JOC DE TRONS

Les tres claus de la setmana política

  • Alguns dels ministres cessats ho van ser per la baixa productivitat

  • A Iván Redondo el va irritar que un mitjancer li comuniqués que continuava de cap de gabinet

  • Giró podria ser on és en nom d’Esquerra

Catalunya prevé prorrogar una semana el toque de queda y amplía a 165 municipios

Catalunya prevé prorrogar una semana el toque de queda y amplía a 165 municipios / David Zorrakino (Europa Press)

3
Es llegeix en minuts
Albert Sáez
Albert Sáez

Director d'EL PERIÓDICO

ver +

És difícil «guardar i fer guardar les deliberacions del Consell de Ministres» en l’era de la transparència. Amb tot, els ministres d’Espanya són tremendament respectuosos amb el jurament que fan en el seu nomenament. Fins i tot en un Govern de coalició com l’actual. No és el mateix en el cas del Govern de Catalunya en què ja des dels temps d’Unió, les filtracions han sigut norma, fins al punt que han alimentat les principals figures del periodisme català, ara decebudes pel poc que dona l’executiu d’Aragonès. A base de saber-se els dossiers i de respectar els consellers s’ha guanyat el seu respecte per molt que els aparells vells dels dos partits continuïn alimentant un xoc que, ara per ara, no existeix. Aquesta intimitat dels presidents amb els seus ministres o consellers explica, sovint, molt millor el que passa que certes teories conspiradores.

La productivitat ministerial


Van sortint detalls en converses casuals que permeten entendre millor la crisi de Govern de Pedro Sánchez. El primer és que una característica comuna dels ministres cessats és la seva baixa productivitat i la seva falta d’implicació en la gestió dels seus assumptes. Alguns perquè estaven cremats de batalles sectorials que van perdre o van tancar en fals i d’altres, senzillament, perquè malgrat tenir pressupostos multimilionaris no lluïen prou, especialment des que es va obrir la porta de la despesa amb els fons europeus. Seria el cas de José Luis Ábalos que, malgrat el seu gran pes polític, no aportava en la gestió el que necessitava el president. 

El dia que Redondo va tenir mitjancer

Un altre detall que ha transcendit serviria per explicar la sortida d’Iván Redondo que, com va dir en el seu comiat, certament havia demanat marxar el 2019, però que després va acariciar la idea de ser ministre. La seva marxa, decebut, es va precipitar perquè la comunicació que seguiria com a cap de gabinet no la hi va fer Sánchez en persona sinó un mitjancer. Llavors es va consumar la ruptura entre tots dos. Un altre mite que cau. Els qui han passat per l’experiència expliquen que l’actual president no és tan fred com li dibuixen els cronistes i que sorprèn sovint els seus ministres pel domini que té dels temes, un tema que en última instància depèn de l’equip d’assessors que té a la Moncloa i que és els que el posen al corrent.

Giró, entre Junts i Esquerra

Les fonts clàssiques dels dos partits en el Govern de Catalunya i els seus altaveus com a columnistes i tertulians de quota han volgut veure l’episodi dels avals als encausats en el Tribunal de Comptes com el reinici de la guerra que hi va haver en l’executiu en temps de la presidència de Torra. Algunes dades, que no opinions, rebaten aquesta possibilitat. La primera és que Aragonès coneix a la perfecció les carpetes que gestiona i dirigeix el govern parlant amb els consellers i no donant-los arengues a través de Twitter. De manera que el respecte genera respecte. El president no parla sense consultar els seus consellers i ells fan el mateix. La segona dada és que Jaume Giró no és Meritxell Budó. El conseller d’Economia no està pendent del lloc que ocupa en l’escalafó del seu partit ni necessita fer mèrits per desprendre’s d’un passat convergent i, a més, té una relació personal immillorable des de fa anys amb Aragonès i amb el seu entorn, de manera que no és a la diana d’Esquerra. La tercera dada és que els organismes públics no canvien al mateix ritme que els governs i a l’Institut Català de Finances (ICF) hi ha una governança encara del temps en què el departament d’Economia depenia d’Esquerra. Així que no es tractava de decidir qui s’arriscava sinó de mutualitzar el risc. El tema dels avals està enverinat i en les posicions que es mantenen pesa més el patrimoni personal que té cada un que el carnet de partit. No tothom es juga el mateix perquè no tothom té el mateix. És més fàcil que firmi el que li posin al davant qui no té res perquè l’embarguin que fer firmar qui poden arruïnar. Giró podria haver arribat a un càrrec públic de la mà dels republicans com ho ha fet de Junts. I les posicions d’uns i altres en aquest assumpte espinós haurien sigut les mateixes.