Pauline Kael: la dona que es va atrevir a opinar de cine

Les pel·lícules sobre crítics de cine no són exactament un subgènere en si mateixes, però és que pocs d’ells han sigut tan influents i han portat vides tan interessants com Pauline Kael, la que va ser crítica de ‘The New Yorker’ des del 1967 i fins al 1991, quan es va retirar, 10 anys abans de morir per complicacions associades al Parkinson.   

Una de les moltes persones que va marcar va ser Rob Garver, director, coproductor i muntador d’una d’aquelles rares pel·lícules dedicades a un crític de cine: el documental ‘Pauline Kael: el arte de la crítica’, que TCM estrenarà en exclusiva el pròxim divendres, dia 13, com a part d’una programació mensual d’empremta clarament femenina.  

Garver viu ara a Nova York, però va créixer a Boston i els seus pares no llegien ‘The New Yorker’. Va conèixer els textos de Kael mentre estudiava cine a la Universitat del Nord-Oest, a Evanston, a l’estat d’Illinois. «Recordo que em va cridar l’atenció la seva ressenya de ‘El resplandor’, perquè a mi no m’havia agradat i a ella tampoc. Em va fer sentir una mica menys sol. A més, la seva ressenya era directa, honesta i intel·ligent».

Així és: Stephen King no és l’única persona a qui no li va agradar ‘El resplandor’. Kael era, abans que res, una lliurepensadora, una escriptora d’idees pròpies i perspectiva única, que preferia el seu propi flux de pensament als corrents d’opinió. «¿Amb què més treballa un crític, si és honest, que amb la seva pròpia resposta?», diu en el documental. «La resta és opinió acadèmica o opinió del consens. Això implica deixar que d’altres et diguin què has de pensar i significa que ets un ximple i que no tens cap propòsit».

En les seves pròpies paraules

En el seu documental, Garver deixa que siguin les paraules de Kael (llegides per Sarah Jessica Parker) les que expliquin la història. Aquest era un dels seus objectius principals i no va ser fàcil de complir. «Havia de ser ella qui expliqués la seva vida», diu. «Una altra cosa no hauria tingut sentit. Per fer-ho, necessitava tot el material possible: cartes personals, arxius de vídeo, etcètera». Quan es va acostar a Gina James, filla de Pauline Kael, per demanar-li el seu beneplàcit i la seva ajuda, es va trobar en un primer moment amb una negativa. «La Gina ha protegit el llegat de la seva mare. Li importa molt, encara avui, com se la percep i què es diu sobre ella. Però, finalment, va veure que les meves intencions eren bones. I, fins i tot, es va deixar entrevistar, una cosa no tan habitual».

James té els seus motius per ser previnguda. Malgrat el seu talent indiscutible, la seva mare va ser discutida i, de vegades, vilipendiada des de diferents flancs del món cultural, una cosa que pot doldre, cansar. En els seus començaments, va haver de defensar el simple fet de ser dona en un ofici d’homes. Explica en la pel·lícula: «És molt difícil per als homes acceptar la idea que les dones poden donar arguments raonables».

Amb el seu estil inquisitiu alhora que visceral, Kael podia aixecar o danyar carreres. La seva ressenya laudatòria de ‘Bonnie & Clyde’ va contribuir a la construcció del Nou Hollywood gairebé tant com Scorsese i De Palma, dos directors que va admirar. Altres textos van causar una altra classe de tumult: ‘Raising Kane’, la seva introducció a una edició del guió de ‘Ciutadà Kane’, treia mèrits a Welles i els passava al coguionista Herman J. Mankiewicz, una cosa que el cineasta i crític Peter Bogdanovich qualifica en el documental d’«intent de massacrar Welles».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Altres veus del documental són protegits de Kael, com ara el després cineasta Paul Schrader i David Edelstein; la crítica cultural Camille Paglia, o directors com David O. Russell i Quentin Tarantino, que assegura haver quedat marcat per la seva visió de ‘Banda aparte’, de Godard. «Per a molta gent, llegir les seves ressenyes era tan bo com veure les pel·lícules», diu Garver. «Aquests directors van desenvolupar el seu amor pel cine llegint el que ella escrivia».

¿Hauria sigut feliç Kael el 2020, quan sembla que amb 280 caràcters n’hi ha prou, i fins i tot sobren, per analitzar alguna cosa? «¡No, en absolut! Els seus textos eren una altra cosa: ella se centrava en una cosa i no parava fins a haver-la explorat des de tots els angles. Abans que crítica, era escriptora».