Aina Vidal: «El dia de la investidura no sabia si tornaria mai més a Madrid»

Aina Vidal va ser una de les protagonistes de la investidura de Pedro Sánchez. L’absència de la diputada d’En Comú Podem en la primera votació va despertar crítiques i suspicàcies fins que ella en va explicar el motiu: tenia un «càncer estrany, estès i agressiu». Malgrat això, davant l’ombra del ‘tamayazo’, va anar a la decisiva cita del Congrés, que li va dedicar una sonora i emotiva ovació. Enmig de l’huracà mediàtic no va voler parlar i ara trenca el seu silenci per parlar de la seva malaltia i reivindicar la sanitat pública.

¿Com es troba ara?

La veritat és que bastant optimista. Queda molt tractament per endavant i he de guardar moltes forces perquè el que ve no més fàcil del que he viscut. Però em trobo amb força, ganes i optimista. Així que, a pel tractament. Continua sent un càncer greu i estès, però hem aconseguit reduir-lo una mica i encara queda bastant camí per poder arribar a l’objectiu, que és l’operació. Confio plenament en els professionals de la salut pública que m’estan atenent. Soc optimista per naturalesa, però amb això necessito ser-ho més encara. Malgrat la malaltia i el que suposa em sento una persona enormement privilegiada. Perquè tinc altaveus que la immensa majoria de malalts no tenen. I això m’ha permès que milers de persones se m’hagin dirigit amb un afecte que els agrairé sempre. Però sobretot estic agraïda perquè no tinc problemes a la feina, continuo tenint ingressos i a la por de la malaltia no li he hagut d’afegir la por de perdre la feina. I a més tinc la sort de tenir una xarxa familiar i d’amics extraordinària i no m’he vist sola. No em puc imaginar que seria viure el càncer sola o sense recursos. I hi ha milers de persones que ho passen així. I crec que un dels compromisos que hauríem de tenir des de la política és aquest: no deixar les persones soles, que es vegin en una situació de desemparament tan enorme com el que et dona una malaltia com aquesta. I el compromís de continuar invertint en ciència i investigació per trobar noves cures. No seríem res sense les persones que ens cuiden, a qui estic també molt agraïda. I això s’hauria de veure reflectit amb polítiques públiques que avui dia no estan a l’altura de les necessitats dels malalts que estem en aquestes circumstàncies. 

En el seu moment va preferir no parlar. ¿Per què?

Perquè ja havia donat molta visibilitat a les persones que estem malaltes de càncer. Crec que en aquell moment no hauria aportat res més i em feia falta concentrar-me en la malaltia i en mi mateixa. No és senzill, i encara menys probablement per l’edat que tinc (34 anys), enfrontar-te a certes preguntes que probablement no toquen. Necessitava concentrar-me en el tractament i en el que podria venir, fos positiu o no.

L’ovació que li va dedicar el Congrés va ser una de les imatges de la investidura. ¿Com ho va viure?

Va ser un dia d’emocions molt creuades, molt contradictori. Aquell dia no sabia si em tractarien, si havíem arribat a temps o no. El dia de la investidura no sabia si tornaria mai més a Madrid, tampoc ho sé ara. Tenia molta incertesa però també molta emoció, perquè crec que vam fer una cosa molt important per la qual molta gent ens havia votat: portar el canvi a les institucions i tenir un govern de progrés. Era un dia per estar feliços. I emocionada per la reacció que va tenir la gent. Jo ho vaig fer públic perquè sabia que es filtraria i no em feia gràcia no poder controlar jo una informació tan delicada i personal. Preferia explicar jo mateixa què m’estava passant. I perquè em vaig adonar que entre la nostra gent corria el fantasma del ‘tamayazo’, que la investidura se’n podia anar en orris. I em va semblar necessari que tothom sabés que seríem allà, votaríem i tindríem un govern com tocava.

¿Li van doldre alguns comentaris?

Sincerament, no. No recordo gaires comentaris desagradables i per la gent que els va fer sento més aviat pena. Em quedo amb l’onada d’afecte i amor que vaig rebre i que agraeixo infinitament. I que avui dia encara m’ajuda a aguantar un tractament que no és gens senzill.

¿En quin punt del tractament es troba?

Em fan dos tractaments: immunoteràpia i quimioteràpia, i estic just a la meitat. Estic lluitant per l’operació. Tenia el càncer molt estès i d’entrada no em podien operar, havíem de reduir molt tumor i metàstasi. I ara estem reduint i en la batalla de l’operació.

¿Li han cancel·lat o reprogramat sessions per la pandèmia?

Una de les coses que més m’ha sorprès, perquè desconeixia com és en realitat un tractament d’aquestes característiques, és tot el que l’engloba. No només et posen la químio, et passa a veure el teu metge o passes per l’hospital de dia d’oncologia. Hi ha molts altres serveis, com ara psicologia o atenció familiar, que van ser els primers que em van trucar de seguida per donar-me l’opció de reprogramar o fer-ho de forma telefònica. Estan posant a disposició totes les eines telemàtiques, moltíssimes facilitats no només per als tractaments sinó perquè estiguem segures i no posar-nos en risc innecessàriament. 

¿Com a usuària, com veu la situació de la sanitat pública

Tant amb el coronavirus com amb el càncer, una de les qüestions que estem aprenent aquests dies és una cosa que ja sabíem però està bé que ens ho recordin i que ho recordem: una de les joies de la corona és la sanitat pública i no la podem perdre. Hem vist les conseqüències d’anys i anys d’injuriar-la i retallar-la i serà un dels elements que haurem de recordar en el futur quan fem i refem els Pressupostos. La salut i sanitat pública ha de ser recompensada pressupostàriament. No es tracta només d’aplaudir-los, sinó de donar-los el sou que es mereixen. I les condicions necessàries perquè puguin fer el seu treball. No es tracta només de donar copets a l’esquena, sinó polítiques públiques a l’altura de les necessitats que tenim. I actualment això no passa. El repte serà no només aplaudir-los a les vuit del vespre sinó des del Congrés, el Parlament i les diferents administracions estiguem a l’altura per donar-los el reconeixement econòmic i social que es mereixen.

¿No és una mica trist que calgui una pandèmia perquè molts descobreixin la importància de la sanitat pública?

Sí, és trist que hagi de passar una desgràcia perquè actuem de cop. Els mateixos professionals ens recordaven des de feia temps la necessitat de tenir prou recursos. No només en temes directes en hospitals i de salut, sinó també en ciència i investigació. La ciència és una de les grans oblidades dels últims 10 anys i la ciència és vida. Ho diem poc. Necessitem una ciència i investigació a l’altura dels reptes de salut que tenim com a societat. És una de les conclusions que hauríem de treure de la crisi del coronavirus.

¿La seva malaltia li ha canviat la manera de veure la vida? ¿Creu que la pandèmia ajudarà a canviar la manera de veure la vida de la societat en general?

La malaltia m’ha canviat molt. No només en la manera de veure la vida, sinó també a pensar en la mort i crec que com a societat hi pensem poc. Sovint quan ens passa una cosa dolenta la reacció inicial que tenim és envoltar-nos de frases una mica estúpides que no ens ajuden a tirar cap endavant. Estaria bé que poguéssim aprofundir una mica més. De pensar, de ser més empàtics emocionalment parlant. Hem de desenvolupar molt més la intel·ligència emocional. I crec que la intel·ligència col·lectiva també va d’això. Quan tenim una persona davant, que no es troba bé i que està passant una cosa tan bèstia com un càncer o una pandèmia com el coronavirus, seria bo que més enllà de proclames ens paréssim a pensar i ens preguntéssim com estem. I escoltéssim abans de tenir respostes immediates.

¿Què feia abans del confinament?

Em van diagnosticar el càncer el 23 de desembre. Al principi tenia molt dolor i moltes dificultats per poder caminar i ser autosuficient. Per sort he pogut millorar molt. Però m’ha impedit fer una vida normal. Quan vaig començar a millorar en termes de dolor, sortia a comprar, intentava caminar. És molt important que els malalts crònics o de llarga durada no perdem la capacitat física, també de cara a l’operació. M’obligava a sortir mínimament. El 8-M vaig anar a la manifestació perquè em vaig veure amb forces i creia que era fonamental poder-me afegir a la defensa dels drets de les dones.

¿Què pensa de la gent que se salta el confinament per fer esport

Crec que són uns irresponsables, primer cap a ells mateixos. Haurien de ser més conscients del valor que té la vida i la salut. No puc entendre que es posin en risc d’aquesta forma. Però crec que també són uns irresponsables de cara a la comunitat. Especialment cap a persones com jo, que estem en una situació especialment delicada i que el coronavirus ens ho podria complicar més. Que corrin a casa seva.

L’altra crisi es va costejar a base de retallades en serveis públics com la sanitat. ¿S’evitarà ara aquesta recepta?

Crec que ens juguem tres crisis importants. La sanitària la tenim a sobre, és evident. Però n’hi ha dues de pendents: l’econòmica i la social. Per això era tan important el pla de mesures del Govern per frenar aquestes dues. La resposta que donem a aquesta crisi no pot ser, sota cap concepte, la del 2008. Crec que s’estan posant les primeres pedres perquè no sigui així. El decret del Consell de Ministres parla de persones, d’economia, de ciència, de vida. Cal minimitzar els efectes de la crisis social. La gent no es pot quedar enrere. I crec que cal donar respostes en l’àmbit laboral i el de les empreses. És fonamental que les empreses tinguin certeses per no haver de tancar i perquè aquesta crisi sigui només un parèntesi i que puguem reprendre l’activitat normal després de la crisi sanitària. El decret és un bon primer pas però caldrà prendre altres mesures, no en tinc cap dubte. 

¿El pla anunciat per Sánchez

Crec que és el primer pas, però que no n’hi ha prou. En els pròxims dies hi ha una sèrie de mesures amb què s’haurà de treballar. La immensa majoria de les persones que viuen de lloguer viuen la situació amb una gran preocupació. I crec que des del Govern se’ls haurà de donar una resposta, igual que als autònoms, un col·lectiu especialment vulnerable. Mai ens havíem trobat una crisi així i caldrà veure quins són els sectors als quals no se’ls està donant resposta i donar una forma coordinada i serena a les solucions. 

¿Creu que la resposta del Govern espanyol i del Govern espanyolcatalà

Crec que s’ha sigut àgil en la resposta però que caldrà ser-ho més. És molt important deixar les picabaralles al marge. És moment de cooperar, no de discutir o competir. Moment per treballar, no per moure’ns per a compareixences permanents abans de la premsa. És el moment de veure què falla i, constructivament, intentar evitar que es converteixi en una crisi social d’envergadura bíblica. Els governs han de servir per alleujar la preocupació social. No entendria i no entenc que hi hagi administracions que estiguin treballant per generar alarma o cert odi entre comunitats.

Quim Torra ha insistit a confinar Catalunya. ¿Creu que era la solució?

Avui dia no es tracta tant de confinar territoris com que ens confinem a casa. Crec que la gent ho ha entès. Els percentatges d’ús del transport públic o del cotxe que han baixat en picat donen la mesura que la gent ho ha entès i s’ho ha pres seriosament i que, quan l’hi permeten, es queda a casa.

Notícies relacionades

Així estan les enquestes de les eleccions a Catalunya

La Guàrdia Civil afirma que Zaplana va teixir una xarxa de blanqueig

¿La manera de fer política canviarà després de tot aixo?

Tant de bo canviï. Certes reaccions a aquesta crisi em recorden el moment de la investidura que jo vaig viure. Val la pena posar la humanitat en el centre de la política. Que demostrem a la gent que la política també és humana. I tenim capacitat de col·laborar i parlar entre nosaltres. Seria extraordinari que d’aquesta crisi traguéssim, entre altres coses, la col·laboració entre les administracions i una dialèctica més serena, més tranquil·la i menys aspra. Això faria que tinguéssim unes polítiques millors que les que tenim avui dia. Crec que la gent ho demana i que tenim capacitat per fer-ho. Quan passen coses terribles ho fem. Potser valdria la pena que no haguéssim d’arribar a límits tan extrems per donar el millor de nosaltres. Potser podríem acordar que la vida és un bé massa valuós, que val la pena tenir relacions humanes i tranquil·les entre tots i que la política ha de ser un reflex d’això.