L'enterrador roig

“Roig, ¿vols treballar? Doncs ves-te’n a enterrar els teus”. Així va contractar, al poc d’acabar la guerra civil, l’alcalde de Paterna Leoncio Badía, que durant sis anys va donar la sepultura més digna que va poder a milers de companys del bàndol republicà. Però, en una època marcada pel terror i amb els seus propis clarobscurs, va fer bastant més. Va aconseguir que moltes famílies sabessin davant de quina fossa plorar, que tinguessin un últim record del seu ésser estimat i, en alguns casos, va avançar les identificacions actuals amb un enginyós sistema d’ampolletes de vidre ocultes darrere del clatells dels afusellats.

A Badía, que es va presentar voluntari al quarter on havia fet la mili després del cop d’Estat, el final de la guerra civil el va enganxar a Barcelona com a xòfer d’un general. Però en comptes d’agafar el camí d’anada a França, va agafar el de tornada a València. A la seva arribada l’esperaven, per ordre d’aparició, una pallissa d’un veí del bàndol guanyador, una detenció, un judici sumaríssim i una condemna a mort que, sense que encara estigui clar per què, no es va executar.

Ho narra la seva filla Maruja, que explica que va tornar a Paterna viu però “empestat” i que els terratinents mai l’escollien quan anaven a la plaça a buscar jornalers. Per això “la gana” el va portar a demanar feina a la nova autoritat i, com a resposta al seu prec, es va emportar un jornal i la condemna a enterrar els seus fins al 1945. I ho va fer amb una cura inèdita. Així ho expliquen els arqueòlegs que han estat exhumant les seves fosses. “Sempre em diuen que els que va enterrar el meu pare estan tractats amb molta cura, que els cossos estan posats d’una manera determinada”, presumeix.

El cap alt

Quan el 2012 i després d’una llarga batalla Pepica Celda va aconseguir que s’obrís la primera fossa republicana a Paterna per buscar el seu pare, Jose Celda, un humil llaurador de Massamagrell, va aparèixer la firma de Badía que, mitjançant algun duro, va permetre que els familiars que s’ho podien costejar posessin els cossos en una caixa i els va posar unes ampolletes de vidre amb un paper a dins amb els seus noms.

A punt de complir 88 anys, la Pepica guarda com un tresor la que va aparèixer al taüt del seu pare juntament amb un floc de cabells que la seva tia va aconseguir tallar-li abans que el matessin. Quan li van entregar les restes, les va tenir sobre la còmoda “dos dies i dues nits”. Era la primera vegada que estava amb ell des de la vigília de la seva mort.

“Em va portar la meva tia i abans d’entrar em va dir: ‘No ploris davant d’ell per no posar-lo més trist’. Era darrere d’unes reixes i no vaig poder acostar-me i em va dir: ‘Amb les ganes que té el teu pare d’abraçar-te i amb les ganes em quedaré’”. Tenia vuit anys. “No em va caure ni una llàgrima com li havia promès a la meva tia, però des d’aleshores no vaig poder tornar a plorar ni a riure”, explica entre orgullosa i dissortada.

Vuit dies després, oculta a la màniga d’una peça que li va donar al seu germà abans de pujar al camió, va aparèixer una carta. “Ens deia que anéssim amb la cara ben alta, que ell no li havia fet mal a ningú. Que ens estimava i que no l’oblidéssim”, recorda. No ho han fet.

Teles i botons

El mateix enterrador va utilitzar la firma de l’ampolla amb els seus. “En aquella època va morir un germanet meu, que tenia 18 o 19 mesos –explica la seva filla–, i també li va fer una poesia, la va posar en una ampolla i la va posar al taüt”, explica la Maruja.

Gràcies a ell, hi va haver algun mort que va poder esquivar la fossa comuna i un cementiri que li era aliè. Va ser el cas del rector Peset. “A les quatre del matí, els dos fills i els germans van venir a casa. El meu pare l’havia rentat, l’havia posat en una caixa i se'l van emportar a València i sempre s’ha sabut on era, si no seria en una fossa comuna”, assenyala.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Però hi havia molts morts, la immensa majoria, per qui no preguntava ningú abans de ser enterrats. A aquests, Badía els retallava trossos de tela de les jaquetes o els agafava cordons o botons a l’espera que uns dies, unes setmanes o uns mesos després, vingués algú que preguntés per ells. Aquestes proves, els seus apunts i la seva “prodigiosa memòria”, assenyala la Maruja, van permetre a moltes famílies saber on eren. Mentre no els van recollir, el que per a ella van ser joguines, per a la seva mare va ser un malson. “Hi havia dues caixes grans. Jo jugava al guà amb els botons però la meva mare va viure aterrida tots aquells anys –recorda–. I amb la por, quan vam canviar de casa va aprofitar per llençar-les”.

Aquella casa es va convertir en un trist lloc de consol. “El meu pare s’arriscava, visitava més el cementiri a la nit que durant el dia, perquè era quan podia deixar que les dones anessin a netejar els cossos. Recordo una gitana, que va venir a casa un diumenge que estàvem fent cistelles amb els meus germans, amb tot tancat perquè no es podia treballar. El va abraçar, el va besar, li va donar cinquanta mil gràcies”, recorda orgullosa. I deixa a l’aire un dels seus grans ensenyaments. “Sempre em deia: ‘Marujín, odi, no; però oblidar, tampoc’”.