El món està canviant i els de sempre (Vox i Podem) no se n’assabenten

Des de la Segona Guerra Mundial, Europa tenia subcontractada la seva política de defensa a l’OTAN a l’oest i al Pacte de Varsòvia a l’est. La caiguda del mur de Berlín va ampliar els límits de l’Aliança Atlàntica fins als confins de Rússia. El nou mur construït després de la invasió d’Ucraïna, com explica Marc Marginedas, comença a Portugal a l’oest i acaba a Estònia a l’est. El mercat i el model social de la UE no seran defensats en el futur per l’OTAN, el paraigua que li va permetre néixer, sinó per uns exèrcits més ben armats, començant per Alemanya, i més coordinats dins de la UE. Si la pandèmia va trencar el tabú de la mutualització del deute, Ucraïna pot haver començat a trencar definitivament el de la creació d’un exèrcit europeu. En aquest context, aplicar el manual ideològic anterior a 1989 i reclamar que Espanya formi part dels no-alineats, és simplement quedar-se fora de la història. Com ho és empatitzar amb Putin per pur antiamericanisme, una postura compartida a Espanya per l’extrema dreta i l’extrema esquerra. En aquest moment, cal estar al costat correcte de la història. És a dir, amb la UE.

Per molt que els alquimistes de la Moncloa i les seves terminals mediàtics ho vulguin dissimular, el Govern de Pedro Sánchez va fer un gir de 180 graus divendres a l’acceptar la proposta del Marroc d’annexionar-se definitivament el Sàhara donant-li un cert grau d’autonomia. Des que els Estats Units i Israel van reconèixer aquesta realitat, Espanya no tenia gaires més solucions. L’extrema dreta ho considera una concessió inacceptable perquè només mira al Marroc. I l’esquerra extrema ho considera una traïció perquè només mira al Sàhara. Si aixequem la vista, veiem quela posició espanyola sobre el Sàhara no pot obstaculitzar la posada en marxa d’un canal de subministrament energètic alternatiu al rus que, a més, no pot quedar subjugat a uns amics de Putin com els algerians. L’Espanya autàrquica de Franco podia enardir el seu patrioterisme auxiliant el Sàhara. L’Espanya integrada a la UE post-Ucraïna possiblement ni s’ho pot plantejar. El moviment d’aquest divendres té més a veure amb la visita de Sánchez al canceller que amb el seu pròxim viatge a Rabat.

Per als que consideren que la lluita contra la inflació és una mania alemanya per protegir els interessos empresarials, és imprescindible observar el que està passant en la vaga de transports i en les manifestacions d’aquest cap de setmana. La inflació desencadenada és la principal font d’energia política de Vox, exactament com va passar a Alemanya fa gairebé un segle. Els rics irresponsables no suporten empobrir-se, però la inflació és l’única via que tenen per convertir els treballadors en peons que els encenguin els carrers per aconseguir el poder polític. En cap altre escenari les propostes de la patronal més dura obtenen un ampli suport popular. I d’això s’està beneficiant Vox, perquè a Espanya el PP i el PSOE no reprodueixen el cordó sanitari ni contra ells ni contra la inflació. El falangisme, en la seva versió nacionalsindicalista, és tan poc europeu com el comunisme, però això certa premsa prefereix ignorar-ho.