Això de Sánchez i Iglesias és necessitat, no amor

Amb aquest panorama com a teló de fons conviuen –i conviuran si la realitat no els passa per sobre o si la resta de socis no els donen l’esquena– el PSOE i Unides Podem en un Govern de coalició. S’està fent costum que les desavinences i trampes (que també n’hi ha) que tenen o es paren socialistes i morats s’expliquin i comentin des de l’òptica del cor, deixant de banda l’estratègia política. ‘Trencaran’. ‘No trencaran el seu matrimoni’. ‘No duraran’. ‘Sí que ho faran, ja s’han perdonat’. ‘S’han traït’. ‘No hi ha lleialtat’. ‘No es parlen’. ‘Sí que es parlen’... Fins i tot els protagonistes cauen a vegades en la temptació de comentar públicament alguna «discussió forta», per entendre’ns, d’aquestes que tots hem sentit alguna vegada als veïns sense haver de posar l’orella a la paret.

Però siguem realistes, tot i que perdem el morbo (ho sento pels aficionats): això de Pedro Sánchez iPedro Sánchez Pablo Iglesias  ni desamor. És pura necessitat per garantir la supervivència. ¿Seria el líder socialista president del Govern d’Espanya sense suportar les incomoditats per les quals el fa passar Iglesias? No. ¿En quina situació estaria el cap de Podem si no hagués entrat a l’Executiu a canvi de deixar part de les seves reivindicacions en un calaix tancat amb clau, observant la cascada de mals resultats que acumula elecció rere elecció? Segur que en un parell de segons es responen.

Lluites monocolors

Notícies relacionades

Mor un militar en unes maniobres amb foc real a Polònia

Els Comuns plantegen classes extraescolars culturals gratis

Fa dècades que relatem discrepàncies o fins i tot batalles que hi ha hagut en governs monocolor. Felipe González i Alfonso Guerra van donar episodis gloriosos, per exemple. I Soraya Sáenz de Santamaría i Dolores de Cospedal van portar el seu enfrontament fins a un punt que continua tenint conseqüències en el PP (ara fora de combat ara pel cas Kitchen), malgrat que totes dues estan retirades de la política.

No és gaire creïble, amb aquests referents a l’esquena, posar-se les mans al cap cada vegada que dos partits que cohabiten a la Moncloa, per primera vegada en democràcia, airegen diferències. Es tracta d’un Executiu amb dues sigles (sense majoria i que competeixen pel mateix espai polític) que surfeja una pandèmia.Això els obliga a inventar el seu present i a oblidar, conjunturalment, que els seus líders van ser capaços de forçar repetició de comicis antany per tal de no governar junts. ¿És que s’odiaven? ¿Ara s'estimen? ¡Que això no va d’amor! Hi haurà coalició per a estona. Mera supervivència, se’n diu.