Antonio Scurati: «El feixisme és aquí i s'alimenta de la nostra por»

Fa un segle a aquestes hores, mentre Europa se sacsejava el record de la primera guerra mundial i es disposava a destapar els feliços anys 20, al nord d’Itàlia un mediocre personatge de baixa estatura, posats histriònics i discurs incendiari posava en marxa un moviment polític que apel·lava als impulsos més viscerals de la gent per solucionar tots els seus problemes. Quatre anys més tard, aquest flautista d’Hamelín proclamava el primer govern feixista. La resta és història.

Ara, l’escriptor Antonio Scurati (Nàpols, 1969) ha repassat aquells transcendentals anys de la vida de Benito Mussolini a ‘M. El hijo del siglo’ (Alfaguara). Però no ho ha fet mitjançant un assaig biogràfic, sinó donant-li forma de novel·la. «Perquè una història tan increïble com la del naixement del feixisme només es pot explicar com si fos una ficció», afirma.

Després d’investigar la vida de Mussolini, ¿amb quina impressió es queda?

Amb Mussolini m’ha passat una cosa paradoxal: com més sabia d’ell, més estupefacció em causava. El meu llibre és ple de cites i anotacions extretes de diaris, cartes i notícies de la premsa. Tot el que explico és real, va passar tal com ho relato. No obstant, cada dada que obtenia era més al·lucinant que l’anterior. Cap guionista de Hollywood hauria sigut capaç d’inventar un personatge com ell. Mussolini és la quinta essència del novel·lesc, un disbarat continu.

No obstant, va ser un dels noms propis del segle XX.

Això és el més increïble. ¿Com és possible que el fill d’un ferrer d’un petit poble de províncies del nord d’Itàlia que el 1919, en les primeres eleccions en què va participar, només va reunir 4.000 vots, pogués pujar les escalinates del palau de Govern quatre anys més tard per dirigir el país? ¿Com pot ser que un home que no tenia res ni ningú a la seva esquena, ni ideologia política que l’acompanyés, va poder aconseguir alguna cosa així?

¿Quina explicació hi ha trobat?

Mussolini va decidir jugar una partida de pòquer. En lloc d’apostar per l’esperança en un món millor, que és el que venia el socialisme, va apostar per la por, la desil·lusió i el rancor de la gent que se sentia amenaçada, empobrida i traïda. I va guanyar. Va comprendre que els sentiments negatius podien ser més poderosos en política que els positius. Va entendre que si apel·lava als pitjors instints de la població i al pànic que molts sentien que les seves vides empitjoressin, aconseguiria mobilitzar-los.

¿Com ho va aconseguir?

El seu esquema era molt senzill. Es basava en la idea que hi ha un enemic que té la culpa de tot: els socialistes. Primer va alimentar la por de la gent cap a ells i, a continuació, va fer un gir i va dir: «Els heu d’odiar i combatre». I va dir alguna cosa més: «Jo us ajudaré, us guiaré». És d’una simplicitat brutal. És com aquests contes de bons i dolents que s’expliquen als nens a les nits. Resulta que aquests contes també sedueixen els qui se senten fràgils, perduts i sense rumb.

¿Així era la Itàlia de 1920?

Era un poble de vencedors, perquè, al cap i a la fi, havien guanyat la guerra, però Mussolini i D’Annunzio els van fer sentir-se un poble de vençuts i a la deriva en un món nou ple de reptes. Hi era la ressaca de la guerra, l’epidèmia de grip, la caiguda dels vells imperis... El món que coneixien havia desaparegut i tot s’havia tornat difícil. La democràcia era un sistema complex que exigia asseure’s a debatre i negociar, amb institucions i partits on aflorava la corrupció. Davant d’aquest panorama, ell es va presentar com el pare amorós i alhora sever que prometia escombrar-ho tot i acabar amb la complexitat de la realitat. I les masses van caure fascinades.

¿Com les va convèncer?

Parlant-los en un idioma clar i directe, del carrer. Abans de ser polític, Mussolini va ser periodista. En la seva època socialista, va arribar a dirigir l’‘Avanti!’, que era el gran diari del partit, i allà va dur a terme una revolució del llenguatge. El director anterior, Claudio Treves, tenia fama d’expressar-se de manera molt barroca, amb un vocabulari molt culte. Mussolini va acabar amb aquesta manera d’escriure i en va imposar una altra molt més senzilla, afirmativa i proactiva. Cada frase era un eslògan i tot s’orientava a la seva figura. «Jo faig», «jo prometo», «a mi», «a mi» i «a mi». En poc temps, va quadruplicar les vendes.

No obstant, al seu llibre el defineix com un polític sense ideologia.

Per ell la ideologia no comptava. En aquest sentit, era un polític buit, no tenia idees, ni estratègia, ni principis. Era com un got que podries omplir del que volguessis. De fet, venia de l’esquerra i va acabar a l’extrema dreta, era anticlerical però es va casar per l’església, es presentava com a republicà però va pactar amb el rei. Per a ell, la ideologia només era una màscara.

També el presenta com un gran seductor.

Perquè ho va ser. Va posar en el centre del culte a la seva personalitat la seva suposada capacitat per seduir les dones. La virilitat, el masclisme, fins i tot el priapisme, formaven part d’aquest aura. Alguns líders populistes d’avui se li assemblen molt. Quan Trump manifesta el seu profund menyspreu envers la dona, els benpensants progressistes ens escandalitzem, però ell està alliberant l’impuls misogin i masclista que hi ha amagat en molta gent.

¿Troba similituds entre Mussolini i les figures de la política actual?

Mussolini va oferir al seu poble una il·lusió. Els va dir: «Us prometo seguretat a canvi que renuncieu a les vostres prerrogatives democràtiques, que comporten llibertat, sí, però també perills i amenaces, i són molt confuses i complexes». Això, en condicions històriques molt diferents, és el que estan proposant figures com Matteo Salvini, Víktor Orbán, Donald Trump o Jair Bolsonaro. 

¿Veu possible que un feixisme similar al de Mussolini torni a triomfar en el món?

No és que cregui que pugui tornar el feixisme, és que ja està entre nosaltres. No parlo d’aquell feixisme de les camises negres que colpejaven de nit les portes de les cases dels seus opositors per aniquilar-los. Parlo d’un altre feixisme que té aparença democràtica però que comparteix amb aquell el component populista de prometre seguretat a canvi de renunciar a cotes de llibertat. I això no passarà, sinó que ja està passant. El feixisme és aquí i s’alimenta de la nostra por. Ha governat a Itàlia, està governant a Polònia, a Hongria...

¿Salvini, Orbán, Trump o Bolsonaro són els Mussolini d’avui?

No crec que calgui buscar-los semblants doctrinaris ni personals amb el vell líder feixista, però sí que ens hem de fixar que comparteixen la seva mateixa concepció de la política i una manera anàloga de fer propaganda. Si Mussolini visqués avui, trauria molt partit d’eines com Twitter, que és un sistema molt eficaç per enviar missatges sense que ningú t’interpel·li. Així comuniquen Trump i Salvini.

¿No hem après la lliçó que va ensenyar la història de Mussolini?

La història és una mestra que al final mai ensenya res. Avui hi ha milions de ciutadans europeus disposats a acceptar el pacte que els ofereixen els líders populistes. La por i els pitjors instints, aquest costat fosc que portem tots dins, eren allà. Només feia falta que arribés una generació de polítics que apostés per ells. I ja ha arribat.

El feixisme de fa un segle va acabar en el conflicte bèl·lic més gran de la història. ¿Com augura que evolucionaran les expressions de populisme que coneixem?

Em temo que, de moment, seguiran en el poder. És el pessimisme de la raó el que em fa parlar així. De tota manera, la hipòtesi apocalíptica és consolatòria i renuncio a entregar-m’hi. No comparteixo la idea que ens encaminem cap a un precipici. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

És alenador.

El pitjor ja ha ocorregut, la ciutadella de la democràcia ja s’ha fet malbé, el dic antifeixista ja ha sigut penetrat. No hem d’esperar l’arribada dels bàrbars, perquè es troben entre nosaltres. Però això no ens ha de descoratjar. És possible lluitar contra el feixisme i cal fer-ho dia a dia, renovant el llenguatge i les nostres conviccions democràtiques. Començant per explicar a la gent el que va ocórrer fa un segle.