Pere Aragonès enfila la via canadenca davant l’enuig de Junts

El dia va arribar. I aquest dimarts, Aragonès, en el seu llarg discurs en el Parlament, en el qual va presentar el seu pla de xoc per combatre els efectes de la inflació, va plantejar elaborar des de Catalunya una proposta d’«acord de claredat democràtica» per a una consulta sobre l’autodeterminació amb què plantar-se a Madrid i forçar la seva celebració, sent aquest vinculant i acordat.

La confrontació de dates demostra que la via canadenca és prèvia al termini donat per la postconvergència. I així va ser exposat per Aragonès, com si l’envit de Junts mai hagués existit, reforçat, és clar, pel fet que els socis l’hagin amagat en un calaix, veient que es convertia en una perillosa amenaça per a la seva pròpia estabilitat interna. Esperava el grup de Junts algun tipus de picada d’ullet reconciliatòria, que no es va produir. I aquesta poca atenció va causar l’enuig de JxCat. I si una imatge val més que mil paraules, allà queden les ganyotes de Laura Borràs, a la tribuna de convidats després de ser suspesa com a diputada i presidenta de la Cambra, i de Jordi Turull, al seu costat.

De fet, Albert Batet no va abordar la via canadenca d’Aragonès, sinó que va tornar als tres punts de l’ultimàtum, sense amenaçar de deixar l’Executiu. Aquesta vegada, va intentar forçar una qüestió de confiança si el president no compleix les seves tres peticions, tot i que només pot convocar-la el cap del Govern. I aquest els va obrir la porta de sortida de bat a bat: «No entraré en jocs que desestabilitzin les institucions d’aquest país», va asseverar abans de demanar «celeritat» Junts a la presa de decisions.

Abans, el líder del grup parlamentari de Junts havia preguntat directament al president si pensava complir el pacte de govern. Abans havia assenyalat que l’independentisme no aniria enlloc si un partit mirava d’imposar la seva estratègia a l’altre. «¿Com podem confiar en el seu nou pla si no ha complert el pacte anterior?», va etzibar Batet, exigint «concreció i garanties» per recuperar la «confiança».

Fonts republicanes d’alt nivell van posar sordina a la reacció dels socis. «És normal que el pla sigui rebutjat pels dos extrems, l’immobilisme espanyol i l’unilateralisme màgic. Cap sorpresa, cap drama. ERC és la centralitat entre dues posicions extremes que no serveixen per resoldre el conflicte».

Jordi Pujol i el Quebec

El terme «claredat democràtica» ni és casual ni és neutre. Remet, evidentment, al procés sobiranista del Quebec, curiosament, un dels primers referents en els quals es va fixar el catalanisme autonòmic dels anys 80, el ‘pujolisme’. Transporta, també, al que defensava Xavier Domènech quan exercia com a líder dels comuns, el 2017 i a qui pocs en l’independentisme van fer cas, sí l’avui conseller d’Empresa, Roger Torrent.

No va trigar a arribar, en el primer torn de rèplica, el primer cop de porta al pla del president, el de Salvador Illa, coherent amb l’immediat desmarcatge de la Moncloa, tot just minuts després de l’anunci d’Aragonès. El líder del PSC va insistir que un referèndum crea ruptura i va apostar per votar un acord. Jéssica Albiach, per la seva banda, va reclamar la paternitat de la proposta, però no s’hi va entregar incondicionalment. Veient l’estat de les relacions entre els socis de Govern, consideren els comuns que qualsevol proposta corre perill de convertir-se en pur fum. «No farem de cascos blaus en les seves batalles en el Govern», va avisar la líder d’En Comú Podem.

El mateix argument, el de la inestabilitat de l’Executiu, el va esgrimir per llançar una advertència sobre la més cobejada de les peces a cobrar per Aragonès: els Pressupostos del 2023. «El Govern necessita tenir un rumb», si vol el suport dels comuns als comptes, va dir. Amb tot, Albiach va reconèixer que la seva força «encara amb ganes» la negociació. Doble recel, però, alhora, doble porta oberta, tant a la via canadenca com als Pressupostos.

I és que Aragonès va anunciar un paquet de mesures per pal·liar els efectes de la inflació a Catalunya a què dedicarà, com a mínim, 300 milions d’euros, i que certifica el seu intent d’amarrar als comuns. Es tracta d’una bateria de propostes entre les quals s’inclouen ajudes perquè els joves paguin el lloguer, una paga per a l’escolarització dels fills, l’ampliació de la T-Jove dels 24 als 30 anys i l’augment del 50% del bo tèrmic per a llars vulnerables.

L’exemple canadenc

La llei de claredat democràtica va ser aprovada pel Parlament federal canadenc i fixa sota quines condicions l’Executiu canadenc podria, o més aviat hauria, obrir negociacions amb una regió (província) que volgués independitzar-se.

Notícies relacionades

Menys ‘independència’ i més ‘referèndum’: així han canviat els discursos de Pere Aragonès

La ‘via canadenca’ de Pere Aragonès connecta amb el pla sobiranista de Xavier Domènech en els comuns

El pla del president no passa per acollir-se a aquesta literalitat, és a dir, no pretén fer una llei d’aquest tipus, sinó que es basa en el seu esperit, en la fixació de les regles de joc en forma d’acord. Marcar un llindar que es converteixi en objectiu i acabar, així, amb la sensació d’atzucac que aboca part de l’independentisme a la frustració i a la via unilateral.

L’acord de claredat democràtica és definida pel cap de l’Executiu, així mateix, com el «camí més ràpid per tornar a votar» i perquè la comunitat internacional el reconegui.