Cartes d'un lector voraç

L’Artur, el pare de l’Oriol, va prohibir al seu fill acumular més llibres. No va ser una decisió capritxosa. Les columnes d’exemplars van ocupar el terra fins a gairebé impedir l’obertura normal de la porta de l’habitació. Però la dràstica decisió es va prendre quan el pare va veure que els llibres, com una taca d’oli, ocupaven ja part del llit i obligaven el preadolescent a dormir en posicions gairebé de faquir. Abans, amb nou anys s’havia llegit la Constitució i, en vigílies del referèndum de 1978, se’n va anar a preguntar pel veïnat si estaven d’acord o no que no s’inclogués l’autodeterminació dels pobles a la Carta Magna. L’afany que posava en les explicacions segurament va influir en les respostes dels enquestats, que es van mostrar aclaparadorament en contra d’aquest ‘oblit’ en el text. Oriol Junqueras recupera ara, amb un nou llibre, part d’aquestes lectures.

Feia anys que Junqueras, avui en la cinquantena, no llegia amb la voracitat d’abans, o almenys, sense poder llegir només pel plaer de llegir. Les seves ocupacions polítiques l’obligaven a distreure’s amb altres tasques i textos, però la gent que el coneix bé coincideix a dir que «té memòria d’elefant». La presó li ha tornat el temps per llegir, sobretot amb el confinament. I per escriure.

El ‘cànon junquerista’ de la presó

No seria encertat agafar aquest llibre separadament del que va dedicar als seus fills, i dels dos que el succeiran, que ja són al forn, un, de política, que veurà la llum abans de final d’any, i un altre a la primavera del 2021. Els escrits de Junqueras a la presó, sens dubte, oferiran una visió de 360 graus del president d’ERC.

Notícies relacionades

El PP tem que la irrupció del debat sobre ETA li frustri les expectatives

La incògnita del sorpasso marca la fi de la campanya basca

‘Parlant amb tu d’amor i llibertat’ (Ara Edicions) són un cúmul de cartes, com petits capítols, que no segueixen cap ordre cronològic, cosa que permet llegir el llibre com si fos ‘Rayuela’ de Julio Cortázar. El gran tema, ho anticipa el títol, és l’amor, i per les seves pàgines ressonen els ecos de les seves lectures. I sobretot, els grans clàssics i ‘grans’ que amb el temps es van tornant clàssics. Petrarca, Catul, Horaci (a qui ‘atribueix’ la idea del llibre), però també Primo Levi (es nota l’educació italiana rebuda), Montaigne, Goethe, Walt Whitman, Joan Margarit, Miguel Hernández...

‘Andaluces de Jaén, aceituneros altivos...'

A Hernández el cita diverses vegades. Fins i tot als que l’han cantat, com Paco Ibáñez i Joan Manuel Serrat. En una de les ocasions, a ‘Arrels’, Junqueras es permet filtrar alguna cosa d’informació personal i parla de la presó i dels seus orígens. En aquesta carta recorda la seva rebesàvia de Jaén; el seu besavi nascut a Badajoz, que va ser empresonat després de la setmana tràgica de 1909; el seu altre besavi, que també va passar per la presó després de la vaga de La Canadenca; la seva àvia Berta, presa com ostatge pels militars per acovardir el seu besavi; una altra besàvia, assassinada per les tropes franquistes, el 1938... «Una generació rere l’altra, els enemics de la democràcia s’han acarnissat amb els que defensen la justícia i la llibertat, tant si han nascut a Andalusia, Extremadura, Aragó o Catalunya». I a tall de missatge, i abans d’escriure allò d’«‘Andaluces de Jaén, aceituneros altivos...’» que canta Ibáñez, sentencia: «Malgrat tot, no ens hem rendit. Per aquesta raó tornem a ser a la presó. I precisament per tot això, sabrem sumar per guanyar».H