Aplaudiment universitari a un curs d'horts per a sensesostre

És dimarts, i com cada dimarts des de fa unes setmanes, Lluïsa Fàbregas es desplaça fins a una finca ubicada al principi del carrer de Manacor, a prop del cim del Turó del Putxet, des d'on hi ha unes vistes privilegiades de la ciutat. En aquest enclavament de propietat municipal que el districte de Sarrià-Sant Gervasi va cedir fa cinc anys a l'oenagé Assís Centre d'Acollida, aquesta dona de 56 anys rep formació com a jardinera, i sobretot, caliu humà. Forma part d'una brigada composta per 18 persones sense sostre que busquen un canvi de rumb, una oportunitat que els allunyi d'un passat, en molts casos encara present, ple de pors, amargura i pobresa extrema.

«Jo vindria cada dia, se'm fa curt el temps que hi estic i molt llarg el que trigo a tornar-hi. En una situació de dificultat com la que estem vivint el que és important és no perdre la voluntat i tenir il·lusió. Aquesta oportunitat és fantàstica i et fa pujar l'autoestima», explica a l'acabar una classe del curs de manteniment d'horts urbans, centres de compostatge i jardineria. «La formació és molt seriosa,  surts amb titulació d'auxiliar o tècnic. Ho aprenem tot des de la base,  pas per pas», continua.

És tan gran la serietat que aquest curs acaba de ser reconegut per la Universitat de Barcelona (UB), que col·labora amb Assís, com un diploma d'extensió universitària. O sigui, que a partir d'ara els alumnes que finalitzin satisfactòriament aquesta acció formativa, segons explica Jesús Ruiz, director de l'oenagé, podran disposar d'un títol homologat que  aporta una garantia de qualitat a la seva formació, i això els donarà més oportunitats d'accedir al mercat laboral. A més a més, l'alumnat podrà tenir accés als serveis i recursos que la UB ofereix als seus estudiants.

Els resultats no són intranscendents: el 42% dels alumnes que han acabat aquest itinerari amb èxit des de la seva posada en marxa, fa quatre anys, han trobat una feina fixa, i la meitat d'ells en el sector. Però encara que el que es busqui principalment sigui la inserció laboral, aquesta formació, que transcorre en dos solars més on els alumnes fan teoria i pràctica (un cedit per la UB i un altre per les Monges Benedictines) aporta molt més.

Guillem Lacoma és instructor del curs, però la seva tasca no es limita a capacitar per a la jardineria. «Hi ha moltes persones que venen amb problemàtiques molt dures. Has de gestionar molt bé les expectatives i les emocions, fer-li posar  els peus a terra. Partim de zero o de menys», explica. I parla de més plusos: «Has d'incidir sobretot que hi hagi uns hàbits mínims. Coses de sentit comú, com ser organitzat a la feina, en la vida i al cap, que vinguin a una hora determinada, amb la roba de feina posada, que siguin puntuals. Treballem més els hàbits que la feina en si».  Entre les sortides laborals a les quals opten hi ha les de conservació de parcs i jardins, construccions de jardins privats i públics, feines forestals, de neteja forestal, instal·ladors de reg. I en el camp de la formació d'horticultura, que últimament guanya terreny a la dels horts urbans, Lacoma forma els seus alumnes perquè puguin treballar en explotacions hortícoles d'agricultura intensiva, les pròpies del Maresme i del Prat del Llobregat.

És conscient que no tots els seus alumnes tenen el perfil per poder trobar una feina, però insisteix que els cursos, encara que no fructifiquin a nivell laboral, són molt importants per controlar la pròpia vida.

Notícies relacionades

Autèntics brots verds

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Ho sap molt bé Fábregas:  «És molt difícil que a partir dels 45 o 50 anys algú vulgui saber res de nosaltres a nivell laboral, però el fet de poder fer pràctiques en empreses ens dona més possibilitat de trobar feina», explica. No és la seva obsessió.  Diu que el curs li servirà de totes maneres. «M'estic plantejant la vida des de la realitat. Si no aconsegueixo una feina almenys vull poder ser autosuficient i viure gràcies al que aprengui, anar-me'n a un poble i cultivar». A aquesta dona li agrada el camp. «Per a mi l'asfalt és un martiri.  M'hi he hagut de tornar a adaptar, però ja no és el mateix», afirma. Es refereix que ella va deixar la vida en un municipi per estar en contacte amb la naturalesa. Explica que un dia va decidir fer un vot de pobresa, va deixar enrere una feina a la recepció de l'escola d'adults de Vilassar de Mar i va passar set anys portant albergs al Camí de Santiago. El retorn, el 2013, no va ser fàcil: «Pensava que trobaria feina, però no va ser així i em vaig veure sense sostre». Ara té una habitació per dormir i una il·lusió per la vida. Té tant agraïment a Assís que comparteix el seu rol d'usuària amb el de voluntària i ensenya català i castellà a immigrants que com ella van a aquesta oenagé. «M'han acollit molt bé. Sempre dic que m'alimenta més un somriure que un plat de menjar», opina.

Com ella,  Jordi Canals, de 70 anys, també és voluntari. Les seves vides són ben diferents, encara que comparteixen el fet que tots dos són agraïts. Aquest químic jubilat també va cada dimarts a la finca del carrer de Manacor. «Faig de pont entre professors i alumnes. Intento ajudar i és molt gratificant. Per a mi fer això és gairebé una necessitat. Em veig en l'obligació de revertir en la societat i ajudar una mica la gent que no ha tingut tantes oportunitats com jo», explica. Amb ell, 12 persones voluntàries més ajuden en aquest projecte. Una iniciativa que retorna il·lusions, o, com a mínim, un indici d'esperança a aquells que ho van perdre tot.