Bob Wells, el líder espiritual de ‘Nomadland’

Es podria dir de Wells que, com Sant Pau, evangelitza amb la passió del convers, perquè ell va arribar al nomadisme en contra de la seva voluntat i arrossegat per un cúmul de circumstàncies adverses. La primera nit que va passar a la desgavellada furgoneta Chevrolet que acabava d’adquirir per 1.500 dòlars no va poder deixar de plorar. Tal com ell mateix explica a ‘País nómada’ (Capitán Swing), el llibre de la periodista Jessica Bruder en què es basa la pel·lícula de Chloé Zhao, Wells es veia com «un sensesostre, una persona sense llar, un perdedor». Fins que alguna cosa al seu cap va començar a canviar.

Rebobinem uns quants anys enrere. A principis dels 90, Bob Wells vivia a Anchorage, Alaska, amb la seva dona i els seus dos fills, i es guanyava la vida com a reposador al mateix supermercat Safeway on el seu pare havia treballat com a encarregat fins poc abans de morir. El 1995, després de 13 anys de matrimoni, els Wells es van enfrontar a un turbulent procés de divorci com a conseqüència del qual Bob va haver d’abandonar la casa familiar i de començar a pagar a la seva exdona una pensió mensual de 1.200 dòlars, la meitat del seu sou. Incapaç d'assumir el cost del lloguer d’un apartament a Anchorage, es va instal·lar en una tenda de campanya en un terreny que havia comprat a Wasilla, a 80 quilòmetres dels seus fills i de la feina, però el consum de temps i de diners per a combustible que li exigia aquesta situació no va trigar a fer-se insostenible.

De manera que Wells va decidir invertir els últims 1.500 dòlars que li quedaven en el compte en una desballestada furgoneta de color verd i convertir-la en casa seva. A mesura que els diners que s’estalviava de lloguer li permetien anar condicionant l’interior del vehicle (amb el temps hi va instal·lar lliteres, una butaca reclinable, una cuina, una estufa catalítica amb un dipòsit de propà, un generador, un microones i fins i tot un televisor de 27 polzades), la desesperació inicial va donar pas a un sentiment d’alliberament molt semblant a la felicitat. I a una mena de revelació. «Quan em vaig instal·lar al camió –li va confessar a Jessica Bruder–, vaig comprendre que tot el que la societat m’havia dit era mentida».

Construint una comunitat

Notícies relacionades

Chloé Zhao (‘Nomadland’): «Una societat que no cuida les persones grans és una societat malalta»

Crítica de ‘Nomadland’: la vida en una furgoneta

Convençut de tenir entre mans un aprenentatge valuós per compartir, el 2005 Bob Wells va posar en marxa el lloc web Cheap RV Living, un portal amb recomanacions pràctiques per als qui volguessin viure en un vehicle amb un pressupost reduït. La crisi del 2008 va multiplicar dramàticament les visites a la web, entorn de la qual va començar a configurar-se una petita però molt activa comunitat de ‘furgoresidentes’ que intercanviaven consells i experiències, així que Wells va optar per fer un pas més i convocar una trobada anual de la nova tribu nòmada a Quartzsite, Arizona. En la primera edició de l’anomenat Rubber Tramp Rendezvous (RTR), el gener del 2011, van assistir-hi 45 vehicles. Vuit anys després ja eren més de 10.000.

Entre una cita i una altra, Wells va rebre un cop devastador amb el suïcidi del seu fill gran (un tràngol del qual parla obertament a la pel·lícula ‘Nomadland’). La desgràcia el va tornar a posar de cara a l’abisme per acabar reforçant la seva determinació de consagrar la seva vida al servei dels desnonats pel sistema. «Si he de continuar vivint –va dir l’any passat als nòmades congregats al RTR– serà millor que hi hagi una raó, i aquesta és la raó. Vosaltres sou la raó».