L’estat autonòmic va superar el test d’‘estrès’ de la Covid

Amb només tres mesos de vida, el Govern de coalició va aprovar, fa ja un any, un estat d’alarma de dimensions inèdites en la història democràtica espanyola. La redacció del decret que li va donar vida, eloaborat pels ministres en gairebé dos dies i alguna nit, va concedir a l’Executiu central un poder inusitat fins al moment només comprensible en una crisi sanitària mundial de durada i gravetat desconeguda en aquells moments i va convertir el president del Govern i el ministre de Sanitat, especialment, en gestors «totpoderosos», deixant enrere d’una banda però també molt apoderats els titulars d’Interior, Transport i Defensa. L’aplicació de la mesura constitucional va desposseir les comunitats de les seves competències per primera vegada des de 1978 –menció a part del 155 a Catalunya–. 

La cita dels diumenges

Davant la duresa de la mesura i les crítiques dels líders regionals, Pedro Sánchez va reunir l’endemà de l’aprovació del decret d’alarma, el diumenge 15 de març del 2020, la conferència de presidents autonòmics, que des que va veure la llum com a òrgan autonòmic, el 2004, només s’havia convocat en sis ocasions. Això també va ser un dels canvis rotunds que va implicar el coronavirus per a la política espanyola: els presidents s’han citat, presencialment o telemàticament, fins a 17 vegades des d’aquell dia. 

Va costar assumir la situació de desequilibri i poder entre administracions que imposava Sánchez. Malgrat els intents per tenir contemplacions del cap de l’Executiu, els retrets van ser la tònica general en les primeres reunions i ho continuen sent en les últimes. Tot i així, van arribar a acords. Es veien diumenge rere diumenge i, com si es tractés del joc de la soga, els presidents autonòmics (unes vegades alguns, altres vegades tots; d’un sol color polític o de diversos; amb més o menys ímpetu segons les circumstàncies) es posaven a un costat de la corda i, amb el Govern al davant, la tensava i intentaven arrossegar l’Executiu de tornada a la descentralització.

En aquell ambient dels primers dies de pandèmia, les acusacions del llavors president de la Generalitat, Quim Torra, sobre la suposada arribada d’un altre 155 d’encobert i les protestes més tènues del ‘lehendakari’ Íñigo Urkullu, van quedar eclipsades per continus i infatigables retrets dels barons del PP.

Arribant al juny, l’escalada de les tensions amb les comunitats –fins i tot amb algunes de signe socialista– i la falta de prou suport al Congrés per prorrogar l’alarma, van obligar Sánchez a deixar la desescalada en mans de les autonomies. Això sí, sota la tutela constant del llavors ministre de sanitat, Salvador Illa. 

Canvi de joc

L’arribada de l’estiu, amb els contagis baixant a mínims i les restriccions diluïdes, va permetre una rebaixa de les tensions. Però l’amenaça de la segona onada a finals d’agost va donar un tomb a la situació. Amb l’experiència dels mesos anteriors, Sánchez va deixar caure la soga i, situant la ‘cogovernança’ al centre del tauler, es va disposar a jugar a un altre joc. El Govern va posar sobre la taula una nova proposta: un estat d’alarma a la carta en què la responsabilitat de sol·licitar l’alarma requeia, a la pràctica, sobre les espatlles de les autonomies. La descàrrega en les comunitats d’atribucions i sobretot de les decisions sobre restriccions ciutadanes, lluny d’acontentar-les, va tornar a avivar els enfrontaments. 

Notícies relacionades

La querella del nòvio d’Ayuso s’admetrà

Feijóo utilitzarà la campanya del 12M per llançar Montserrat a les europees

El 25 d’octubre va arribar l’aprovació d’un últim estat d’alarma que continua i continuarà vigent fins al 9 de maig. L’aplicació d’aquesta mesura, demandada per la majoria de comunitats, va assenyalar també els presidents autonòmics com a autoritats delegades –aquesta vegada no es deixava el poder en mans de ministres– amb la condició que les decisions es prenguessin en cooperació amb el Govern al Consell Interterritorial del Sistema Sanitari Nacional, que s’ha convertit en un òrgan de decisió gairebé federal.

L’equilibri entre les autonomies i el Govern en aquesta última etapa, o qui sap si el cansament de les diferències contínues, sembla que han fet disminuir la intensitat dels xocs. Ara només l’arribada de dates extraordinàries, com sigui Nadal i Setmana Santa, generen disputes.