el personatge de la setmana

Javier Bardem, el psicòpata ideal

zentauroepp39983924 ven142  venecia  italia   06 09 2017  el actor espa ol y mie170908143952

zentauroepp39983924 ven142 venecia italia 06 09 2017 el actor espa ol y mie170908143952 / Ettore Ferrari

4
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Per a Javier Bardem els festivals de cine vindrien a ser com l’àrea petita per a Messi: un hàbitat natural. Unes vegades visitar-los li serveix per augmentar el seu palmarès, i altres es conforma amb acaparar el protagonisme. Això últim és precisament el que va fer aquesta setmana a la Mostra de Venècia i el que farà a partir d’avui al Festival de Toronto, a bord de dos títols que prometen fer  parlar molt. 

 

Un d’ells és 'Madre!', la pel·lícula de terror dirigida per Darren Aronofsky les impactants imatges de la qual van posar la Mostra de cap per avall, i en què Bardem dona vida a un artista consumit per l’ego. L’altre, 'Loving Pablo', rememora l’ascens i caiguda del senyor de la droga més famós de la història, Pablo Escobar, que va arribar a amassar una fortuna de 30.000 milions de dòlars introduint cocaïna als EUA i en el procés va sembrar el terror a Colòmbia. És un personatge que Bardem feia anys que volia interpretar –és un dels productors de la pel·lícula–, i s’entén: l’Escobar de 'Loving Pablo' és una figura monumental, i no només per la gegantina panxa que l’actor exhibeix amb arrogància, gairebé sempre despullada, a bona part de les escenes.

 

 

A Bardem li va de meravella donar vida a psicòpates. Entre els seus personatges més celebrats figura el que va encarnar a 'No es país para viejos' (2007) i que per molts és el dolent més fascinant de la història del cine: Anton Chigurh, un assassí que és la personificació mateixa de la violència més implacable, i el pentinat del qual resulta tan esglaiador com la pistola de pern per matar bestiar que porta sempre amb ell. I potser no hi ha hagut en tota la saga 007 un antagonista tan memorable com Raoul Silva, el llunàtic de cabells color platí a qui ell va donar vida a Skyfall (2012), i que mentre feia el mal li tirava els trastos a Bond descaradament.

Dues habilitats

Però la cara de Bardem dona per a molt més que encarnar el costat fosc. Pel·lícula a pel·lícula, l’actor mostra la mobilitat entre personalitats pròpia d’un esquizofrènic gràcies a dues habilitats en particular. En primer lloc, és un home d’aspecte rocós però capaç de transmetre gran fragilitat; i aquesta incongruència ha servit de base a personatges com el jonqui de dentadura catastròfica de 'Días contados' (1994), el desocupat irremeiable de 'Los lunes al sol' (2002) o l’empresari dels baixos fons barcelonins de 'Biutifu'l (2010). 

En segon lloc, sobretot, hi ha la seva habilitat per a la transformació física. A Antes que anochez-ca (2000) es va aprimar 15 quilos per interpretar l’escriptor homosexual Reinaldo Arenas; a 'Mar adentro' (2004) va envellir diverses dècades donant vida al tetraplègic Ramón Sampedro, desesperat per reclamar el seu dret a morir; i a 'Perdita Durango' (1997) li va bastar un tallat de cabells terrible –els desastres capil·lars són una constant en la seva carrera– i un bigoti plagiat a Cantinflas per convertir-se en assumpte de malsons. 

Però la creativitat de Bardem no es deu només a aquests trets facials que bé podrien haver sigut cisellats a cop de martell, ni al maquillatge o la perruqueria. Per un costat, va començar a fer classes d’interpretació als 18 anys i de fet segueix fent-ho de forma ocasional, sempre en mans de l’argentí Juan Carlos Corazza. Per un altre, és clar que ho porta a la sang: la seva mare és actriu, el seu avi i la seva àvia també es dedicaven a la interpretació, i també els seus besavis. El seu germà és actor, també el seu tiet i els seus cosins. 

Rugbi, pintura i emocions

Ell inicialment es va resistir a seguir la tradició familiar. Després de provar sort amb el rugbi, va ingressar a l’escola de Belles Arts per dedicar-se a la pintura; va ser a l’adonar-se que tot el que li venia de gust pintar eren cares i mirades i cossos que va comprendre que el seu gran interès era la recreació d’emocions humanes. I després d’obtenir un paper petit a Las edades de Lulú (1990), va enfilar el seu camí a l’èxit planetari dos anys després amb Jamón, jamón (1992), en bona mesura gràcies que la seva química amb Penélope Cruz va resultar ser l’equivalent cinematogràfic a la Viagra.

Notícies relacionades

Vint-i-cinc anys després han format una família i li han agafat el gust a treballar junts: han passat l’estiu rodant la nova pel·lícula d’Asghar Farhadi, i no trigarà a saber-se la data d’estrena de Loving Pablo, en la qual Cruz dona vida a qui va ser amant del narco, Virginia Vallejo.

Hollywood, queda clar, segueix ocupant un modest segon lloc en la llista de prioritats de Bardem. Tot i la seva recent participació en la cinquena entrega de Piratas del Caribe no sembla que de moment l’haguem de veure embotit en un vestit de superheroi o posant veu a un os panda; seguirà donant vida a gent ferida, turmentada o genuïnament horripilant. Qui conegui algú millor en aquest àmbit, que aixequi la mà.