L’altar pop: el (sucós) filó de la religió en les sèries

Profunda ànsia de pau

Es pot dir que la incursió de Paolo Sorrentino en les afliccions, intrigues i misèries vaticanes no és una excepció. D’un temps ençà, tant ‘The new pope’ i

’The young pope’ com sèries de l’abast de ‘Fleabag’ mantenen una conversa contemporània –tot i que, sí, certament irreverent i cantelluda– sobre la fe després de la mort de la fe, els afectes i la necessitat profunda de pau i comunitat. Un fangar d’ansietats i vides malgirbades que, al seu torn, troben amanyacs i factor xoc –dos pilars de la nova televisió– en les promeses de perdó, amor, fraternitat i esperança cristianes. No hi ha proselitisme, però en canvi sí una urgència rabiosa d’alleujament.

«La religió és en les sèries, com ho ha estat sempre en la ficció nord-americana, perquè forma part de la realitat, i les sectes, minoritàries o majoritàries, resulten atractives perquè són motor de conflicte», apunta Jorge Carrión, autor de ‘Teleshakespeare’ i ‘Lo viral’, que també relaciona aquestes ficcions amb la furiosa expansió de l’‘streaming’: «S’han de buscar temes a tot arreu».

No és estrany, per tant, que la fam ferotge de les plataformes també acabés ensumant en aquesta altra «fam d’espiritualitat» i recerca de sentit i nous valors que el professor de filosofia política Camil Ungureanu relaciona amb les crisis de la societat capitalista. Un sistema que, des de la política i la diversió fins a la sexualitat i la naturalesa, «intenta reduir a una racionalitat instrumental i calculadora tots els àmbits de la vida».

Espiritualitat kitsch

¿I què aporten les narratives catòliques a aquest gran «supermercat espiritual»que és l’‘streaming’, els algoritmes del qual dispensen ficcions per a tots els perfils i exigències? Segons l’investigador, el rebuig de l’Església pel seu ominós historial d’abusos sexuals conviu al seu torn amb un prestigi global apuntalat per la figura de «celebrity» del Papa, que ha sigut capaç de repensar críticament la tradició espiritual catòlica, afirma Ungureanu, per respondre a necessitats actuals com l’emergència climàtica. Així, segons l’opinió del professor, les plataformes es fan ressò de la cultura de la celebritat, en aquest cas pontifícia –per exemple els papes de Sorrentino i de Fernando Meirelles–, sense desatendre «una recerca i oferta contínua d’espiritualitat kitsch basada en conspiracions i màgia».

No obstant, que un gruix de les ficcions aprofundeixin menys en el pecat i la culpa que, per exemple, en l’afectivitat, la cura de la fragilitat o la possibilitat de renovació no deixa de ser símptoma, segons l’investigador, del procés de secularització. I després, és clar, hi ha l’emergència de la societat de la felicitat, germana siamesa de la gratificació exprés. «Els problemes eticoespirituals i la qüestió del mal avui estan falsificats i reduïts a qüestions terapèutiques de gestió de les emocions negatives, fenomen del qual es nodreixen plataformes com Netflix».

Més enllà d’això, la investigadora en Comunicació de la UPF Marta Lopera- Mármol també considera que aquest interès renovat pels missatges catòlics té a veure amb el fet que la vida religiosa i espiritual en general, i el cristianisme en particular, semblen demanar narratives més flexibles i autocrítiques sobre, per exemple, la concepció familiar i el paper de la comunitat LGTBI i les dones, a fi d’ampliar les bases.

Però si parlem de televisió per ‘streaming’, és obvi que no podia faltar un ‘punch’ sorprenent. «Sèries com ‘The new pope’ i ‘Fleabag’ juguen amb el tabú de l’orientació sexual i la sexualitat com a element dramàtic, excitant i gairebé hiperbòlic», afegeix. No obstant, tot i que l’antiheroïna sense nord i addicta al sexe de ‘Fleabag’ descarrega sense pietat la seva ironia contra les bases del catolicisme –de fet, contempla els seus ritus i dogmes com si assistís a un estranyat espectacle manicomial–, «el seu inflamable flirteig amb el capellà també és inseparable del que manté amb la religió», afirma Lopera-Mármol.

Malgrat el retrat negatiu del cristianisme i de l’Església, «la sèrie també contempla la possibilitat d’alguna cosa més enllà de la visió secular i permet a la religió posar en dubte la visió del món predominantment profana», afirma la investigadora, que entén que «l’entreteniment postsecular suggereix subtilment que la religió i l’espiritualitat encara són necessàries en la cultura occidental».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Per descomptat, no hi ha caigudes paulines en la ficció de Phoebe Waller-Bridge –més aviat la religió acaba sent un pretext per parlar de l’amor: «Quan trobes algú que estimes, sorgeix l’esperança», diu el sacerdot. No obstant, el seu tango amb el catolicisme sí que és simptomàtic que en «un context de secularització, les tradicions religioses comencen a ser vistes com un altre amb qui parlar i que fins i tot pot aportar una mica d’interès», diu Rafael Ruiz Andrés, de l’Institut Universitari de Ciències Religioses de la Universitat Complutense de Madrid.

I acabem, és clar, amb espòiler, que es diria en argot del ram. Hi ha consens en què l’espiritualitat tindrà més paper en la ficció post-Covid. «La pandèmia ha accentuat els problemes estructurals que vivim –afirma Camil Ungureanu– i encara no sabem si se superaran i com». Contra un col·lapse civilitzador, doncs, s’obre pas l’agafador de la fe.