Els Pressupostos tensen l'aliança Sánchez-Iglesias

Amb el curs polític acabat –almenys l’activitat parlamentària, fins que es reprengui al setembre– ja han començat els estira-i-arronses entorn de la negociació dels Pressupostos d’Espanya per al 2021, i qui sap si per a tota la legislatura. Les pròrrogues pressupostàries s’han convertit ja en costum en aquest país, davant la falta de majories parlamentàries estables. El més curiós és que aquesta vegada han sigut els socis del Govern de coalició, PSOE i Podem, els que han donat les primeres mostres de tenir estratègies diferents, airejant públicament les diferències sobre com ha d’enfilar-se l’elaboració d’aquests futura comptes, que sens dubte marcaran l’actualitat política dels pròxims mesos. I, pel que s’ha vist i sentit en les últimes hores, el grau de comoditat amb què els equips de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias conviuran a Moncloa.

Els socialistes volen obrir el diàleg i el potencial pacte a tots els partits. A través de la seva ministra d’Hisenda i portaveu, María Jesús Montero, han remarcat que no està exclòs ni el PP, que tindrà el seu buit a l’agenda de les primeres reunions. Iglesias, el vicepresident i cap dels morats, ha replicat que d’això ni parlar-ne, que els populars no són compatibles amb ells i el seu recolzament a la coalició i que per a alguna cosa existeix una suma al Congrés basada en els socis d’investidura, on ERC i el PNB juguen un paper crucial.

Els de Pablo Casado, mentrestant, juguen a burxar la cicatriu governamental que pressenten i demanen als protagonistes de la coalició que es posin d’acord per començar a parlar. Els conservadors saben del preu que en aquests moments té –davant una opinió pública desitjosa d’acords lligats a una crisi gravíssima, la de la Covid– desmarcar-se d’ofertes de pactes des del minut u, així que es prendran el seu temps abans d’autoexcloure’s de qualsevol negociació. Una cosa que a les files del PSOE es dona per fet que acabarà succeint més aviat que tard.

El preu dels recolzaments

Però a l’organització que de veritat miren de reüll els socialistes per a un possible acostament és a Ciutadans –els seus deu escons– i no tant al PP. A Ferraz saben que mantenir el màxim temps possible al partit d’Inés Arrimadas assegut en una negociació pressupostària, amb independència de quin sigui el resultat final, incrementa la sensació de tenir diversos camins per transitar (malgrat ser un Govern feble i en minoria parlamentària) i, sobretot, abarateix el preu que puguin posar altres hipotètics socis per recolzar els comptes públics «de reconstrucció». Es pensa concretament en les demandes que pugui fer ERC a partir del mes d’octubre, quan la ministra d’Hisenda ha dit que presentarà els eixos pressupostaris, període en què és previsible que Catalunya hagi entrat en una disputada precampanya electoral. A això se li ha de sumar que no és descartable una segona onada rellevant de coronavirus a la tardor, segons els experts.

Notícies relacionades

Iglesias veta la participació de Cs en els Pressupostos

García Ortiz es responsabilitza de la filtració del cas del nòvio d’Ayuso

Però tot això no sembla convèncer Podem, que ja va tenir els seus problemes per acceptar que els taronges tinguessin un paper protagonista durant l’estat d’alarma per aconseguir els avals a les Corts que altres formacions d’esquerra els negaven. Segons ells, el que convé és anar pel camí més curt i menys complex (a priori), que és buscar directament l’entesa amb els socis de la investidura i, per tant, evitar temptacions amb la dreta. De moment a través del mateix Iglesias donen rèplica a la crida que el PSOE ha fet al PP, al qual veten sens dubte, però sabent que en el següent esglaó i amb més possibilitats hi ha Cs, que tampoc és del seu grat.

En tot cas els morats atribueixen la posició socialista a la tàctica política i eviten mostrar preocupació. Fonts pròximes a la direcció morada asseguren que el full de ruta principal del Govern de coalició, acordada «des de fa setmanes», és treure els pròxims Comptes públics amb el recolzament de la «majoria parlamentària igual o similar a la de la investidura». A més, les mateixes veus assenyalen que l’acord europeu «fa més legítima i pròxima aquesta opció», al seu entendre. No és el que transmet la part socialista de l’Executiu, sigui per estratègia o per convenciment. Queden capítols de tensió pressupostària.