Desè aniversari

Les 5 claus per entendre millor què va ser el 15-M

  • El moviment dels ‘indignats’ va créixer en un caldo de cultiu de crisi i reducció dels serveis socials

Les 5 claus per entendre millor què va ser el 15-M
Es llegeix en minuts
Miguel Ángel Rodríguez

Aquest dissabte el 15-M fa anys. Una dècada ja des que els ‘indignats’ van sortir als carrers de tot Espanya per protestar contra el bipartidisme, les retallades socials, els privilegis dels polítics i de la banca... Contra el sistema, en general. Deu anys que han donat per a molt i que han situat el 15-M en l’imaginari col·lectiu espanyol com el símbol de la disconformitat ciutadana i l’origen d’una nova etapa política. Més de 3.600 dies des de llavors en què aquell moviment ha sigut revisitat, reinterpretat, criticat i enaltit. Però, ¿què va passar aquells dies?, ¿què exigien?, ¿es va aconseguir alguna cosa?. A continuació, expliquem les claus del 15-M:

El caldo de cultiu

El 15-M no va sorgir per generació espontània. Aquella indignació que va portar milers de ciutadans a prendre les places de les grans ciutats espanyoles va ser fruit d’un caldo de cultiu en què feia temps que la crisi econòmica de 2008 feia efecte en la societat. La taxa d’atur a Espanya superava el 20% –en els joves aquesta xifra es publicava-, les retallades en serveis socials es començaven a notar, els casos de corrupció afloraven de manera descontrolada, la reforma laboral del Govern de Zapatero enfurismava la població i el rescat bancari crispava els nervis dels ciutadans.


En aquest clima i inspirats per la Primavera Àrab i altres moviments europeus, la plataforma Democràcia Real Ya va convocar mobilitzacions a tot Espanya per al 15 de maig, diumenge. Una setmana després se celebrarien eleccions locals i autonòmiques a més d’una desena de comunitats. El procés electoral, sense voler-ho, seria clau per al creixement del 15-M.

L’‘efecte Streisand’

La indignació del 15-M podria haver-se quedat en una mera anècdota, però les càrregues policials per buidar la Puerta del Sol i la detenció de 18 persones van avivar les flames. L’endemà, un centenar persones van acudir a la cèntrica plaça per protestar contra les detencions i quan la policia va tornar a desallotjar-los, els assistents es van multiplicar. L’‘efecte Streisand’ –un intent de censurar alguna cosa per acabar donant-li més visibilitat– estava en marxa.


La Puerta del Sol, quilòmetre zero d’Espanya, es va convertir, el 17 de maig a la tarda, en el quilòmetre zero del 15-M. Milers de ciutadans van respondre a les crides per xarxes socials. L’acampada va agafar força i centenars de ciutadans van començar a organitzar una petita ciutat: van convocar assemblees, van crear menjadors, serveis d’escola bressol, biblioteques...


En els dies posteriors, la Junta Electoral Central –primer van ser les autonòmiques– va exigir la dissolució de l’acampada en vista de la proximitat dels comicis. Una vegada més, van aconseguir el contrari. El moviment es va reforçar i van replicar l’acampada de la Puerta del Sol a diverses ciutats espanyoles. L’assentament construït a la cèntrica plaça madrilenya va estar funcionant fins al 12 de juny. «No ens n’anem, ens expandim», afirmaven.

Les exigències

Entre les claus de l’èxit del moviment hi va haver l’amplitud de les seves reivindicacions. Lluny de crítiques concretes sobre sectors de la societat, proposaven un canvi total del sistema. El 20 de maig, després de diversos dies de debats i assemblees, l’acampada de la Puerta del Sol consensua una sèrie de propostes.


  • Un canvi en la llei electoral perquè «les llistes siguin obertes i amb circumscripció única». «L’obtenció d’escons ha de ser proporcional al nombre de vots», diuen en el seu intent per acabar amb el bipartidisme.


  • Més protecció dels drets bàsics recollits a la Constitució: vivenda digna; sanitat pública, gratuïta i universal; lliure circulació de persones i reforç de l’educació pública i laica.


  • Abolir els sous vitalicis dels polítics i que totes la seva promeses electorals tinguin un «caràcter vinculant». A més, rebutgen la corrupció i exigeixen que, per llei, no es puguin presentar a les eleccions els «imputats o condemnats per corrupció». Demanden «total transparència dels comptes i del finançament dels partits polítics» per contenir la corrupció.


  • Reduir la dependència del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Central Europeu (BCE), nacionalitzar les entitats bancàries que van haver de ser rescatades durant la crisi econòmica.


  • «Veritable regularització de les condicions laborals» per part de l’Estat i la derogació de la reforma laboral de José Luís Rodríguez Zapatero.

La participació ciutadana

Quan els acampats de la Puerta del Sol i d’altres ciutats van aixecar els seus improvisats assentaments, l’acció es va desplaçar als barris on es van començar a convocar assemblees populars a parcs i places. El moviment, que sempre havia defensat la participació ciutadana i apostat per un més referèndums a l’hora de prendre decisions, va aconseguir atraure un gran nombre de participants.


Segons l’enciclopèdia 15Mpedia l’estructura que es va crear en els mesos posteriors va arribar a comptar amb més de 450 assemblees per tot Espanya que s’organitzaven en grups de treball. A més, el moviment es va internacionalitzar i mesos després, a l’estil de l’acampada a Madrid, els nord-americans van fer el mateix davant Wall Street, donant lloc a Occupy Wall Street.

Notícies relacionades

La continuïtat política

Lluny de quedar-se en només bones intencions, el 15-M va arribar a la política. Cansats del bipartidisme del PP i el PSOE, el gener del 2013, diversos ciutadans afins al moviment dels ‘indignats’ van crear el Partit X. Va ser la primera vegada que els interessos de les acampades es materialitzaven en una opció política. No obstant, mai van aconseguir entrar en les institucions.


Un any després, el 2014, va néixer Podem amb el guiatge de Pablo Iglesias, Íñigo Errejón, Juan Carlos Monedero... La formació morada va deixar sorpresa la societat espanyola quan va aconseguir cinc escons a les eleccions europees del 2014. Iglesias –l’últim dels fundadors que seguien a Podem– va abandonar la política la setmana passada, a escassos 10 dies que el 15-M arribés al seu desè aniversari.