«Espanya ha perdut el control»: dur article del 'Frankfurter Allgemeine' sobre la gestió de la pandèmia

Dur article editorial del ‘Frankfurter Allgemeine Zeitung’ sobre Espanya i la seva gestió de la pandèmia. El firma Hans-Christian Röessler, corresponsal del diari germànic a Madrid. Amb el títol ‘Espanya ha perdut el control’, el ‘Frankfurter’ remarca que la segona onada de coronavirus que viu Espanya «posa de manifest el fracàs de l’Estat» i posa el dit a la nafra: «No hi ha cap consens entre els partits».

«Espanya ha perdut el control de nou», comença l’article, que analitza les últimes xifres de contagis i de morts i conclou que «a Espanya poc s’ha après de la primera onada» i n’assenyala els responsables: la classe política, amb recalcament a l’actitud de la dreta. «Els dirigents no estan a l’altura de la crisi. Els bàndols polítics xoquen de manera irreconciliable. La dreta arremet contra la coalició d’esquerra de Sánchez com si la campanya electoral encara no hagués acabat».

«Resulta impossible passar per alt el fracàs de l’Estat», assenyala Röessler, que denuncia també el fet que després del final de l’estat d’alarma, moltes autonomies van córrer a relaxar restriccions. Així, apunta que al juny, quan les xifres van baixar, «el Govern central i les comunitats autònomes van deixar passar un temps valuós. En lloc de preparar-se per a la segona onada, moltes regions van córrer a relaxar les restriccions al més aviat possible. Especialment a la costa, la intenció era salvar l’economia amb la temporada d’estiu». Una tàctica que tampoc va ser gaire exitosa, perquè l’afluència de turistes estrangers va ser més aviat escassa, recorda l’article.

 

Com a contraposició a la gestió d’Espanya, el diari posa l’exemple d’Itàlia. «Allà, les xifres estan augmentant de nou, però molt menys que a Espanya. Després d’un confinament tan llarg i dur com l’espanyol, Itàlia no es va afanyar a relaxar les restriccions. L’estat d’emergència vigent des del brot de la pandèmia acaba de ser prorrogat fins al gener del 2021. Si és necessari, les autoritats locals poden endurir les regulacions vigents a tot el país, però no desactivar-les. La cooperació entre el Govern central i les regions i municipis està funcionant». «A Espanya passa el contrari», rebla.

Roëssler insisteix en la falta de coordinació Estat-autonomies i en la falta d’una estratègia global i comuna com a motiu del fracàs en la gestió: «Des del final de l’estat d’alarma nacional al juny, les 17 comunitats autònomes han estat al capdavant de la lluita contra la pandèmia. Falta una estratègia nacional, així com un missatge clar comú». L’article assenyala la «impotència durant setmanes» del Govern espanyol a Madrid, on la situació «és dramàtica» i on finalment l’Executiu ha declarat l’estat d’alarma amb l’oposició de la Comunitat de Madrid.

El problema, doncs, és polític, conclou: «Més de 50.000 espanyols han perdut la vida. No obstant, els polítics no aconsegueixen arribar a un consens. Falten líders que uneixin el país. Discuteixen sobre xifres i litiguen entre ells. Especialment en el Partit Popular conservador». I esbudella l’estratègia dels populars: «Els polítics més joves i menys experimentats miren d’esmolar el seu perfil per mitjà d’una oposició de caràcter fonamental: l’enderrocament del Govern d’esquerra de Sánchez aparentment els importa més que la lluita contra la Covid-19».

 

De rerefons, analitza l’articulista, estan els conflictes polítics no resolts, incloent-hi el conflicte amb Catalunya i una qüestionable cultura política per no fer augurar una solució ràpida: «A Espanya, el virus ataca un estat debilitat i bloquejat per conflictes no resolts. La inestabilitat i l’enfrontament conformen la cultura política i impedeixen les reformes necessàries. El conflicte entre Barcelona i Madrid amenaça d’agreujar-se de nou a causa de les eleccions autonòmiques anticipades. Una solució política està encara molt lluny d’assolir-se. Les acusacions de corrupció contra Joan Carles han sumit la monarquia en una greu crisi. Això porta l’aigua als molins dels seus oponents. El consens que va sorgir durant la transició de la dictadura de Franco a la democràcia s’està enfonsant».

 

Röessler acaba dibuixant un panorama desolador per a Espanya: «La quarta economia de l’eurozona ja no pot salvar-se per si sola. Espanya està lliscant cap al que pot arribar a ser la pitjor crisi econòmica des de la guerra civil». I, tot i que està prevista la mobilització de 140.000 milions d’euros del Fons de Reconstrucció de la UE, el periodista es mostra pessimista davant els plans de recuperació perquè, conclou «fins ara, a Espanya li ha faltat la perseverança, unitat i eficiència que requereix aquesta gesta».

Reproduïm a continuació l’article íntegre traduït al català:

‘Espanya ha perdut el control’, per Hans-Christian Röessler

«Espanya ha perdut el control de nou. Al juliol, el president del Govern Sánchez va anunciar que la pandèmia estava controlada. Però, des de fa setmanes, les autoritats han estat notificant aproximadament 10.000 noves infeccions al dia. També el nombre de morts està augmentant. A Madrid, el Govern ha declarat l’estat d’alarma, com ja va fer a tot el país la primavera passada. En aquell moment, el coronavirus va arrossegar el món, que no estava preparat per a això. A Espanya, no obstant, poc s’ha après de la primera onada: els dirigents no estan a l’altura de la crisi. Els bàndols polítics xoquen de manera irreconciliable. La dreta arremet contra la coalició d’esquerra de Sánchez com si la campanya electoral encara no hagués acabat.

 

Espanya no és per això un «estat fallit», com ha insinuat ja un diari. Però sí que resulta impossible passar per alt el fracàs de l’Estat. Tan bon punt les xifres van baixar al juny, el Govern central i les comunitats autònomes van deixar passar un temps valuós. En lloc de preparar-se per a la segona onada, moltes regions van córrer a relaxar les restriccions al més aviat possible. Especialment a la costa, la intenció era salvar l’economia amb la temporada d’estiu». Però l’afluència de turistes estrangers va ser escassa.

 

El fet que existeixi una altra manera de fer les coses ho continua demostrant en el dia d’avui Itàlia com a destí de vacances. «Allà, les xifres estan augmentant de nou, però molt menys que a Espanya. Després d’un confinament tan llarg i dur com l’espanyol, Itàlia no es va afanyar a relaxar les restriccions. L’estat d’emergència vigent des del brot de la pandèmia acaba de ser prorrogat fins al gener del 2021. Si és necessari, les autoritats locals poden endurir les regulacions vigents a tot el país, però no desactivar-les. La cooperació entre el Govern central i les regions i municipis està funcionant».

 

A Espanya passa el contrari: «Des del final de l’estat d’alarma nacional al juny, les 17 comunitats autònomes han estat al capdavant de la lluita contra la pandèmia. Falta una estratègia nacional, així com un missatge clar comú». Durant setmanes, el Govern espanyol ha estat experimentant la seva impotència a la seva pròpia capital. Tot i que la situació allà és dramàtica, el Consell de Ministres de Sánchez ha hagut d’adoptar la mesura extrema de declarar l’estat d’alarma a la regió de la capital; una primera intervenció del ministre de Sanitat havia fracassat anteriorment davant els tribunals.

 

Més de 50.000 espanyols han perdut la vida com a resultat de la Covid-19. No obstant, els polítics no aconsegueixen arribar a un consens. Falten líders que uneixin el país. Discuteixen sobre xifres i litiguen entre ells. Especialment en el Partit Popular (PP) conservador, els polítics més joves i menys experimentats miren d’esmolar el seu perfil per mitjà d’una oposició de caràcter fonamental: L’enderrocament del Govern d’esquerra de Sánchez aparentment els importa més que la lluita contra la Covid-19. A Madrid, el Partit Popular vol fer-ho tot millor i de manera diferent. Per això, exigeix que s’aixequi immediatament l’estat d’alarma i indica que actualment la taxa d’incidència acumulada és inferior a 500 noves infeccions per cada 100.000 habitants (en dues setmanes). Aquest és el llindar que marca una intervenció més dura. A Alemanya, no obstant, aquest límit se situa actualment en poc més de 45 casos.

 

«A Espanya, el virus ataca un estat debilitat i bloquejat per conflictes no resolts. La inestabilitat i l’enfrontament conformen la cultura política i impedeixen les reformes necessàries. El conflicte entre Barcelona i Madrid amenaça d’agreujar-se de nou a causa de les eleccions autonòmiques anticipades. Una solució política està encara molt lluny d’assolir-se. Les acusacions de corrupció contra Joan Carles han sumit la monarquia en una greu crisi. Això porta l’aigua als molins dels seus oponents. El consens que va sorgir durant la transició de la dictadura de Franco a la democràcia s’està enfonsant.

 

Des de fa gairebé quatre anys, cap govern ha tingut una majoria en el fragmentat Parlament espanyol. La coalició d’esquerra governa amb els Pressupostos Generals que va heretar de l’anterior executiu conservador. Igual com quan va ser investit per segona vegada al gener, el president del Govern socialista torna a dependre dels separatistes catalans per trobar prou vots per tirar endavant un nou pressupost, cosa que Espanya necessita al més aviat possible per fer front a les conseqüències de la pandèmia. Això és només un exemple de com el centre polític està fallant en la gestió de la crisi del coronavirus. Al juny, Sánchez no va trobar una majoria al Congrés per estendre l’estat d’alarma.

Notícies relacionades

Sanitat registra 11.970 nous casos de Covid-19 i 209 morts més

El Govern no aixecarà l'alarma perquè no es fia de les dades de Madrid

 

La quarta economia de l’eurozona ja no pot salvar-se per si sola. Espanya està lliscant cap al que pot arribar a ser la pitjor crisi econòmica des de la Guerra Civil. Tot i que els experts no esperen una vacuna abans de l’estiu, Sánchez ja ha prescrit al país un ambiciós «pla de recuperació». S’espera que la digitalització i l’«economia verda» creïn 800.000 llocs de treball. Els costos seran coberts per la UE. El Fons de Reconstrucció de la UE preveu per a Espanya al voltant de 140.000 milions d’euros, sempre que els fons es mobilitzin el 2021. Però fins ara a Espanya li ha faltat la perseverança, unitat i eficiència que requereix aquesta gesta».