Yolanda Díaz i Laura Borràs, dos trets per la culata

Laura Borràs va encapçalar les llistes de Junts en les eleccions de fa un any. Ho va fer ungida per Puigdemont i per les noves bases d’aquest partit, àvides de prosseguir amb la confrontació, especialment judicial, amb l’Estat, sense considerar la importància de l’assumpte objecte de la contesa. Torra va perdre l’acta de diputat i la presidència per una pancarta, no per agafar el timó de l’Exèrcit a Catalunya. Borràs va quedar tercera a les urnes i l’habilitat de Jordi Sánchez la va portar a la presidència del Parlament, des d’on ha pretès exercir d’antagonista tant del mateix Sánchez, d’Aragonès i, molt especialment, del seu antecessor, el republicà Roger Torrent. Com a experta en literatura, Borràs domina molt bé això que ara s’anomena «el relat». Des que és presidenta no perd oportunitat de donar-se banys de multituds en tota mena d’actes mentre espera que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) li faci la feina i la processi fins a inhabilitar-la, per res que tingui a veure amb la independència, per protagonitzar el seu gran ‘momentum’ de desobediència i posar en perill no l’Estat sinó Esquerra Republicana. Aquesta gran expectativa s’ha trencat aquesta setmana perquè a Borràs se li ha creuat una altra inhabilitació, la de Pau Juvillà, i ha acabat obeint, com Torrent, però amb un estil molt pitjor. Ara és demà diu el poeta Miquel Martí i Pol. A les files republicanes, l’episodi s’ha viscut amb abundants bosses de crispetes, però en les del partit de Borràs s’ha viscut com un alleujament: el principi del final del sector activista que Puigdemont els va endossar a les llistes. Tot això preparat, a més, amb la freda venjança dels funcionaris de la Cambra que van desconnectar Juvillà sense esperar les ordres de la mesa i de la presidenta, una mica molestos perquè els va posar a mercè del populisme pel seu programa de prejubilacions. 

La vicepresidenta del Govern en nom de Podem, tot i que militant del PCE, va estar a punt d’arribar a la glòria: aprovar una reforma laboral al gust de la UE, pactada amb patronal i sindicats i ratificada per la majoria de l’esquerra plural de la investidura. I de la glòria al fracàs hi ha el minut que va durar una votació en què es va aprovar la reforma avalada pels sindicats i mitja patronal amb els vots de Ciutadans en fase agònica i un diputat del PP que presumptament es va equivocar. Pitjor, impossible. La política no funciona igual que el sindicalisme i els pactes per darrere necessiten contraprestacions de cara a la galeria. Així de cruel. I en la política, a més, l’aplaudiment dels contraris no serveix de res, ni que siguin columnistes neocomunistes incrustats en la premsa de centre dreta, perquè mai et deixaran el parell de vots que et fan falta per posar la cirereta al pastís. Després d’aquest greu incident, Yolanda Díaz no pot seguir com si res. Una cosa és passar de Podem per ampliar la base i una altra deixar de ser el símbol que la coalició pot ser alguna cosa més que un pacte de conveniència. Potser aquesta és l’única bona notícia que li ha donat la setmana. Els alquimistes de la Moncloa no han aconseguit consolidar una fórmula alternativa al recolzament d’Esquerra i, alternativament, Bildu i el PNB. L’única possibilitat és el tamayisme de baixa estofa que sempre aconsegueix que es votin les coses que necessita la CEOE quan el PP o Vox no es posen a tret per facilitar-lo.