el personatge de la setmana

Amaral, el pop que hi posa el coll

El duo saragossà carrega contra els polítics i els canta la canya en el seu últim videoclip, 'Ratonera'. Mentre la majoria dels grups miren cap a una altra banda i eludeixen pronunciar-se en les lletres de les seves cançons, no és la primera vegada que Eva

El pop que hi posa el coll_MEDIA_1

El pop que hi posa el coll_MEDIA_1 / TÀSSIES

4
Es llegeix en minuts
ELOY CARRASCO

On és la ràbia?, ens podem preguntar davant el panorama que tenim i el silenci dels ukeleles costumistes de tants grups del pop i el rock espanyol que defugen la barricada lírica. Cançó protesta, uf, quina mandra. Algun celebrat artista fins i tot va dir no fa gaire que «cantar contra banquers i polítics seria el més fàcil»; el més arriscat, la vida a la corda fluixa, posar el peu a la vorera diàriament amb el ganivet entre les dents, donar un cop de mà contra la injustícia, segons sembla, és fer anuncis d'entitats financeres. No pensen així l'asturià Nacho Vegas, que entre altres assumptes aborda la repressió policial a Resituación, la seva última entrega, ni els barcelonins Love of Lesbian, que també canten la canya a Mal español, una de les seves noves cançons, amb garrotades a tort i a dret: «Vuelan las gaviotas, en cada pico hay una rosa». A tot arreu, adverteixen, hi ha inútils molt poderosos. Però el gran enrenou de la setmana ha vingut de la mà d'Eva Amaral i Juan Aguirre, el duo saragossà que pren el seu nom de guerra del cognom d'ella. I de guerra n'han donat aquests dies, certament. L'ocurrència d'il·lustrar el videoclip de la seva Ratonera amb dibuixos en què apareixen polítics maltractats, desposseïts, jonquis,

desocupats i, en fi, pàries de la terra ha provocat un estrepitós terratrèmol d'opinions. En realitat, les caricatures, obra d'Alberto González -àlies Querido Anto-

nio-, són més subtils que el text que canta Eva, que sense donar noms propis al·ludeix, tirant pel carrer del mig, a un «estúpido farsante», a qui adverteix: «Puedes intentar que te perdone Dios, no lo haré yo» i «tiembla, tiembla, que tu final se acerca». Amb les últimes notes, apareix Rajoy sota un arc de Sant Martí.

No és la primera vegada que Eva (Saragossa, 1972) i Juan (Sant Sebastià, 1970), que van ser nòvios durant vuit anys -la ruptura es va produir quan començaven a entrar en l'huracà de la fama-, atien el poder i posen el pit a mercè de les llances dels que els acusen de populistes i demagogs. Sonada va ser la rèplica de Juan («no em toquis els ous, les cançons són de tots») a Rubalcaba, que havia citat al Congrés el seu tema Sin ti no soy nada en una rèplica a un diputat del PP.

L'home que mai es descobreix i toca la guitarra a Amaral havia estat un antimilitarista, i, paradoxes de la vida, es va enamorar de la filla d'un militar. Quan es van conèixer, Eva estudiava arts, volia ser escultora, i tocava la bateria en un grup enèrgic i sorollós, i ell era un aspirant a filòsof que ja destacava en l'escena musical saragossana. Després d'anys de concerts en bars i el salt a la notorietat, l'apoteosi va arribar amb Estrella de mar (2002), multipremiat i arxivenut disc que va col·locar Amaral a dalt de tot. I, des de la seva elevada posició, no van refusar mai ficar-se en els merders socials, convençuts que les seves proclames els ocasionen un desgast, però arriben a persones que d'una altra manera potser serien sordes als ressons del carrer (gent que no llegeix diaris, que no veu ni escolta informatius... n'hi ha molta, creguin-s'ho).

En el seu moment van parlar amb entusiasme del 15-M i ho van comparar amb la caiguda del mur de Berlín, i s'han declarat a favor que el sistema electoral deixi de permetre que tot quedi en mans de dos grans partits. També van cedir els drets del seu màrqueting al comerç just d'Intermón i, sense anar més lluny, diumenge passat van cantar davant l'ambaixada dels Estats Units a Madrid per reclamar justícia en el cas Couso. De la seva infamant mort a l'Iraq es complien 11 anys. ¿Idealistes

sincers o frescos interessats,

com tants altres que encobreixen objectius comercials en actes suposadament solidaris, i converteixen el concepte en ferralla? Només ells ho saben, però potser mereix el benefici del dubte qui, sense necessitat, es fica de ple en el fang mentre altres fan una volta per evitar la menor

esquitxada.

Amb Mandela i Dylan

Notícies relacionades

Els va agradar conèixer Mandela (van ser un dels grups que van tocar a Hyde Park a la festa del seu 90è aniversari) i, quan ja eren molt més que famosos, van acceptar ser els teloners de la gira espanyola de Bob Dylan, el 2004, pel mer gust d'intercanviar una mirada amb el seu ídol, que a sobre va desmentir davant d'ells la seva reputació d'esquerp.

Amaral canta ara als polítics allò que molts ciutadans els voldrien dir, i alguna, com Alicia Sánchez Camacho, sempre camí de la perfecció, l'hi ha criticat perquè aquestes coses «no es poden frivolitzar». La líder del PP català no surt en el vídeo, però és clar que no es porta bé amb les gravacions.