Una altra manera de viure la vellesa

Fa anys que s’insisteix en el model d’atenció centrada en la persona (ACP) i els models ja estan preparats, però falta voluntat política per estendre’ls. El metge geriatre Marco Inzitari, que dirigeix l’atenció intermèdia al Parc Sanitari Pere Virgili i presideix la Societat Catalana de Geriatria i Gerontologia, aposta perquè les persones puguin escollir on envelliran i moriran: «Les persones grans, majoritàriament, prefereixen quedar-se a casa i, com a societat, s’ha de donar més suport a l’atenció integral al domicili perquè sigui una alternativa real a la residència».

Aquesta opció, que exigeix solucions tecnològiques d’alt cost adaptades a la llar, hauria d’anar acompanyada d’inversió pública i polítiques de vivenda. Tot i així, Inzitari apunta que sempre hi haurà una part de la població que estarà més ben atesa en una residència i «algunes ho fan molt bé». Per això, com a mesura urgent, demana que les residències tinguin infermeria 24 hores, però sense arribar a crear petits hospitals, cosa que seria «contraproduent». A més llarg termini «es podrien plantejar petites comunitats de convivència amb serveis de suport».

«Aparcaments d’avis»

María José Carcelén, la combativa portaveu dels familiars de la Coordinadora de residències 5 +1 descriu els grans centres gestionats per conglomerats empresarials com «aparcaments d’avis». Coincideix que el servei d’atenció domiciliària (SAD) seria una alternativa, «però només amb una gestió pública directa i una atenció correcta». «Ara mateix –adverteix– el SAD no funciona, perquè està en mans de les grans empreses de l’Ibex».

El SAD està atès per una majoria de dones, moltes immigrants, que han denunciat en diverses ocasions les seves condicions laborals i que durant la pandèmia han sigut les últimes a rebre equips de protecció. «El problema no és només parlar del model, sinó del control de la seva gestió i execució», afirma Carcelén.

Fins al 21 de maig, la pandèmia ha acabat oficialment amb la vida de 18.982 persones que vivien en residències a Espanya, mentre que als centres de Catalunya hi ha hagut 3.917 víctimes, tot i que aquestes xifres no són definitives. Davant d’aquesta situació d’emergència, la Coordinadora de residències 5 +1 creu que els models d’atenció a gent gran s’han de debatre tranquil·lament i que, davant de la probabilitat de nous brots, el que urgeixen són mesures de xoc. Per això ha demanat a la Generalitat «que es millorin les ràtios de personal, que s’obrin serveis mèdics i d’infermeria 24 hores i que es retiri la gestió a Mutuam».

Llistes d’espera

Així mateix, exigeix que no es cobreixin les places que han quedat lliures a les residències: «Som la comunitat amb les llistes d’espera més llargues i pot haver-hi la temptació de tornar a omplir totes les places –avisa Carcelén. Considerem que les habitacions compartides són un atemptat a la intimitat i s’ha d’anar cap a residències amb habitacions individuals, que a més permetran fer millor l’aïllament en cas de nous brots». 

L’historiador de la Medicina Pedro Laín Entralgo deia ja fa mig segle que «no hi ha joves i vells; hi ha només joves i malalts». Segons un estudi del 2015 de la Fundación Edad&Vida, el 76% de persones en residències tenen un mínim de tres diagnòstics crònics i el 66% prenen una mitjana de set medicaments o més. Es calcula que el 2030 s’haurà doblat la incidència de malalties cròniques.

«Sempre hi haurà un 5% de persones que acabaran vivint millor en una residència», afirmava Josep de Martí, impulsor del portal Inforesidencias, en un seminari web d’Edad&Vida. De Martí considera que el germen del canvi de model ja és a les residències», que és on cal invertir els diners, que arribaran «quan el tema sigui una prioritat política».

Aquest expert nega que la clau d’una millor gestió estigui en la titularitat pública o privada dels centres: «Si les administracions creguessin en la seva capacitat de contractació, fer contractes clars i avaluar-los, en la capacitat regulatòria, de control, acreditació i inspecció –assegura–, el menys important seria la titularitat de les residències».

La solitud, l’avorriment i el sentiment d’inutilitat són altres plagues que sotgen la gent gran. El model de petites unitats de convivència integrades en la comunitat dona millor resposta a la necessitat de relacionar-se, ja sigui en un format de residència de 25 places o de cohousing, un model de vivenda col·laborativa on els residents s’autogestionen. El gran obstacle d’aquesta última opció és el seu cost elevat, ja que cal fer una forta inversió inicial i tenir molta capacitat de prendre decisions en grup.

L’arquitecte Marc Trepat de l’estudi B/TA està construint sis unitats de convivència residencials a Catalunya. «Es tracta de construir per millorar el benestar, però sense augmentar exageradament la factura –explica. Als països nòrdics són unitats d’entre 8 i 12 persones que viuen en habitacions molt grans amb pocs espais comuns, en canvi els mediterranis ens reunim a la plaça pública i necessitem zones comunes més àmplies».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿El cost d’una plaça com aquestes a Dinamarca? 8.000 euros al mes, segons aquest arquitecte, que ha estudiat els models d’atenció a gent gran en diversos països. Als Estats Units, per exemple, ha visitat el format gran resort: «És un model que tracta la gent gran en la seva globalitat i garanteix que hi puguis viure fins al final perquè té àrees de vida independent i unitats més petites de vida assistida i fins i tot especialitzades en problemes de memòria».

Per a la presidenta de la Fundació Cures Dignes, la metgessa geriatra Ana Urrutia Beaskoa, la clau és enfocar el futur de l’atenció als més grans des del punt de vista dels drets, cosa que, segons ella, encara no s’està fent. «El debat s’està limitant al tema públic o privat i social o sanitari –opina. Si penséssim de debò en els seus drets, no permetríem que les persones que viuen en residències encara no poguessin sortir al carrer com les altres, ni rebre visites. A la residència on jo treballo tinc persones plorant i que han deixat de menjar. Tenim l’oportunitat que les residències es converteixin en llocs de vida, però em temo que només es farà un rentat de xapa i pintura».