El que passarà a Espanya i a Catalunya

En les últimes setmanes, el Govern de Pedro Sánchez ha fet gestos que alguns han interpretat com de final de legislatura. No és el cas. La idea que ha transmès al seu partit és que arribarà fins al final fent coincidir les eleccions amb la culminació de la seva presidència europea. El que no està clar és si Pedro Sánchez serà de nou el candidat del PSOE. Té ànsia de fer-se un lloc a Europa. Però no té recanvi. Abans han de passar moltes coses. Després de la patacada andalusa, tothom dona per fet un canvi en els segons nivells del Govern, com va explicar Juanma Romero. I molt especialment en l’aparell de comunicació, massa «contaminat» per Zapatero, segons els barons territorials, que el consideren omnipresent en el Govern, bé en persona o a través de Pepiño Blanco i la seva consultora Acento, en la qual treballa fins i tot el fill de González Pons del PP amb de gent de confiança de Rubalcaba i d’Oriol Junqueras. La qüestió és si Sánchez arribarà a finals del 2023 amb els socis actuals, en el Govern i en el Congrés, o si prefereix una altra carrera de resistència en solitari.

¿Es poden prolongar els Pressupostos amb una inflació superior al 8%? La majoria dels economistes ho consideren una bogeria per raons molt diverses, però la principal és que seria un atemptat al sentit comú al prolongar una despesa expansiva en un cicle inflacionista. Seria donar definitivament el toc de gràcia per provocar la temuda estagflació, el pitjor del pitjor. Però, vistos els últims esdeveniments, ¿qui deu voler aprovar els comptes amb un zombi polític com pot ser Sánchez en l’últim trimestre del 2022? No està clar que el Podem de Yolanda Díaz hi estigui disposat, però després del fiasco andalús tampoc estan per posar massa condicions. Aquí la qüestió de fons és Esquerra i si mantindrà la seva aposta pel diàleg.

Aprofitant que els focus estan enfocats en la campanya andalusa, el PSOE i Esquerra prendran la temperatura en els pròxims dies. Els republicans no veuen encara la Moncloa en mode final de legislatura, però tampoc se’ls veu amb la intenció de recuperar-los a qualsevol preu. Però les seves condicions per ara no semblen assumibles: comissió d’investigació en el Congrés sobre l’espionatge, desclassificació d’alguns documents (que poden acabar perjudicant encara més alguns interlocutors del PSOE) i nous Pressupostos per al 2023. Si des d’Esquerra no es trenca definitivament és perquè no es percep la mínima estabilitat en els seus socis de Govern a Catalunya. De moment esperen saber si és veritat que Laura Borràs va pactar amb Jordi Turull que té la potestat de nomenar un substitut de Jordi Puigneró(tots el situen com a candidat de Junts a Sant Cugat) com a vicepresident. Esquerra, cada dia més, busca el moment de trencar sense semblar el culpable de l’arribada de Vox al Govern. I té menys defensors. Un dels que més els avalava, Salvador Illa, està cada dia més molest pels embolics en els quals el fiquen, com el del català a l’escola o per moviments en l’àmbit municipal, com posar el regidor que va denunciar Núria Marín com a candidat d’Esquerra a l’Hospitalet.