Jean Seberg, icona i màrtir
Kristen Stewart dona vida a la musa de la Nouvelle Vague que va ser assatjada per Edgard Hoover i trobada morta al seu cotxe
zentauroepp52850699 mas periodico peligula seberg200325195333
Quan va ser trobat a principis de setembre de 1979, feia 10 dies que el cos de Jean Seberg es descomponia en un carrer de París, al seient posterior d’un cotxe, al costat d’un flascó de barbitúrics i una nota de suïcidi. Segons es va descriure després a la premsa, una olor «increïblement nauseabunda» emanava del cadàver d’una actriu que dues dècades abans havia sigut saludada com un torrent de frescor i, en part gràcies a aquesta qualitat, elevada a la categoria d’icona.
Els foscos successos que connecten els dos moments són l’assumpte de Seberg, el biopic protagonitzat per Kristen Stewart que en uns dies arriba a les plataformes de vídeo sota demanda Movistar+ i Filmin.
La pel·lícula, doncs, no recrea les albors de la seva carrera, quan va ser escollida entre 3000 candidates per interpretar Joana d’Arc a ‘Santa Juana’ (1957) sense sospitar que aquesta primera experiència cinematogràfica li resultaria traumàtica pel tracte tirànic rebut del director Otto Preminger, les greus cremades que va patir durant el rodatge i la cruel resposta de la crítica nord-americana davant la pel·lícula i davant la seva interpretació.
I tampoc s’hi explica que, en tot cas, aquest primer personatge la va posar de moda a França i li va donar accés al paper per la qual tota la cinefília la recorda: en el magistral debut de Jean-Luc Godard, ‘Al final de l’escapada’ (1960), en va tenir prou d’aparèixer a la pantalla passejant al costat de Jean-Paul Belmondo amb una samarreta blanca estampada amb el logo del ‘New York Herald Tribune’ i pantalons de tub per convertir-se en un dels símbols de la Nouvelle Vague.
Activisme polític
Durant els anys 60, ja reconciliada amb el cine americà, Seberg havia recolzat de diverses formes el moviment pels drets civils als Estats Units, i a finals de la dècada va donar una altra mostra del seu compromís entregant una part del sou que havia cobrat pel seu treball a ‘Aeropuerto’ (1970) a una altra de les causes en què creia: els Panteres Negres, dedicats a la combativa defensa dels drets de la comunitat afroamericana. Així mateix, l’actriu va celebrar un sopar a la seva casa de Los Angeles per recaptar fons per a l’organització, i va exercir tasques de representació a l’estranger.
Inevitablement, la seva implicació va cridar l’atenció de J. Edgar Hoover, cap suprem de l’FBI, que feia anys que supervisava operacions policials encobertes i sovint il·legals a fi de desacreditar qualsevol grup que ell considerés perillós, ja fos comunista o feminista o activista en contra de la guerra del Vietnam. «Seberg de cap manera era l’única connexió amb què els Panteres Negres comptaven a Hollywood; estrelles com Marlon Brando i Jane Fonda també els van donar diners», recorda Stewart. «Però, per algun motiu, Hoover la va perseguir i intimidar amb especial ferocitat».
No content de dedicar-se a interceptar-li el correu, punxar-li els telèfons i sotmetre-la a vigilància permanent, el 1970 l’FBI va estendre el rumor que el pare del nadó que l’actriu esperava no era el novel·lista Romain Gary, aleshores el seu marit, sinó un membre dels Panteres Negres (per llavors, als Estats Units el mestissatge era el tipus de tabú capaç d’arruïnar carreres).
Cada 25 d’agost
La filla de Seberg, Nina, va morir el 25 d’agost d’aquell any, només dos dies després de néixer, i aquella tragèdia va ser el cop definitiu a la seva ja danyada salut mental. A partir de llavors, com revelaria posteriorment Gary, es va intentar suïcidar una vegada a l’any, cada 25 d’agost. Mentrestant, sumida en l’alcoholisme i la paranoia, no va aconseguir més que papers oblidables en produccions europees de sèrie B. Quan va ser trobada sense vida en aquell carreró parisenc, feia tres anys que no treballava.
Mig segle després, assegura Stewart, la seva història té una rellevància inqüestionable. «Representa els inicis de la cultura de la vigilància permanent en la qual vivim actualment –diu l’actriu–. Ella va ser espiada i destruïda a causa de les seves creences i el seu idealisme, i només ens hem de fixar en els nostres líders polítics per comprendre que vivim en una societat en què una cosa així podria tornar a passar».
CINC PEL·LÍCULES DE JEAN SEBERG
‘Santa Juana’ (1957)
És la història d’una camperola francesa que segueix els consells dels àngels per liderar el seu país contra els invasors britànics i que, acabada la contesa, és perseguida per la Inquisició. Otto Preminger la va elegir entre 3000 candidates, però li va donar un tracte indesitjable.
‘Bonjour tristesse’ (1958)
El personatge a qui va donar vida en la seva segona col·laboració amb Preminger, la filla d’un diletant (David Niven), és un jove de façana jovial i presumida però dotat d’un costat fosc i manipulador. Una adaptació de l’èxit de Françoise Sagan.
‘Al final de l’escapada’ (1960)
Al seu dia va ser una de les primeres pel·lícules protagonitzades per una actriu nord-americana i, després d’estrenar-se, la reputació de Seberg sempre va ser molt més gran a França que al seu país natal. Jean-Paul Belmondo com a ‘partenaire’ era una assegurança a la taquilla.
‘Lilith’ (1964)
Va encarnar una jove esquizofrènica la bellesa de la qual captiva el psiquiatre que la tracta (Warren Beatty), que es queda enamorat d’ella fins al punt de ser incapaç de distingir la bogeria del seny. Era, segons va manifestar l’actriu en més d’una entrevista, la seva pel·lícula favorita.
‘La leyenda de la ciudad sin nombre’ (1969)
Notícies relacionades‘Western’ musical ple de situacions esbojarrades en què va interpretar la dona d’un granger (Clint Eastwood) i d’un busca-raons i borratxo cercador d’or (Lee Marvin), els quals decideixen, entre altres coses, compartir-la.
