L'ENTREVISTA
Vandana Shiva: "Avui la revolució comença a la cuina"
L'ecofeminista índia redobla la seva lluita contra la indústria agroalimentària al llibre '¿Quién alimenta realmente el mundo?'
zentauroepp41747564 barcelona 23 01 2018 cuaderno la guru del ec180123192602 /
"Deessa ecoguerrera", "esquerrana reaccionària", "una de les set feministes més poderoses del món", "la rockstar de la batalla contra els transgènics". Això de tensar la corda de la reputació de Vandana Shiva té a veure amb el seu enfrontament als gegants agroalimentaris. És la seva bèstia negra. Al seu últim llibre, ¿Quién alimenta realmente el mundo?, redobla la crítica als que, segons ella, "enverinen" el nostre cos i el medi ambient.
Doni la seva versió de si mateixa.
Soc algú que posa l’ànima a treballar per la justícia social, la diversitat, la sostenibilitat i la llibertat.
¿Plantant-se davant de les corporacions que facin falta?
Quan vaig començar a estudiar Física, pensava que em passaria la vida fent equacions. No volia tenir cap relació amb el món. Però, a mesura que vaig veure com desapareixien rius i boscos, com robaven l’aigua, es va desfermar en mi la necessitat d’actuar per a la terra i les persones.
Jutjant ni més ni menys que multinacionals com la Coca-Cola.
El Dia Mundial de la Mare Terra del 2002, una dona de Plachimada, un petit poble on la Coca-Cola tenia una planta, em va explicar que els "robava" 1,5 milions de litres d’aigua potable, de manera que havien de caminar 16 quilòmetres per aconseguir-ne. A l’arribar al poble, vaig veure 500 policies per contenir 100 dones. "Quan tornis a Delhi, digue’ls que qui beu el refresc, beu la sang del meu poble", em van demanar. La meva inspiració ve d’aquestes dones que no van oblidar qui eren i quina relació tenien amb la terra. La seva fortalesa és la meva fortalesa.
¿Van deixar de «robar» l’aigua?
La planta va tancar el 2004. Soc de les realistes que creuen que, en un lloc molt fosc, un petit llum fa molta llum.
¿Quin llum té encès ara?
El de guardar llavors en llibertat per crear un futur diferent.
En té unes 5.000 de guardades. ¿Recorda quina va ser la primera?
Una de mill. La vaig plantar i va donar 2.000 llavors que vaig distribuir entre els pagesos. La fecunditat del mill va fer que les corporacions el descartessin i optessin per la soja i el blat de moro. I sense llavors lliures no tenim la sobirania del que ens nodreix.
¿Què ens nodreix?
La ciència està avalant la tesi de l’ayurveda que diu que l’aliment és la millor medicina. El nostre sistema digestiu té 300 bilions de microbis. Si els donem l’aliment correcte -i divers-, poden complir la seva funció. Els que són plens de tòxics, en canvi, provoquen l’actual explosió de l’Alzheimer i autisme en nens (als EUA –bressol dels transgènics–, un de cada dos menors serà autista d’aquí 10 anys).
Però l’esperança de vida en l’era preindustrial era de 45 anys.
¡La noció esperança de vida és un constructo social! En aldees remotes dels Himalaies hi ha comunitats que viuen 100 anys i només ingereixen aliments locals. Avui el 70% de les malalties estan relacionades amb l’intestí. Els aliments industrials tenen un 60% de nutrients menys, de manera que s’ha de menjar el doble. Cal fixar-se en les malalties cròniques.
La diabetis n’és una i, de moment, la solució és un transgènic: la insulina.
La diabetis és un trastorn metabòlic. Els tòxics dels aliments o l’absència de micronutrients desestabilitzen el sistema autoregulatori. Així que pots enfocar la diabetis de dues formes: 1/ seguir menjant malament i aplicar insulina, o 2/ nodrir-se bé, amb aliments lliures de químics, perquè el sistema s’autoreguli.
L’agricultura ecològica representa l’1% de la producció mundial. I 793 milions de persones passen gana.
La principal causa que el mal menjar sigui l’únic menjar és l’existència d’un cartell verinós de corporacions -Monsanto, Bayer, Dow, DuPont, Syngenta-, que tenen una base sòlida en l’arquitectura de la guerra. I el seu control de les llavors té dues finalitats: 1/ vendre més químics, i 2/ si les llavors són de la seva propietat, les poden vendre i cobrar.
La perfecta carambola.
El 1987 vaig assistir a una reunió en què van dir: "El futur seran les patents de les llavors i les imposarem gràcies a un acord amb l’OMC". ¡No pots infectar una planta amb tòxics i dir que l’has creat tu! ¡Les llavors són un bé comú, no són un invent! Trenta anys després segueixo lluitant per aconseguir que aquesta mentida no tingui èxit. Primer controlen la llavor, després els subsidis -reben 4.000 milions de dòlars, la meitat del pressupost de la UE- i també el comerç. Tot això fa que el cost de producció baixi, perjudiqui els agricultors i destrueixi les economies locals.
Segueixen sense sortir els comptes.
Si tenim en compte el valor nutricional, els agricultors ecològics produeixen més.
No prou. No poden competir amb les indústries dels EUA i el Brasil.
Si dividim el terreny d’una fàbrica de soja modificada per a biocombustibles en petites granges, podríem alimentar el doble de la població del món amb aliments de veritat. Si no, mengem verí i augmenta el canvi climàtic. El pròxim pas de Monsanto, que a través del seu satèl·lit li pot dir a l’agricultor quin químic li convé, serà el control de les dades del clima i de les companyies d’assegurances. D’aquesta manera, el granger no tindrà relació amb la terra i la comunitat. Ells l’hi vendran tot. Però els grangers no poden externalitzar la seva pròpia ment. La terra necessita les seves atencions. I cuidar la terra no és el big data.
Davant aquest «totalitarisme», ¿per on passa la revolució?
Avui la revolució comença a la cuina. Just en el moment en què un individu diu: "Utilitzaré aquesta llavor lliure, formaré part dels sistemes anònims de distribució, crearé una comunitat basada en l’alimentació". I això serà inevitable. La mala alimentació s’ha globalitzat. La nostra salut i la del planeta requereixen respostes individuals.
¿Individuals?¿Amb quin cost?
Cost zero. Han d’unir-se consumidors i agricultors, i crear mercats. Només aleshores el preu del producte ecològic deixarà de ser un 30% superior a l’industrial i tindrem un augment del 80% de l’alimentació que ara no està disponible, perquè s’han carregat la diversitat. Hem de fer quatre passos: 1/ recuperar la sobirania de les llavors; 2/ passar d’una indústria tòxica a l’ecològica; 3/ fomentar relacions entre els que produeixen aliments i els que se’ls mengen, i que els governs deixin de subsidiar coses verinoses i recolzin els mercats locals orgànics.
D’aquesta batalla no en sortirà indemne, intueixo.
M’han amenaçat moltes vegades. Fa quatre anys, Monsanto es va posar agressiu, així que vaig reunir 10 amics i els vaig dir: "Si em passa alguna cosa abans que acabi el cas als tribunals, us demano que arribeu fins al final".
Segueix entre els vius.
Sí, però van tocar les meves credencials universitàries al meu perfil de la Viquipèdia per dir que era una mentidera, que no soc científica. El meu fill va enviar els meus diplomes i, un segon després de corregir el perfil, el van tornar a modificar. Però la gran lliçó que vaig aprendre dels meus pares és no tenir por. No en tenen les dones de les comunitats.
Sosté que el canvi només pot venir d’elles.
Els homes queden atrapats per la seducció del mercat. La publicitat de Monsanto diu: "Fes-te ric". Però quan Monsanto ofega els agricultors en deutes, molts se suïciden. Si haguessin parlat amb les seves dones, sempre atentes a l’economia real, haurien trobat la solució. Per això sostinc que el tema de l’alimentació és un tema de gènere. No des del punt de vista que l’home és destructiu i la dona protectora, sinó per la divisió del treball i el capitalisme patriarcal.
A Davos hi ha líders femenines.
A Davos el creixement es mesura pel PIB, que també és fruit del paradigma militaritzat. Et diuen: "Si produeixes el que consumeixes, significa que no produeixes". Pot ser que el PIB creixi, però la fam persisteix i comporta altres violències. L’alternativa al PIB és l’economia circular, la de les dones, que deixa que el superàvit verdader surti a la superfície.
Escolti, ¿i vostè què menja?
Puc triar entre 40 plats diferents amb productes de les nostres granges. El sabor és increïble, perquè creixen en terreny orgànic. Una culleradeta de terra conté entre 100 i 1.000 milions de bacteris.
Notícies relacionadesBuf. ¿I unes napolitanes del súper?
Mai vaig a un súper i el meu cos és molt, molt feliç.
