Del Vendrell a Sierra Leone

feia uns anys que a Pemi Fortuny li rondava pel cap la idea de deixar-ho tot i llançar-se a veure món, a fondre's amb altres realitats. «La 25a vegada que actues a Vilafranca del Penedès comences a sentir-te una mica atrapat en el temps», confessa. Així, després d'unir el seu destí, durant dues dècades, al grup Lax'n'Busto, un dels punters del rock català dels anys 90, amb èxits com Miami Beach i Llança't, va anunciar als seus companys que ho deixava, i els va donar temps per trobar substitut. Això va ser el 2006. «Havia complert 40 anys i sentia que havia viscut una joventut fabulosa però que necessitava un canvi. Per sort van trobar el Salva [Racero], el seu actual cantant, amb qui ja fa deu anys que estan», explica Fortuny, encara amb una certa sensació d'alleujament.

Abans de fer el pas ja havia tret el nas per aquells mons: viatges no gaire prolongats, quan l'agenda del grup ho permetia, com el que el va portar a Borneo, on va fer amistat amb la primatòloga Rosa Garriga, implicada en un centre d'orangutans. Aquesta es va desplaçar poc després a Sierra Leone per treballar amb ximpanzés, i aquest va ser el destí que el va atrapar, a ell i a la seva dona i còmplice en tots els projectes, Yasmina Cánovas. De sobte, el xoc, la bufetada, amb una altra noció de la vida (i de la mort): acabats d'aterrar al país de l'Àfrica occidental van conèixer Chema Caballero, un missioner extremeny que havia rehabilitat 3.000 nens soldats. «Els va fer jugar a futbol. Pensava: 'Si aquest ha matat el teu germà, ara jugueu al mateix equip i us acabareu abraçant quan marqueu un gol'», explica. «Li vam preguntar en què el podíem ajudar, la pitjor pregunta que pots fer a l'Àfrica. I ens va parlar de muntar una ràdio».

Baixa esperança de vidaFortuny havia treballat en l'arrencada de la televisió del Vendrell, la seva localitat natal, i com a tècnic a la delegació de Tarragona de TV-3. Però, ¿una emissora de ràdio amb quina finalitat? «Per mantenir informada la comunitat, donar consells sanitaris i ajudar-los a organitzar-se de manera que no hagin d'emigrar», argumenta. Parlem d'un país amb l'esperança de vida més baixa del món, 47 anys, «on no hi ha el costum de bullir l'aigua i s'abraça els morts, propagant així les malalties». Un lloc devastat després d'una dècada de guerra civil (1991-2002) i pastura de tota classe de

malalties, des de la popular malària («l'única manera de combatre-la és protegint-te dels mosquits, i en això la informació és essencial») fins al dramàtic brot d'Ebola del 2014, encara sense eradicar tot i que, fa uns dies, l'OMS en va declarar precipitadament el final, i que s'ha saldat, de moment, amb 4.000 morts només a Sierra Leone (i 7.000 més a les veïnes Libèria i Guinea). Es tractava llavors de crear «una ràdio comunitària per al desenvolupament».

'La nostra'

Un dia, després d'explicar el projecte en una entrevista amb Rita Marzoa a Catalunya Ràdio, el seu llavors director, Oleguer Sarsanedas, el va citar. «Em va proposar: 'Munta l'emissora i jo et donaré l'equip'». Per això la criatura, que va comptar amb una taula de so, micròfons, auriculars i altres estris electrònics subministrats des de Barcelona, es va batejar amb el nom de Cat Radio Barming (aquesta paraula significa «la nostra» en llengua limba), amb un logotip inspirat en l'emblemàtic llampec de l'emissora pública catalana.

Inaugurada el 19 de setembre del 2010, la ràdio emet en sis idiomes locals i en anglès durant tres hores del matí i tres de la nit. Està a Madina, al nord de Sierra Leone, i cobreix una àrea poblada per quatre milions de persones. L'electricitat no està estesa a tot el país i els oients solen captar-la amb transistors a piles. «Ens deien: 'Això durarà un mes'. Perquè allà, normalment, una escola al cap de quatre dies és un galliner, i un hospital, una casa de cites», recorda amb ironia Fortuny, que es mostra escèptic davant els projectes de «les ONG que arriben a la zona, s'hi estan una temporada, actuen i se'n van». Però la ràdio ja ha complert cinc anys, un temps en el qual ha tingut un paper en el combat informatiu contra l'epidèmia d'Ebola. «Estem orgullosos de la nostra petita acció», confessa Fortuny, content, per una altra part, amb l'èxit obtingut amb la seva campanya de micromecenatge feta recentment (a migranodearena.org) gràcies a la qual podran comprar panells solars que supliran els costosos generadors de gasolina que subministren l'electricitat a l'emissora.

Santuari de ximpanzés

Pemi i Yasmina viuen a Tacugama, a prop de la capital, Freetown, a la seu de l'anomenat santuari de ximpanzés, on opera Rosa Garriga i amb qui col·laboren reintroduint animals als boscos. ¿Són compatibles els projectes humanitaris i els ecològics? «¡Tot és important!», exclamen. Mentre l'emissora alça el vol, combinen altres activitats: explotació de material de construcció i una consultoria social que fomenta les inversions a Sierra Leone dedicant part dels beneficis al desenvolupament.

Nens soldats

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Adaptats al país, esquitxen el seu relat amb històries per no dormir. Com quan parlen dels nens soldats. «Els feien calar foc a casa seva, violaven les seves mares, després els donaven ratlles de pólvora amb cocaïna i entraven als poblats disposats a destrossar-ho tot», explica. Les cicatrius d'aquella època no són purament metafòriques. «Veus grups de nois paralítics als semàfors. Atures el cotxe i et demanen caritat. Hi ha equips de futbol d'amputats. És brutal».

El juliol passat, Fortuny es va retrobar amb Lax'n'Busto a La Banda Impossible, supergrup d'una nit amb el qual va actuar a Canet Rock. «Molt emocionant», sospira. Però, després d'uns mesos a casa, i treure's una pedra del ronyó («no em molestava, però vaig preferir operar-me abans de tornar a l'Àfrica»), ja està a punt per tornar. «¡Quan arribo a Freetown m'agafa l'eufòria...!»