhack, altres, com la cuidadora, l’agricultor o el cambrer, que tants aplaudiments i elogis van rebre l’any passat, segueixen ancorats en el salari mínim. Cobrant en funció de com de substituïble, com d’intercanviable, és el seu temps. Dissabte que ve, Dia Internacional del Treballador, el món laboral passarà revista als seus reptes pendents. ¿Com es premiarà el temps en el futur? ¿Quin temps serà or i quin coure? 

«Jo només vull despertar amb més temps a les mans que hores té el dia», li diu Will Salas, un peó industrial que viu en un gueto, a la Sylvia, filla d’un poderós magnat i establerta en una selecta urbanització, a la pel·lícula ‘In Time’. En aquest film, dirigit pel guionista d’‘El show de Truman’ i director de ‘Gattaca’, Andrew Niccol, l’economia (i la vida) deixa de regir-se pels diners i la moneda és el temps. Les empreses paguen i cobren en temps i, quan a les persones se’ls acaba, moren. Un sistema en què els rics són immortals i els pobres no viuen més de 25 anys.

El Will està dient a la Sylvia que vol tenir temps per a ell, que vol poder decidir què fer amb el seu temps. Que no vol viure sempre al dia. En aquesta distopia, molts dels treballadors de primera línia que tan indispensables s’han vist durant aquesta pandèmia amb prou feines guanyarien prou temps per arribar sense preocupacions a fitxar l’endemà. 

Salari mínim immutable 

Durant aquesta pandèmia ha quedat patent com l’essencialitat de les professions no està disputada amb el fet de ser de les pitjors remunerades. Demà aquesta caixera de supermercat que moltes cadenes van premiar amb pagues extraordinàries continuarà arribant justa a una nòmina de quatre xifres. Un pas abans a la cadena alimentària, el temporer que recull la fruita cada temporada cobra exactament el sou mínim. Un salari mínim que el Govern, en plena pandèmia i mentre pujava les pensions o el sou dels funcionaris, ha renunciat a augmentar aquest any.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

La treballadora de la llar no té dret a atur, ja que opera en un règim especial i aliè a qualsevol altre ofici o professió. El repartidor ha de pagar-se ell mateix la Seguretat Social i si es posa malalt i no pot treballar, no cobra. I la netejadora de l’hospital no ha sigut vacunada per no considerar-se grup prioritari, a diferència dels metges amb qui es creua diàriament pels passadissos.

L’economia evoluciona i el concepte (i la recompensa) del temps canvia. ¿Com seran tractats tots aquests essencials quan arribi la pròxima pandèmia? Cent anys després que la vaga de la Canadenca creés la jornada de 40 hores setmanals, el debat de passar a treballar 32 hores comença a obrir-se pas. ¿Tindran accés totes les professions a aquell nou temps? ¿Despertaran amb més temps que hores té el dia?