Corine Pelluchon: "El patiment animal és una vergonya"

Corine Pelluchon va néixer al camp, en una granja de vaques lleteres. «Totes tenien nom i vivien uns 13 anys», recorda. No obstant, no va ser fins al 2003, «veient uns vídeos», quan va prendre consciència de la «intensitat del patiment animal», una cosa que «s’ha d’acceptar perquè és una vergonya». En el seu Manifiesto animalista. Politizar la causa animal (Reservoir Books) traça una teoria política en què advoca per una economia al servei dels «vius, no dels lobbies», i assegura que «la nostra relació amb els animals és un mirall que reflecteix en què ens hem convertit». 

¿És molt lleig el que veu en aquest mirall?

Bàsicament, el que veig és un model de desenvolupament, de forma de viure, de caràcter violent i basat en l’explotació sense límit dels éssers vius, també humans. La causa animal és en primer lloc important per als animals perquè els considerem objectes, els convertim en productes industrials, els arrenquem la pell i els matem sovint en situacions tremendes, quan els metges recomanen rebaixar el consum de carn, no necessitem abrics de pell i el cost ambiental és enorme. ¿Sabien, per exemple, que les guineus, tancades en petites gàbies, donen voltes sobre si mateixes i s’arrenquen la pell abans de morir electrocutades després d’haver-los posat un elèctrode al morro i un altre a l’anus? ¿Que les condicions dels treballadors en la ramaderia sovint són tremendament precàries?

Res de nou per aquest flanc, ¿no?

Per això mantinc que aquesta lluita també és estratègica, perquè és el reflex d’una economia que anteposa el benefici i no està al servei de la vida. ¿En què ens hem convertit per acceptar totes aquestes aberracions, tota aquesta violència extrema? 

Dispari.

Crec que tot això subratlla que ens hem deshumanitzat. Actuem com si els animals no tinguessin dret a existir, com si tota la terra només fos nostra, com quan arrasem tot el seu hàbitat per elaborar oli de palma, per exemple. Això demostra que hem perdut completament la decència i el límit del bon dret.

¿I on situa aquest límit, vostè?

L’article quatre dels Drets Humans diu que el límit de la llibertat és l’altre. Avui, jo entenc que aquest límit són les generacions futures, les altres espècies i la gent que viu lluny de casa meva, no només els meus veïns, perquè la globalització provoca impactes sobre persones que resideixen a l’altra punta del planeta. Per tant, crec que s’ha d’intentar completar la magnífica herència inacabada de la il·lustració, i  la causa animal és un dels seus capítols profundament humanista.

Perdó, ¿diu humanista?

Em refereixo a un humanisme diferent, que promogui un altre model de desenvolupament que integri elements humans i no humans, que enllaci amb un procés de recivilització que sigui una mica més, diguem-ne, humanitzant. Hem de caminar cap a una reconstrucció social i política. Per això el meu manifest no només és una denúncia, sinó també una esperança.

¿Però com podem afrontar el patiment animal si sovint ens mantenim insensibles davant el que és humà i no sabem ni com fer-hi front?

Sí, ¡per descomptat! Apostar per la millora de la condició animal no suposa oblidar la misèria ni les desigualtats, que no paren d’augmentar. Al final, sembla que només compten els que posseeixen, ¿oi? I la veritat és que les persones, fins i tot quan no som, diguem-ne, dolentes, hem desenvolupat una insensibilització, hem frenat la capacitat de sentir compassió envers altres éssers humans dels quals ens sentim diferents i també envers els animals. És clar que no podem posar animals i persones al mateix pla, però la novetat del segle XXI és que la causa animal, la mediambiental i la justícia social convergeixen. És urgent endinsar-nos en un camí que ens permeti construir un món que no estigui basat en la dominació.      

Vostè insisteix que la violència que exercim sobre els animals revela el menyspreu que sentim per éssers que considerem diferents o inferiors. Però resulta xocant quan sembla que compara la violència contra els animals i contra les dones.    

A veure, en absolut els estic posant en un pla d’igualtat. A mi no m’agraden les amalgames. No obstant, la violència s’exerceix contra l’altre, que acostuma a ser més vulnerable. Nens, dones, gent sense recursos, animals, mai és contra un hèrcules. En la violència batega el desig d’aixafar  l’altre quan es pot i creure que aquest altre no és res. El tema de la dominació és una manera d’estar al món, però, per favor, no barregem les coses.

No barregem, doncs. ¿Per on comença la refundació que defensa?

Crec que és un projecte per als segles venidors, però s’ha de començar ara. La utopia és pensar en el futur, però actuant ara i aquí. Per exemple, entenc que podem començar a substituir les proteïnes animals. I igual en el cas de les sabates i la roba. Però, és clar, hi ha d’haver voluntarisme polític i que es creïn compensacions per transitar d’una ramaderia intensiva a una d'extensiva, menys atroç. Sí que crec, en canvi, que ja estem preparats per acabar amb la captivitat dels animals salvatges en circs i delfinaris. El cas de les corrides de toros és més difícil, però arribarà. La seva abolició és una cosa estratègica. 

¿En quin sentit?

Perquè en la corrida hi ha un plaer vinculat al patiment d’un animal que no ha fet res que atempti contra els valors civilitzatoris. Els aficionats van a la plaça com qui assisteix a un combat entre el matador i el toro, en què suposadament estan en joc el valor, la virilitat i la lluita contra la mort, quan això és fals. El toro és un herbívor, tranquil i amable que sovint ha sigut mutilat, que no hi veu bé de prop i que s’enfronta a un home armat davant del qual no té cap possibilitat.   

Diu que els animals no són mers objectes de protecció, sinó subjectes morals i polítics.  ¿Quina mena de subjecte moral pot ser una vaca... o una vespa?

Lògicament, no són ciutadans, no voten, no entenen el que diem, per descomptat que hi ha una asimetria entre ells i nosaltres, però sí que crec que hem de conferir-los drets.  ¿Per què dic que són subjectes? Perquè no només tenen capacitat de patir, també tenen una individuació i són capaços de comunicar-la. Els animals salvatges, per exemple, solen viure en un territori segons les seves normes i són competents. Per tant, no hem de ser nosaltres els que decretem si han de fer això o allò, ni hem de conferir-los drets segons se’ns assemblin més o menys. Les seves normes d’etologia, la seva subjectivitat, ens imposa límits, no podem fer amb ells el que ens vingui de gust.  

Perdoni, però ¿quina classe de drets ha de tenir una mosca? ¿No els està conferint característiques humanes?

No entenem gaire els animals i alguns no els entenem en absolut. No tenim relació amb les mosques, però això no significa que no sentin res. Gràcies a la ciència, tenim capacitat d’imaginar, de comprendre el món dels altres. Nosaltres no som la mesura de tot, però sí que som els que elaborem les regles de la societat i d’aquesta terra que compartim amb les altres espècies. Tots els animals senten, encara que amb graus que no sempre som capaços de determinar. Des del 2007, per exemple, sabem que les llagostes pateixen. I a Suïssa acaba de sortir una llei que impedeix bullir-les estant vives. Compte, ¡que durant molt temps es creia que els nadons no sentien res! 

Escolti, permeti’m una frivolitat. Si obrís la seva nevera o el seu armari, ¿hi trobaria algun pecat

 Li faré una confessió de vegana amb un petit problema: a la meva gata, ¿sap?, no li agrada el pinso vegà.

¿I què fa?

Doncs n’hi compro del normal. Però més enllà d’això, soc bastant estricta.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿També es preocupa perquè la roba, per exemple, estigui lliure d’explotació humana?

Sí, ho intento sempre. Comprar s’ha tornat molt difícil.