Feijóo sosté Casado

Si durant aquesta jornada només s’haguessin celebrat eleccions al País Basc, a Génova i les seves baronies d’extraradi la nit electoral hauria sigut ben diferent, amb Pablo Casado i Teo García Egea intentant temperar la patacada; volent explicar les bondats d’un acord electoral amb Ciutadans –malgrat el qual els electors d’Euskadi gairebé els treuen del mapa de les tres províncies d’Euskal Herria i el votant espanyolista de dretes comença a mirar cap a Vox– i carregant una vegada més contra els dimonis deslligats de Pedro Sánchez i la seva carta blanca als nacionalismes, un concepte que a la seu nacional dels populars interessa confondre entre el galimaties del seu electorat des del principi actiu que tan perillós és acostar-se a Urkullu o a Bildu com flirtejar amb la quitxalla d’Esquerra o el recolzament tòxic dels hereus de Puigdemont.

Tot això per intentar ocultar el que és evident: que, un cop apartat Alfonso Alonso, al País Basc van haver de recórrer a l’únic d’entre els seus que s’ha atrevit a patronejar una singladura condemnada al naufragi abans d’amollar les amarres, un candidat del segle XX, caduc i desil·lusionant, de la vella guàrdia hereva del discurs d’Aznar, de nom Carlos Iturgáiz; tot això per ocultar que el Partit Popular a Euskadi estava molt més cohesionat en els anys del plom, quan atresorava una estructura més sòlida com a formació, que en el context del clima plàcid en què s’han desenvolupat les eleccions autonòmiques de 12-J, amb el coronavirus.

Això demostra la coherència d’un electorat que llavors reconeixia l’heroïcitat i l’aplom d’un partit amenaçat amb la bala al clatell i que ara castiga que s’hagi quedat al marge del debat basc, que es decideixin a Madrid qüestions en les quals Vitòria hauria de ser sobirana i que, per molt que el seu pacte amb Arrimadas vulgui disfressar la seva candidatura de centrisme assossegat, representen les mateixes sigles que pacten en altres comunitats amb la ultradreta fins a assumir com a propi el seu discurs en autonomies com Andalusia, Múrcia i, sobretot, Madrid, nom de la capital que a moltes comarques basques produeix urticària.

Però per tot això es passarà de puntetes a partir d’aquesta setmana gràcies a la victòria a Galícia d’Alberto Núñez Feijóo, a qui rebran amb crits de joia a la reunió matinal de Génova una vegada ratificada la seva quarta majoria absoluta i assolit el famós sostre electoral de Fraga. Feijóo és la prova del doble discurs autonòmic del PP. El líder gallec a penes trepitja Madrid i no es deixa veure en actes on el Partit Popular fa propaganda de la seva cohesió i fortalesa, verbigràcia els congressos i reunions regionals de la formació on interessa exhibir múscul. “Galícia, Galícia, Galícia” era el lema d’una campanya que amagava les sigles populars, però la doctrina Casado traça una línia sibil·lina entre el nacionalisme rampant i guerracivilista amb què Génova demonitza els localismes del territori autonòmic i presenta Feijóo com a exemple de regionalisme moderat (no pas nacionalisme, tot i que puguin ser sinònims) que mira cap a la unitat d’Espanya. Aquest factor, que es té poc en compte, i l’espectacular creixement del BNG a costa de Podem i de les marees, fan de Galícia una de les regions més desarrelades del centralisme que es pressuposa a la formació de Pablo Casado. El gallec ha sabut navegar entre els votants incapaços de qüestionar la unitat d’Espanya i aquells que troben en el discurs regionalista l’element diferenciador amb la política que es fa a la capital.

La maquinària electoral del gallec ha salvat la discutible oposició que el president nacional dels populars ha dut a terme des de la imposició de l’estat d’alarma el 14 de març. Ho diuen les enquestes del CIS i ho avalen els resultats gallecs i bascos. Cuinades o no, Pedro Sánchez ha emergit de la quarantena menys tocat del previst (els socialistes creixen en intenció de vot nacional) i el discurs batusser de Cayetana Álvarez de Toledo ha conduït el PP a un estancament del qual només es pot sortir traçant una ratlla meridiana que separa el discurs demòcrata que es pressuposa a un partit amb sentit d’Estat de la fatxenderia de ‘kristallnacht’ de la ultradreta de Santiago Abascal. I aquest discurs centrista i moderat constitueix el premi recollit avui a les urnes per Alberto Núñez Feijóo, amb una victòria incontestable.

Allà on Casado responia amb la crispació i la deslleialtat pròpies de la cridòria de l’oposició, el gallec sortia de cada reunió de presidents autonòmics amb el discurs de la mesura que s’espera d’un dirigent responsable. En contra del que es proposava des dels despatxos de Génova, Núñez Feijóo no va fer cas dels missatges que li aconsellaven possibles acostaments a les restes del naufragi del partit d’Arrimadas o d’evitar tractar Vox com la llorigada negra del feixisme que en realitat representa. «No crec que sigui bo per als gallecs», va apuntar el líder de la Xunta.

Casado s’ha implicat molt en la campanya gallega perquè sap que el beneficia associar la seva imatge a la del president d’aquesta comunitat; perquè és conscient que cada fotografia amb Feijóo dilueix el seu cartell de representant de la dreta dura entre el missatge temperat i centrista que consolida el principal baró del PP, que, durant l’enfrontament entre Pablo Casado i Soraya Sáez de Santamaría, va exercir de gallec a l’ús amb la neutralitat i el discurs ambigu que s’atribueix als seus paisans com a estereotip. Feijóo no era de cap dels dos, però era dels dos alhora. Era el partit i era Galícia. Al cap i a la fi, les eleccions es guanyen quan es pesca als caladors del centre i de pesca entenen més a Galícia que a Madrid.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

La Guàrdia Civil afirma que Zaplana va teixir una xarxa de blanqueig

Com qualsevol altre president autonòmic, inclosos els socialistes, Feijóo ha sigut bel·ligerant amb Sánchez quan havia de ser-ho i lleial quan tocava. A diferència del cap nacional del seu partit, Feijóo va optar per l’estratègia més intel·ligent perquè Galícia havia d’iniciar la desescalada de manera ràpida per poder celebrar les eleccions que el mantenen per quatre anys més en la Presidència de la Xunta.

A Galícia ha triomfat el discurs de la temprança en la mateixa mesura que a Euskadi ha fracassat el del frontisme. Casado ha de prendre nota del camí traçat pel principal líder regional del PP per una senzilla qüestió climatològica: és des de Galícia des d’on entren a la resta d’Espanya totes les borrasques, però també els anticiclons, i si bé Feijóo ha procurat una relativa calma absoluta a la planta setena de Génova, no s’ha d’oblidar que al Cantàbric s’ha passat de marejol a forta maror. I a Madrid han d’aprendre a navegar.