La gran mentida de les xarxes socials

zentauroepp45702064 mas periodico mujer mirando pantalla de ordenador y una web 181031180750

zentauroepp45702064 mas periodico mujer mirando pantalla de ordenador y una web 181031180750

4
Es llegeix en minuts
Lucía Etxebarria
Lucía Etxebarria

Escriptora

ver +

Una noia en un cotxe parla amb un home gran, entenem que és el seu pare: "Doncs..., que el vaig conèixer per internet i hem quedat, i és molt simpàtic, i de moment ens estem coneixent". La càmera enfoca l’home gran, que fa cara de dolent dolentíssim i diu: "Això mateix és el que els explicaràs als teus pares i si no... ja saps el que t’espera".

Aquesta vegada és una noia que ha d’elegir entre un munt de nois de rostre cobert. Ells li van enviant missatges i ella anirà descartant tenint en compte els textos. "Aquest, no, perquè és massa atrevit". Un noi es treu la màscara; és jove i atractiu. "Aquest sembla gelós". Un altre es treu la màscara; també és jove i atractiu. Per la raó que sigui, va descartant un per un nois que, quan es van traient màscares, es revelen com a adolescents atractius. Quan el que finalment és elegit, aquell que ha enviat els missatges més bonics, es treu la màscara, resulta ser un senyor d’uns 60 anys.

"El nombre d’agressions a menors en xarxes socials s’ha multiplicat per quatre en els últims cinc anys", diu una 'veu en off'. "Qualsevol pot amagar-se darrere de la màscara de les xarxes socials".

Aquests anuncis tenen dos errors molt greus.

Un. Sembla que els agressors sexuals només escullen com a preses nenes, quan també s’adrecen a nois.

Dos. Sembla que les víctimes són sempre menors. O que els que enganyen són sempre agressors sexuals.

"He sigut víctima d’una estafa per part d’una parella que continua movent-se impunement per internet"

Recentment, he sigut víctima d’una estafa per part d’una parella que continua movent-se impunement en xarxes. Es presenten com a emprenedors. T’asseguren que poden ajudar-te a crear una web d’'e-commerce' i a muntar un pla de negoci. Tenen perfils i webs per tota la blogosfera.

Si pensen que soc tonta, que sàpiguen que la parelleta ha fet conferències a la Universitat de San Telmo a Sevilla (presentant-se com a llicenciats tots dos, quan no van arribar ni a COU) i a la Universitat tampoc se li va ocórrer verificar dades. Quan van saber que estava muntant una editorial, em van contactar immediatament. No només em van crear una web que va donar més errors que una escopeta de fira, sinó que em van provocar un embolic tan gran en els comptes que el meu gestor encara no ha sabut desentranyar-lo. De moment, els diners que es van guanyar amb els llibres ningú sap on han anat.

A Espanya els ocupadors i les universitats estan obligats a confirmar les dades que els particulars aporten en els seus currículums. Jo vaig investigar i..., no, ella no era llicenciada en Empresarials per la Universitat de Sevilla, ni ell, enginyer informàtic, i qualsevol semblança entre els seus perfils a LinkedIn i la realitat era pura coincidència. El registre mercantil em va confirmar que no només no eren pròspers empresaris (el seu lema era 'guanyem 10.000 euros al mes des de la sala d’estar'), sinó que la seva empresa feia cinc anys que no presentava comptes i tenia pèrdues molt greus. No obstant, aquesta parella continua anunciant-se i captant clients.

Així que, sí, en alguna cosa té raó l’anunci: qualsevol pot amagar-se darrere de la màscara de les xarxes socials.

Una cosa he après d’aquesta història. Ens creiem més llestos que els nostres fills i ens posem molt paternalistes. I, no obstant, és possible que a la meva filla de 15 anys, que és nativa digital, no l’haguessin enganyat. Perquè la meva filla, en realitat, és molt més curosa que jo. Ella es mou per xarxes com un peix a l’aigua; jo, no.

A una amiga meva li va robar la cartera un home que va conèixer per xarxes socials. A una altra, una aventura d’internet la va agredir sexualment al portal de casa. I, no, no tenien 15 anys. Són dues dones divorciades. I, no, la culpa no va ser d’elles. Ni la culpa va ser meva.

"La culpa és de la xarxa social, que permet que algú es registri amb una identitat falsa"

Perquè hi ha un tercer error en la campanya publicitària.

Una campanya així aboca la responsabilitat de l’assetjament en la víctima, que és la que (es deduiria de la campanya) no ha de quedar amb desconeguts. Però l’única i exclusiva responsabilitat de l’assetjament i de l’engany la tenen els que assetgen i enganyen, no les víctimes. Al responsabilitzar la víctima, es justifica l’assetjador. Sembla que ell pot, perquè ella es deixa.

Notícies relacionades

Jo no ho vaig buscar. Vaig caure en les xarxes d’un parell d’estafadors professionals. Les meves amigues no ho van buscar. Van caure en les xarxes d’un lladre i d’un violador. I, si una menor d’edat cau en les xarxes d’un pederasta, la culpa mai serà d’ella: la culpa és de la xarxa social que permet que algú es registri en xarxes amb una identitat falsa, sense exigir un document nacional d’identitat per obrir un perfil. Però d’això parlaré en el pròxim article.