L’Onze de Setembre

Diada de canvi de cicle

  • Malgrat la seva divisió, l’independentisme s’apunta un altre èxit de mobilització en un Onze de Setembre que no portarà seqüeles polítiques

4
Es llegeix en minuts
Xabi Barrena
Xabi Barrena

Periodista

Especialista en informació sobre el Govern de Catalunya, de ERC y en el seguiment de l'actualitat del Parlament.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Desena Diada des del salt d’escala independentista del 2012 i primera pròxima a la normalitat després de la pandèmia i l’indult als presos. I com si fos un organisme viu, l’Onze de Setembre d’aquest any ha ofert nous matisos que permeten albirar un canvi de cicle. Hi va haver una gentada, sí. Una multitud (entre 108.000 i 400.000 persones, segons la font) que continua sense poder ser comparada amb qualsevol altra manifestació a Catalunya, és a dir, tot un èxit, i, alhora, uns números molt inferiors als dels inicis d’aquesta dècada, que va començar el 2012. I una cosa que no es pot mesurar, però si ensumar o intuir: amb molta menys influència en l’agenda política.

Va ser la primera Diada que potser no va buscar impressionar més enllà de les fronteres. Desposseïda de la sensació que va presidir les manifestacions fins al 2017, que no era cap altra que la fe que una concentració multitudinària, de rècord Guiness, empenyeria cap a una secessió més o menys immediata, va ser una jornada d’autoafirmació i una negació que l’independentisme s’hagi desmobilitzat. Però no es derivaran conseqüències polítiques del viscut aquest dissabte als carrers de Catalunya.

Sense missatge a la Moncloa

Amb gairebé el 52% del vot acumulat pels partits independentistes al febrer i a menys d’una setmana de reobrir les negociacions amb el Govern central per aconseguir una sortida al conflicte polític, reconegut pels dos bàndols, la Diada no va ser, no obstant, un clam que pugui pressionar l’Executiu de Pedro Sánchez, que mira de posar sordina a la celebració de la reunió. Aquesta tasca, si ho necessiten els independentistes, haurà de recaure en els partits, singularment ERC, mitjançant l’amenaça de no recolzar els Pressupostos.

Va ser, sobretot, un dia de consum intern en què es van deixar veure els diferents vessants d’una atomització creixent en l’independentisme. Encara unitari i multitudinari, però amb diverses sensibilitats. Un retorn, en certa forma, a les diades prèvies al 2012, en què, també a la plaça d’Urquinaona, les diferents sensibilitats secessionistes marxaven juntes, però no barrejades. Això sí, amb unes xifres d’assistència multiplicades per 20.

Coneguda la divisió entre ERC i Junts pel que fa a la utilitat de la taula de negociació i el paper de l’ANC, com a paladí de l’unilateralisme, en la manifestació va cobrar protagonisme una escissió de l’Assemblea que, després d’intentar boicotejar la concentració, al final es va assumir que l’encapçalessin amb la seva pròpia pancarta que exhibia un explícit ‘Prou traïdors’.

‘Donec Perficiam’ (així s’anomena l’escissió) a part, la unitat, en forma de crits i cors netament independentistes, es va mantenir durant la gran manifestació, però la divisió va aflorar en els altres actes del dia. Des dels xiulets a Oriol Junqueras al Fossar de les Moreres, divendres a mitjanit, als xiulets a les comitives dels partits independentistes, com ERC, per part dels secessionistes unilateralistes. Unes mostres de rebuig que tampoc van tenir la contundència necessària perquè els republicans es replantegin el seu full de ruta, que passa per la negociació. No va quallar, per tant, el missatge de la vigília de Pere Aragonès d’acumular «esforços» de cara a la taula de diàleg, però tampoc es va visualitzar una oposició oberta. Hi va haver un cert empat.

Cuixart, quatre anys després

Aquesta lectura eminentment interna de la jornada la van verbalitzar tant Jordi Cuixart, com Elisenda Paluzie en les seves intervencions. El president d’Òmnium, en la seva primera Diada des del 2017, després de tres anys i mig empresonat, va cridar a «continuar pressionant els partits i les institucions. Els d’allà i, sobretot, els d’aquí, perquè tracin una estratègia compartida», va dir, abans de sentenciar: «Que es discuteixin, però s’han de posar d’acord».

Notícies relacionades

Paluzie es va adreçar, directament, al president Aragonès. Primer va assegurar que l’«autodeterminació no es negocia», en clara referència a la taula de diàleg. I després va clamar que «amb la gent no n’hi ha prou, es necessita lideratge polític. Al Govern li exigim que deixi de fer concessions i torni a tenir un projecte centrat en acabar el que va començar l’1-O». I com a final, la presidenta de l’ANC va parafrasejar la seva antecessora, Carme Forcadell, quan li va dir a Artur Mas allò de «¡president, posi les urnes!». En la versió 2021, amb un president republicà, va ser: «¡‘President, faci la independència!».

Un canvi de cicle en la Diada que va permetre, fins i tot, que s’apuntés una qüestió tan ‘autonomista’ com el de l’ampliació del Prat. Després de la tradicional ofrena floral a Rafael Casanova, la consellera de Presidència va respondre a la ministra Raquel Sánchez que, des de les pàgines d’EL PERIÓDICO, va afirmar que encara faltaven 20 dies per al dia 30, quan el Govern aprovarà el pla aeroportuari. Vilagrà va oferir reobrir converses sempre que l’Executiu central respecti l’«entorn natural» de l’aeròdrom, però sempre després d’aquest 30 de setembre, i amb calma. Fins i tot Paluzie va donar la seva visió del tema: «¿Voleu un aeroport ‘hub’?, va preguntar retòricament al Govern català. I es va respondre: «Feu la independència».