Sis dies que expliquen la tensió a la zona

La guerra dels sis dies, com es diu a Israel, o la guerra del 1967, com es coneix en el món àrab, va tenir per a la regió conseqüències que han perdurat fins als nostres dies, sobretot, en l'aspecte material, amb l'ocupació de diferents territoris àrabs per part de l'estat d'Israel, però també en l'aspecte espiritual, amb una arrencada en la involució religiosa, visible a Israel i en el món àrab, així com per un aprofundiment en la involució nacionalista, més patent en l'estat hebreu.

El panarabisme dels anys 50 i 60 va patir en els anys següents un fort revés que es va observar particularment en la figura del rais egipci Gamal Abdul Nasser, que fins llavors havia encarnat la bandera de la solidaritat àrab als ulls de milions de ciutadans de la regió. Nasser moriria quatre anys després, encara que abans abordaria els preparatius inicials per pal·liar el gran oprobi del 1967, un honor que li va correspondre al seu successor, Anwar al-Sadat, en la guerra d'octubre del 1973.

Aquest últim conflicte armat, reparador a ulls de molts ciutadans àrabs, va aplanar el camí per als acords de Camp David que van firmar el mateix Sadat i el primer ministre Menachem Begin uns anys més tard, inspirats pel president James Carter, que després explicaria en les seves memòries fins a quin punt va haver d'esforçar-se a fons per doblegar la voluntat de Begin. Però espantat per la recent guerra del 1973, el primer ministre israelià va preferir un acord de pau amb Egipte a rebre una altra sorpresa. Es deia llavors que sense Egipte no hi hauria guerra i que sense Síria no hi hauria pau, i això va ser el que va succeir.

Suport a l'islamisme

Després de la victòria del 1967 va començar un renaixement religiós a Israel del qual després parlarem, i una cosa semblant va passar a Egipte i Síria, els països que havien portat la veu cantant en el xoc militar. No és que fos aliè a Egipte, però a partir de la decepció que va representar la guerra, cada any va ser més significatiu el suport que l'islamisme va rebre no només de les classes humils, sinó també entre els professionals liberals que passaven per les universitats egípcies sacsejades per un nou ímpetu religiós.

I com que en aquelles universitats hi havia nombrosos estudiants de tot el món àrab, la ideologia fonamentalista es va expandir ràpidament per la regió amb diferent sort. A Síria, per exemple, va ser aixafada pel govern de Hàfiz al-Assad a principis dels 80 amb un elevat nombre de morts a la ciutat de Hama, quan la revolta amenaçava d'enderrocar el règim. A la Franja de Gaza, els estudiants que tornaven del Caire i Alexandria acabarien fundant dues dècades després les organitzacions Hamàs i Gihad Islàmic, que van capgirar el conflicte amb Israel. Sens dubte és possible traçar els orígens d'alguns d'aquests moviments en el fracàs àrab en la guerra del 1967.

En el costat israelià, una conseqüència de notable transcendència va ser el sorgiment de Gush Emunim (Bloc de Creients), que de seguida va establir la seva presència als territoris ocupats, primer a Hebron, i aviat a Cisjordània, Gaza, el Golan i el Sinaí, és a dir en totes les regions ocupades, comptant en algunes ocasions amb la resistència, només nominal, del govern, més de cara a la comunitat internacional que res més. Com han revelat molts dels seus impulsors en entrevistes i memòries, Gush Emunim va tenir la col·lusió dels successius governs laboristes i del Likud d'una manera o altra, sovint amb tractes de sota mà que recorden les embolicades ensenyances talmúdiques que molts d'ells estudiaven amb rabins de categoria i renom.

Notícies relacionades

Yerushalayim, Al-quds

Palestina: 50 anys de submissió

La ideologia de Gush Emunim s'ha de buscar en una escola rabínica de Jerusalem que durant dècades havia preparat els futurs rabins amb una barreja explosiva de nacionalisme i religió. Els rabins que posteriorment a la guerra van dirigir l'expansió colonial en els assentaments dels territoris ocupats s'havien format en gran part a Merkaz Harav, l'escola fundada pel mític Avraham Isaac Kook, i després regentada pel seu fill. El pare va ser en el seu moment, abans de la creació de l'estat, gran rabí d'Israel, i va portar a terme un acostament fins llavors inèdit entre les idees nacionalistes del sionisme i la tradició religiosa jueva més conservadora. Un distingit portaveu fonamentalista, Shabbatai Ben-Dov, va dir: «Israel no es va establir per donar al món una altra democràcia. Dos mil anys després de la seva destrucció, va reviure amb un sol objectiu: redimir la nació i després el món».

La influència de Gush Emunim en la societat i en la política israelianes ha sigut enorme en l'últim mig segle, i ho continua sent en els nostres dies. Aquells visionaris que van ser qualificats de fanàtics, probablement amb raó, han creat escola i han convertit Cisjordània en un territori amb més de 120 colònies on no només viuen aquells que són reconeguts com a fanàtics per gairebé tots, sinó també polítics de tot l'arc ideològic, des del Likud cap a la dreta, inclosos ministres destacats o el president de la Knesset. Aquest és el principal problema al qual s'enfronten els palestins que avui aspiren a crear un estat en el 22% de la Palestina històrica.